ENIGMA

Paper. 2019

La estatuaria dialoga ante todo con el pasado, con los dioses y con Dios, reanudando la «vieja relación del hombre con el universo». Forma parte de la arquitectura, decora, simboliza, ilustra, significa, idealiza, cuenta historias… Con gravedad y para la eternidad, en la grandeza y la pureza. Incorporando lo sublime y lo divino. Belleza y calma. «La belleza exige miramientos», decía Malraux.
La estatuaria celebra esa profunda unión del hombre con sus dioses, pero a menudo la piedra es fría (por no hablar de las efigies funerarias) y soporta la belleza absoluta, desprovista de verdadera humanidad. No tiene consciencia humana ni sentimientos. […]

La dimensión crepuscular y enigmática de esas estatuas erosionadas por el tiempo las convierte en enigmas. Sus miradas, sus gestos, su languidez nos interpelan. Oigo sus voces. ¿Qué parecen decir? Oigo una queja y una llamada. Me rindo de admiración ante ellas, portadoras de algo borrado, un pasado, otra vida olvidada, rastros de ayer.

El hombre que camina. Franck Maubert

viento marron ok wp

L’OMBRA [La sombra]

Paper i marbre. 2018

Uno de los factores psíquicos inconscientes que el yo no puede controlar es la «sombra». De hecho, por lo general el yo ni siquiera se percata de que proyecta una «sombra». Jung utilizó el término «sombra» para designar una realidad psicológica bastante fácil de captar a nivel de imagen, pero mucho más difícil de tratar a nivel práctico y teórico. Su intención fue poner de manifiesto la flagrante inconsciencia que se evidencia en la mayoría de las personas. Sin embargo, al referirse a la «sombra», en lugar de verla como una cosa, conviene más pensar en términos de características o rasgos psicológicos que están «en la sombra» (es decir, ocultos, a nuestras espaldas, en la oscuridad) o que son «sombríos». Todas aquellas partes de la personalidad que normalmente conformarían el yo, de estar integradas, pero que han sido suprimidas debido a una disonancia bien sea cognitiva o emocional, tienden a caer «en la sombra». Los contenidos específicos de la sombra pueden cambiar según las actitudes del yo y su grado de defensa. Por lo general, la sombra tiene una cualidad inmoral o al menos despreciable, que contiene las características de la naturaleza de un individuo que son contrarias a las costumbres y convenciones morales de la sociedad. La sombra es el lado inconsciente de las operaciones del yo en cuanto a intención, voluntad y defensa. Es el otro lado del yo por así decir.

Todo yo tiene su sombra. Esto es algo inevitable. Al adaptarse al mundo y lidiar con él, el yo inadvertidamente hace uso de la sombra para realizar aquellas operaciones deshonrosas e imposibles de llevar a cabo sin caer en un conflicto moral.

El mapa del alma según Jung. Murray Stein

La Sombra WP

Conversant sobre la llum i la creació artística amb Mapi Rivera i Pere Parramon

No deixem mai d’entusiasmar-nos ni de cercar l’experiència visionària que ens porta a la creació artística.
Ha estat un plaer immens compartir reflexions amb l’artista Mapi Rivera, en relació a la seva obra artística i al seu llibre “El sentido numinoso de la luz”, i amb Pere Parramon el passat dimecres 8 de maig als Amics del Museu d’Art de Girona, tant ben acompanyats per totes i tots els que varen assistir al col·loqui La llum, l’art i el sagrat.
Gracies!

“La llum, l’art i el sagrat”

Aquest dimecres 8 de maig tindré l’honor de conversar sobre l’art i el sagrat amb l’artista Mapi Rivera (www.mapirivera.com), a propòsit del seu llibre “El sentido numinoso de la luz” (Herder Editorial, 2018), i amb el crític d’art i escriptor Pere Parramon (www.pereparramon.com), en el col·loqui “La llum, l’art i el sagrat”.

Dimecres 8 de maig, a les 19h
Local dels Amics del Museu d’Art de Girona (C. Ciutadans, 18)

e2a29e09d45c44b2af8ffb4a363fa7a1

L’àngel de la història al Dia internacional de l’art

En la celebració d’aquest any del Dia de l’art, Bòlit Centre Art Contemporani de Girona ha publicat el pregó que Pere Parramon va pronunciar en l’obertura del Dia Internacional de l’Art 2018, titulat “Crida pels que criden”.

És un honor per mi que la meva obra “L’àngel de la història” (2018), inspirada en el famós quadre de Paul Klee i en les paralules de Walter Benjamin, acompanyi aquest meravellós pregó, que es pot llegir al següent enllaç (versió pdf): http://www.bolit.cat/blog/wp-content/uploads/Prego_Art_18_DEF_web.pdf

Inauguració a l’Aparador22 de Girona

Aquest divendres 4 de gener es va fer la inauguració de l’aparador del mes de gener a l’espai Aparador22 de la Llibreria 22 de Girona, en el qual vaig tenir el plaer d’exposar l’escultura Puer Aeternus (2018), que es podrà visitar durant tot el mes.

7.hoboe6023A la inauguració van assistir familiars i amics que varen acompanyar la presentació de l’obra i varen poder tastar un vi de Cariñena, embotellat per a la ocasió amb el disseny de l’etiqueta a càrrec del comissari, Pierre d. La.

2.img_5059 copia

L’escultura, titulada Puer Aeternus, encarna la figura idolàtrica, la reminiscència arcaica de l’ídol primigeni, aquella imatge de culte i de protecció feta de pedra, de fang o de fusta, però també d’or -material noble associat a la lluminositat solar i a la divinitat-, adorada pels clans i per les cultures primitives que contenia i representava una deïtat o esperit.
L’or, potser el material més apreciat al món, sempre ha esta vinculat a la lluminositat solar i, per tant, a la divinitat. Al llarg de la història trobem molts exemples de representacions en les quals el resplendor auri ha estat utilitzat per legitimar la divinitat:
Atena Pàrtenos, nom de la majestuosa escultura criselefantina de la deessa grega Atena, obra de Fídies al Partenó feta de marbre, vori i or en plaques.
Les icones bizantines. Bizanci concebia las imatges representatives de Crist, la Verge i els sants en un etern fons daurat, que encarna aquesta llum no terrestre que es troba fora del nostre món físic.
El Barroc, on el pa d’or inundava literalment els retaules i les escultures de fusta.
Fins i tot Lluís XIV va voler apropiar-se d’aquesta simbologia proclamant-se, amb només 15 anys d’edat, el “Rei Sol” en actuar al Ballet de la Nuit (1653), representant al déu grec Apol·lo.

El fenomen de la idolatria, però, no és exclusiu del passat, perquè en la nostra societat existeixen idolatries modernes.
L’ídol és algú o quelcom que ens fascina. Per aquest motiu, el fenomen dels fans (abreviatura de fanàtic) n’és un exemple de idolatria moderna. Com una mena d’adoració pagana, l’ídol és a l’escenari convertit en altar perquè els seus fidels el venerin, com feien les tribus primitives amb els seus ídols.
Altres idolatries modernes estan molt presents en la nostra societat, com són els diners, el poder, però també, la fixació per la joventut.

Puer Aeternus es un concepte que es troba a les Metamorfosis d’Ovidi i fa referència a la  joventut eterna, com la figura a Iacus, el “jove etern” nascut dels misteris d’Eleusis. És a dir, representa aquest ídol modern que ens fascina i que acabem creant a través de l’impuls de l’admiració que sentim vers al desig de ser i de sentir-nos joves i que, en alguns casos, es porta a l’extrem. En la psicologia analítica de Jung, aquest concepte es refereix a l’arquetip que porta el mateix nom i que fa referència a l’home que es troba massa temps en la psicologia adolescent.

Gustave Flaubert, a la novel·la Madame Bovary, va escriure que “No s’han de tocar els ídols. El daurat ens queda a les mans”. I que, metafòricament, que es podria interpretar com que cal anar amb compte amb el que adorem ja que hi podem arribar a descobrir les seves mancances.