L’HEROI DESCONEGUT

Paper. 2018

El veritable heroi, el veritable tema, el centre de la Ilíada, és la força. La força exercida pels homes, la força que sotmet els homes, la força davant la qual es contrau la carn humana. L’ànima humana no deixa d’aparèixer-hi modificada per les seves relacions amb la força, arrossegada, cegada per la força de què creu disposar, plegada per la passió de la força que pateix.

“La Ilíada o el poema de la força”. Escrits sobre la guerra. Simone Weil

PANDORA

Paper. 2018

Aquesta escultura forma part de l’exposició Diàlegs amb el mite, que es pot visitar al Museu d’Art de Cerdanyola (MAC) fins al 25 de novembre.

Pandora (Πανδώρα), considerada la primera dona, va ser creada per ordre de Zeus com a càstig als humans per haver rebut, de mans de Prometeu, el foc diví que va robar als déus. Pandora va ser modelada per Hefest i Atena a imatge de les deesses immortals, rebent de cadascun dels déus olímpics diferents qualitats com la gràcia, la bellesa i la persuasió, però també la mentida i la fal·làcia, concedides per Hermes.

A l’obra Els treballs i els dies, Hesíode escriu que Zeus va enviar Pandora a Epimeteu, germà de Prometeu qui, desatenent els consells del seu germà de no acceptar cap present del déu, es va deixar seduir per la seva bellesa. Però el mite ens parla també d’una gerra molt ben tapada per evitar que es pogués escapar el contingut del seu interior. La curiositat, però, va fer que Pandora la obrís, deixant escapar tots els mals. Només l’esperança, que es trobava al fons de la gerra, va romandre a l’interior com a consol per al gènere humà. 

Propera exposició!

Si al 2016 “Diàlegs amb el mite” es va presentar per primera vegada a la ciutat de Girona (Espai dels Amics del Museu d’Art), aquest 2018 l’exposició viatja a Cerdanyola del Vallès (Barcelona) on es tornaran a mostrar algunes de les escultures de paper i de cartró, així com d’altres de noves, inspirades també en la mitologia.
L’acte d’obertura de l’exposició serà el proper divendres 28 de setembre (19h) al Museu d’Art de Cerdanyola (MAC) – Can Domènec (c/ Sant Martí, 88).

L’exposició es podrà visitar fins a finals de novembre i comptarà amb una celebració de cloenda (finissage) el diumenge 18 de novembre a les 12h.

Al següent enllaç podeu consultar el tríptic de l’exposició que compta amb un meravellós text del professor, crític d’art i escriptor Pere Parramon Rubio.
Tríptic “Diàlegs amb el Mite”

Portada trípticWP

MORGANA

Paper. 2018

La fada Morgana o Morgan le Fay és un dels personatges més cèlebres de la llegenda artúrica. El seu personatge pot haver derivat de la mitologia gal·lesa i d’altres mites anteriors de la tradició celta.
Igual que en altres personatges principals del cicle artúric, Morgana pateix una evolució des de les primeres novel·les en vers fins als cicles en prosa. La fada bondadosa i protectora, de gran bellesa i creador d’ungüents benèfics, es transforma en raptora, esdevé lletja (es diu que Merlí va arruïnar la seva extraordinària bellesa) i es converteix en autora de pocions malignes, moguda gairebé sempre per l’odi i la luxúria.
Mig germana del rei Artús, Morgana era, doncs, una dona fosca, atractiva i apassionada, cruel i ambiciosa que gaudia doblegant als homes a la seva voluntat per mitjà de la bellesa i l’encantament, i quan això li fallava, feia servir les arts més negres de la traïció i l’assassinat.
Mitjançant les seves arts, Morgana creà una espasa i una beina d’aspecte exactament igual que Excalibur, i en secret la substituí per l’espasa d’Artús.

EL VENT BLANC

Paper. 2018

El viento es en realidad aire en movimiento […] El viento brama, gime, ruge y susurra.
Es esta animada naturaleza del viento y el abanico de su carcácter con los que alguna fuerza autónoma y salvaje situada dentro de la psique se ha identificado desde siempre. «El viento existió primero como persona y, cuando la tierra comenzó su existencia, el Viento la cuidó.» [W. Matthews].
Totalmente independiente de nuestras órdenes y nuestro control, el viento evoca un invisible espíritu de generación, inspiración y éxtasis religioso hecho de fieltro. […]
El viento es suave, mecedor, agresivo, violento, nos atrae, se instala sobre nosotros, fluye en nuestro interior.

El libro de los símbolos. Reflexiones sobre las imágenes arquetípicas

 

FOBOS

Paper. 2018

Fill d’Ares i d’Afrodita, Fobos (en grec antic Φόβος, ‘temor’) era la divinitat que personificava la por. Amb el seu germà Deimos (el ‘terror’) exercia d’auriga del déu de la guerra acompanyant-lo en la batalla. No se li atribueix cap mite en particular, però Homer i Hesíode en fan referència a les seves obres.

Etimològicament, la paraula ‘fòbia’ deriva del terme grec Φόβος (fobos). Si la por és un mecanisme indispensable per a la supervivència que ajuda a prevenir i a enfrontar-se als perills, la fòbia és una aversió que acompanya sempre a l’individu i bloqueja el desenvolupament de la seva existència.

Al llibre El poder de la por, Jorge L. Tizón ens diu que “quan ens domina la por tendim a presentar-nos davant dels altres «amb cara de por», «enervats per la por»: és l’actitud corporal, que ja Darwin havia descrit, formada per una expressió facial característica, una combinació de rigidesa i flacciditat a les extremitats i una actitud general encongida. Ara bé, defensivament, podem utilitzar la reacció oposada, l’«extrem heroic» de la por. Llavors ens podem mostrar irritables, desafiadors, provocadors”.

FRENESIA

Paper. 2018

¡Bienvenido él en los montes, cuando fuera del veloz cortejo cae al suelo, llevando puesto el sagrado vestido de la piel de corzo, con ansia de la sangre del cabrito sacrificado, la alegría de devorar su carne cruda, [140] lanzándose a los montes de Frigia, de Lidia! ¡Bromio es el líder del cortejo! ¡Evohé!

¡Mana leche el suelo, mana vino, mana de las abejas su néctar! Y como el humo de incienso de Siria, el Baco, sosteniendo en alto la llama foguera de su antorcha, la agita vivamente desde el pie de su soporte, anima a las mujeres errantes a correr y a danzar y las pone en movimiento con sus gritos, [150] soltando al viento su cuidada melena.

Y al mismo tiempo que sus alaridos de bacanal, él va añadiendo gritos como éstos: «¡Vamos, bacantes! ¡Celebrad a Dioniso con cantos al son de vuestros tambores estridentes!»

 Las Bacantes. Eurípides