THRANDUIL

Paper. 2018

Thranduil és un personatge de la Terra Mitja creat per J.R.R.Tolkien.
Elf de raça sindar, pare de Légolas Fullverd i rei dels Elfs Silvans del Nord del Bosc Llobregòs, va dirigir als exèrcits èlfics que varen participar a la Batalla dels Cinc Exèrcits i va repel·lir un atac provinent de Dol Guldur durant la Guerra de l’Anell.
Tolkien no menciona de forma explícita el seu nom a El Hòbbit, referint-se a ell com a “Rei Elf”.

<I a l’Ample Món els elfs del bosc van romandre en el crepuscle del nostre Sol i de la nostra Lluna […] Molt sovint vivien en els confins dels boscos, d’on de vegades podien escapar amb motiu d’alguna cacera, o per cavalcar i córrer per les planúries sota la llum de la lluna o dels estels; però amb l’arribada dels homes cada vegada s’afeccionaren més a la penombra i a la fosca. Amb tot eren elfs i ho continuaven essent, i això equival a Bona Gent.
En una gran cova, a algunes milles dels confins de El Bosc Llobregós, de la banda oriental, hi vivia en aquesta època llur monarca més gran. La cova reial era el palau del monarca, i la cambra forta on guardava el seu tresor, i la fortalesa del seu poble contra el seus enemics. […]
En una gran sala amb pilars tallats en la pedra viva es trobava el monarca dels elfs, assegut en una butaca de fusta esculpida. Al cap duia una corona de fulles vermelles amb móres, perquè ja tornava a ser a la tardor. A la primavera duia una corona de flors boscanes. A la ma sostenia un ceptre de roure tallat.>

El Hobbit. J.R.R. Tolkien

thranduil

ÁTROPO

2018. Paper i pedra

En la mitología griega, la dimensión lineal e irreversible de cada vida humana en concreto está simbolizada por las tres Moiras, también denominadas Parcas en la tradición romana, que aluden al tiempo acotado y finito propio de los humanos (…).
Escribe Hesíodo al inicio de su Teogonía que la Noche parió, sin acostarse con nadie, a las Moiras, ‘vengadoras implacables’: a Cloto, a Láquesis y a Átropo. En otro pasaje posterior de la misma obra, el autor incurre en una contradicción al afirmar que Zeus se unió a Temis y que fue ésta quien parió a las Moiras. Según el mito, estas hermanas son tres viejas hilanderas que se encargan de trazar la urdimbre de la existencia humana. Cada vida en particular es representada por una hebra de lino que sale de la rueca de Cloto, es medida por la vara de Láquesis y sufre el corte de las tijeras de Átropo cuando llega la hora de la muerte. Esta última Moira «es la más menuda de tamaño, pero a la vez la más terrible». Átropo representa el momento de morir, un breve lapso de tiempo dentro de la totalidad de la vida –y por eso esta Moira es ‘la más menuda de las hermanas’– pero el que más angustia produce porque su llegada supone la cancelación definitiva del fluir del hilo de la vida.

Olaya Fernández Guerrero, El hilo de la vida. Diosas tejedoras en la mitología griega

L’HEROI DESCONEGUT

Paper. 2018

El veritable heroi, el veritable tema, el centre de la Ilíada, és la força. La força exercida pels homes, la força que sotmet els homes, la força davant la qual es contrau la carn humana. L’ànima humana no deixa d’aparèixer-hi modificada per les seves relacions amb la força, arrossegada, cegada per la força de què creu disposar, plegada per la passió de la força que pateix.

“La Ilíada o el poema de la força”. Escrits sobre la guerra. Simone Weil

PANDORA

Paper. 2018

Col•lecció particular

Aquesta escultura forma part de l’exposició Diàlegs amb el mite, que es pot visitar al Museu d’Art de Cerdanyola (MAC) fins al 25 de novembre.

Pandora (Πανδώρα), considerada la primera dona, va ser creada per ordre de Zeus com a càstig als humans per haver rebut, de mans de Prometeu, el foc diví que va robar als déus. Pandora va ser modelada per Hefest i Atena a imatge de les deesses immortals, rebent de cadascun dels déus olímpics diferents qualitats com la gràcia, la bellesa i la persuasió, però també la mentida i la fal·làcia, concedides per Hermes.

A l’obra Els treballs i els dies, Hesíode escriu que Zeus va enviar Pandora a Epimeteu, germà de Prometeu qui, desatenent els consells del seu germà de no acceptar cap present del déu, es va deixar seduir per la seva bellesa. Però el mite ens parla també d’una gerra molt ben tapada per evitar que es pogués escapar el contingut del seu interior. La curiositat, però, va fer que Pandora la obrís, deixant escapar tots els mals. Només l’esperança, que es trobava al fons de la gerra, va romandre a l’interior com a consol per al gènere humà. 

Propera exposició!

Si al 2016 “Diàlegs amb el mite” es va presentar per primera vegada a la ciutat de Girona (Espai dels Amics del Museu d’Art), aquest 2018 l’exposició viatja a Cerdanyola del Vallès (Barcelona) on es tornaran a mostrar algunes de les escultures de paper i de cartró, així com d’altres de noves, inspirades també en la mitologia.
L’acte d’obertura de l’exposició serà el proper divendres 28 de setembre (19h) al Museu d’Art de Cerdanyola (MAC) – Can Domènec (c/ Sant Martí, 88).

L’exposició es podrà visitar fins a finals de novembre i comptarà amb una celebració de cloenda (finissage) el diumenge 18 de novembre a les 12h.

Al següent enllaç podeu consultar el tríptic de l’exposició que compta amb un meravellós text del professor, crític d’art i escriptor Pere Parramon Rubio.
Tríptic “Diàlegs amb el Mite”

Portada trípticWP

MORGANA

Paper. 2018

La fada Morgana o Morgan le Fay és un dels personatges més cèlebres de la llegenda artúrica. El seu personatge pot haver derivat de la mitologia gal·lesa i d’altres mites anteriors de la tradició celta.
Igual que en altres personatges principals del cicle artúric, Morgana pateix una evolució des de les primeres novel·les en vers fins als cicles en prosa. La fada bondadosa i protectora, de gran bellesa i creador d’ungüents benèfics, es transforma en raptora, esdevé lletja (es diu que Merlí va arruïnar la seva extraordinària bellesa) i es converteix en autora de pocions malignes, moguda gairebé sempre per l’odi i la luxúria.
Mig germana del rei Artús, Morgana era, doncs, una dona fosca, atractiva i apassionada, cruel i ambiciosa que gaudia doblegant als homes a la seva voluntat per mitjà de la bellesa i l’encantament, i quan això li fallava, feia servir les arts més negres de la traïció i l’assassinat.
Mitjançant les seves arts, Morgana creà una espasa i una beina d’aspecte exactament igual que Excalibur, i en secret la substituí per l’espasa d’Artús.