ON THE OTHER SIDE

2020. Paper

“La única meta del trabajo artístico es la mágica evocación de los demonios interiores.” (Michel Leiris)

Tras la cortina está el vacío, la nada primordial, el abismo que sube e inunda la superficie. Tras la cortina hay imágenes que no se pueden soportar. […] ¿Puede el arte mostrar, sin mediación, en toda su crudeza de horror y pesadilla esas imágenes? […]
La belleza es siempre un velo (ordenado) a través del cual debe presentirse el caos. El arte es fetichista: se sitúa en el vértigo de una posición del sujeto en que «a punto está» de ver aquello que no puede ser visto; y en que esa visión, que es ceguera, perpetuamente queda diferida. Es como si el arte —el artista, su obra, sus personajes, sus espectadores— se situasen en una extraña posición, siempre penúltima respecto a una revelación que no se produce porque no puede producirse.

Eugenio Trías. Lo bello y lo siniestro

FOBOS

Paper. 2018

Fill d’Ares i d’Afrodita, Fobos (en grec antic Φόβος, ‘temor’) era la divinitat que personificava la por. Amb el seu germà Deimos (el ‘terror’) exercia d’auriga del déu de la guerra acompanyant-lo en la batalla. No se li atribueix cap mite en particular, però Homer i Hesíode en fan referència a les seves obres.

Etimològicament, la paraula ‘fòbia’ deriva del terme grec Φόβος (fobos). Si la por és un mecanisme indispensable per a la supervivència que ajuda a prevenir i a enfrontar-se als perills, la fòbia és una aversió que acompanya sempre a l’individu i bloqueja el desenvolupament de la seva existència.

Al llibre El poder de la por, Jorge L. Tizón ens diu que “quan ens domina la por tendim a presentar-nos davant dels altres «amb cara de por», «enervats per la por»: és l’actitud corporal, que ja Darwin havia descrit, formada per una expressió facial característica, una combinació de rigidesa i flacciditat a les extremitats i una actitud general encongida. Ara bé, defensivament, podem utilitzar la reacció oposada, l’«extrem heroic» de la por. Llavors ens podem mostrar irritables, desafiadors, provocadors”.

VANITAS VANITATUM

Paper. 2017

(Vanitat de vanitats)
Els béns banals com la bellesa, la joventut o la fortuna no tenen importància, passen amb el temps. Tot acaba desapareixent.

Or poserai per sempre,
stanco mio cor. Perì l’inganno estremo,
ch’eterno io mi credei. Perì. Ben sento,
in noi di cari inganni,
non che la speme, il desiderio è spento.
Posa per sempre. Assai
palpitasti. Non val cosa nessuna
i moti tuoi, nè di sospiri è degna
la terra. Amaro e noia
la vita, altro mai nulla; e fango è il mondo.
T’acqueta omai. Dispera
l’ultima volta. Al gener nostro il fato
non donò che il morire. Omai disprezza
te, la natura, il brutto
poter che, ascoso, a comun danno impera,
e l’infinita vanità del tutto.

A se stesso
. Canto XXVIII. Giacomo Leopardi

Reposaràs per sempre,
cor meu cansat. Morí l’engany extrem
que jo vaig creure etern. Morí. Bé sento
que en mi de cars enganys
no sols l’esper, sinó el desig s’apaga.
Oh, dorm per sempre. Prou
bategares. No valen res de res
els teus neguits, ni de sospirs és digna
la terra. Amargor i tedi,
la vida, mai res més; i el món és fang.
Calma’t ja. Desespera
per últim cop. El fat, el nostre gènere,
només donà el morir. Ara menysprea’t i
la natura, i l’ignot
poder que, ocult, pel mal de tots impera,
i la infinita vanitat del tot.

A si mateix. Cant XXVIII. Giacomo Leopardi

L’HOME ELEFANT

Paper. 2015

Petita posada en escena d’una de les categories estètiques, el GROTESC, que en aquest cas podria definir-se com la bellesa del terror.
Una categoria que depèn de la combinació de dos elements com són el riure i l’horror i que el cinema ha sabut representar en films com “Freaks. La parada de los monstruos” (Tod Browning, 1932); “The Elephant Man” (David Lynch, 1980) o “The fly” (David Cronenberg, 1986), entre d’altres.