Ben pensat, s’hi està prou bé aquí a dalt. Serà per aquest solet de març que comença a tenyir de color la ciutat? Potser no. M’ha costat una mica pujar fins aquí, sobretot per la mossegada que em vaig emportar durant la baralla de l’altre dia i que encara em fa mal. Però bé, ara ja hi sóc, i ha valgut la pena l’esforç. Sempre m’han agradat les alçades… trobo que et donen una visió del món i de la vida molt interessant. Bé, tant se val. Continuaré dormint una estona més.

Ep! Què és aquest sorollet? Ah, ja torna a ser aquell petit animaló pelut de cua llarga que cada dia es passeja davant meu amb aire despistat. Què deu estar buscant? Pobre infeliç, que no sap amb qui se les pot arribar a veure? Segurament no és conscient, no. No t’acostis tant a mi o veuràs com comença un dels meus jocs favorits. Bé, deixa’m estirar una miqueta més i continuaré on ho havia deixat, a veure si després em puc dedicar a netejar-me bé, perquè aquesta nit passada ha estat bastant mogudeta.

La ciutat continua amb el seu vaivé habitual. Els estudiants que pugen i baixen pel carrer empedrat amb les seves carpetes blaves es creuen amb uns turistes despistats que consulten el mapa buscant qui sap si un carrer o un monument. I els cotxes que volen accedir pel carrer sense sortida es troben de cares amb les furgonetes que han descarregat les comanades dels comerços del Barri Vell. Així que l’embús ja està servit, i la senyora de l’abric morat i ulleres de pasta s’ho mira amb indiferència. Deu estar acostumada a aquesta melodia dissonant de sorolls de la ciutat.

Quina mandra… Un badall i un altre. Començo a tenir gana. Deixa’m estirar… Qui és aquesta? I com gosa plantar-se davant meu? Va fuig, no em molestis! Què t’has pensat? No esperis que comenci a moure la cua perquè estiguis aquí, perquè aquest no és el meu estil. És més, si vols rés hauràs de venir tu. No, ben pensat, espero que no vulgui pujar fins aquí.

Tot i les meves subtils bufades, l’intrusa no marxa. Això sí, per sort es manté immòbil al primer escaló i no sembla que tingui la intenció de pujar-ne més. Millor, perquè ara mateix em sento com el rei del món a sobre d’una piràmide de pedra.

De sobte, amb un moviment ràpid i estudiat, aquella humana sense vergonya treu de la seva bossa negre un mòbil gegant. Em recorda molt a un que vaig veure rodolar escales avall ara no fa gaires dies. El xicot al què li va caure de les mans es va quedar tant estorat que ni tan sols va intentar recollir aquell desgavell de petites deixalles electròniques. Ja li val. Coi d’humans, mira que n’arriben a ser d’estranys!

I apuntant cap a mi, em fa una foto. Ara sí que m’ha ben fotut, perquè no sé si aixecar-me i córrer escales avall o quedar-me quiet i clavar-li la meva mirada felina.

Girona, març 2016