Despedint ‘Óneiros’

Últims dies de l’exposició ‘Óneiros’ on, des del 3 de novembre, es poden trobar una selecció d’escultures en paper inspirades en algunes de les imatges simbòliques que podem veure en els nostres somnis, així com conèixer el seu simbolisme i la seva interpretació seguint les teories psicoanàlitiques de Carl G. Jung.
Fins al divendres 29 de desembre, a les 13h,  Les Bernardes de Salt.

LA IRA (Anger)

Paper. 2017

La ira es una de las cinco o seis emociones universales. La literatura europea comienza con un canto a la ira de Aquiles, en la Ilíada. Es una emoción desencadenada por la aparición de un obstáculo que bloquea el desarrollo de los deseos o de las expectativas. Por ejemplo, la inmovilidad forzada de un niño, o una ofensa en un adulto. Despierta un movimiento contra el responsable del daño. Es, pues, un «movimiento contra». Se convierte en pasión y en vicio cuando es violenta, duradera, aceptada, y al hacer perder el control, pasa con facilidad a la acción. Es una locura breve. En muchas culturas se expresa con las mismas metáforas: la presión sube y hace estallar a quien la sufre. Los filósofos griegos y romanos estuvieron obsesionados con la ira, y son muy numerosos los tratados que le dedicaron. Junto a la locura, se la consideraba la pasión más feroz, intensa y peligrosa.

Pequeño tratado de los grandes vicios (Juan Antonio Marina)

CAVALLER (Knight)

Cartró. 2016

‘Potser la millor imatge del cavaller és una ombra fugaç que els escriptors invoquen i matisen des de les pàgines d’històries, novel·les i llegendes, encara que la brillantor de l’armadura els haja enlluernat a tots. A les armadures es podien reflectir les imatges d’adversaris temibles, dracs i dames expectants, com els pintors del segle XV es van encarregar de demostrar en les representacions de cavallers exemplars. No obstant això, la imatge més efímera i directa la captava l’espill abans que l’art del pintor: sobre la lluna argentada, realitat i ficció, memòria i imaginació, versemblança i engany, intenció i pudor solen entrecreuar-se, com succeeix en l’episodi en què Tirant revela a Carmesina el nom de la seua estimada.’

«L’espill trencat. Les imatges del cavaller: del Tirant al Quixot.» Amadeo Serra Desfilis. Del Tirant al Quixot. La imatge del cavaller (catàleg d’exposició). 2005

EL SOMNI (The dream)

Paper. 2016

«Es bien conocido que el tercer Himno a la Noche de Novalis es una evocación lírica del “acontecimiento fundamental” acaecido al poeta el 13 de mayo de 1797, dos meses después de la muerte de Sophie von Kühn. El propio Novalis relata en su diario las características especiales que rodearon a su reencuentro con Sophie bajo la luz crepuscular del cementerio de Grüningen: “Me sentía indeciblemente feliz. Me sobrecogieron relámpagos de entusiasmo. La tumba se desvanecía ante mí como una polvareda. Los siglos eran como instantes. Su presencia era sensible y yo creía, a cada momento, que ella iba a aparecer”.

A partir de este hecho misterioso Novalis se identifica, en cierto modo, con la perspectiva de Dante al iniciar el viaje a los ultramundo. También él, como Dante, había vivido en la ignorancia y erraba en la selva oscura (“cuando buscaba allí ayuda en torno mío, había delante no podía y hacia atrás nada…”); y también él, en la encrucijada de la mayor ansia y la mayor inmovilidad, había recibido la visión salvadora de una mujer que debía advertirle del camino. Sophie, como Beatriz, señala los horizontes yuxtapuestos del amor y del conocimiento en los que emerge una promesa de resurrección. Novalis, aceptando el reto, se deja conducir hasta el fondo de la revelación: surge así, en el sueño iniciático absoluto, la imagen de una eternidad ante la cual “los milenios huyen como tempestades” y en cuyo centro palpita la esperanza de una vita nuova

El descenso místico de Novalis. Rafael Argullol. Dins de “Novalis. Himnos de la noche” (traducció de José María Valverde)

La piràmide de pedra

Ben pensat, s’hi està prou bé aquí a dalt. Serà per aquest solet de març que comença a tenyir de color la ciutat? Potser no. M’ha costat una mica pujar fins aquí, sobretot per la mossegada que em vaig emportar durant la baralla de l’altre dia i que encara em fa mal. Però bé, ara ja hi sóc, i ha valgut la pena l’esforç. Sempre m’han agradat les alçades… trobo que et donen una visió del món i de la vida molt interessant. Bé, tant se val. Continuaré dormint una estona més.

Ep! Què és aquest sorollet? Ah, ja torna a ser aquell petit animaló pelut de cua llarga que cada dia es passeja davant meu amb aire despistat. Què deu estar buscant? Pobre infeliç, que no sap amb qui se les pot arribar a veure? Segurament no és conscient, no. No t’acostis tant a mi o veuràs com comença un dels meus jocs favorits. Bé, deixa’m estirar una miqueta més i continuaré on ho havia deixat, a veure si després em puc dedicar a netejar-me bé, perquè aquesta nit passada ha estat bastant mogudeta.

La ciutat continua amb el seu vaivé habitual. Els estudiants que pugen i baixen pel carrer empedrat amb les seves carpetes blaves es creuen amb uns turistes despistats que consulten el mapa buscant qui sap si un carrer o un monument. I els cotxes que volen accedir pel carrer sense sortida es troben de cares amb les furgonetes que han descarregat les comanades dels comerços del Barri Vell. Així que l’embús ja està servit, i la senyora de l’abric morat i ulleres de pasta s’ho mira amb indiferència. Deu estar acostumada a aquesta melodia dissonant de sorolls de la ciutat.

Quina mandra… Un badall i un altre. Començo a tenir gana. Deixa’m estirar… Qui és aquesta? I com gosa plantar-se davant meu? Va fuig, no em molestis! Què t’has pensat? No esperis que comenci a moure la cua perquè estiguis aquí, perquè aquest no és el meu estil. És més, si vols rés hauràs de venir tu. No, ben pensat, espero que no vulgui pujar fins aquí.

Tot i les meves subtils bufades, l’intrusa no marxa. Això sí, per sort es manté immòbil al primer escaló i no sembla que tingui la intenció de pujar-ne més. Millor, perquè ara mateix em sento com el rei del món a sobre d’una piràmide de pedra.

De sobte, amb un moviment ràpid i estudiat, aquella humana sense vergonya treu de la seva bossa negre un mòbil gegant. Em recorda molt a un que vaig veure rodolar escales avall ara no fa gaires dies. El xicot al què li va caure de les mans es va quedar tant estorat que ni tan sols va intentar recollir aquell desgavell de petites deixalles electròniques. Ja li val. Coi d’humans, mira que n’arriben a ser d’estranys!

I apuntant cap a mi, em fa una foto. Ara sí que m’ha ben fotut, perquè no sé si aixecar-me i córrer escales avall o quedar-me quiet i clavar-li la meva mirada felina.

Girona, març 2016

FÒSSIL

Paper-plàstic. 2016

Els fòssils (del llatí fossile, ‘que s’extreu de la terra’) són les restes o senyals de l’activitat d’organismes del passat. Aquestes restes, conservades a les roques sedimentàries, poden haver patit transformacions en la seva composició (per diagènesi) o deformacions (per metamorfisme dinàmic) més o menys intenses. La ciència que s’ocupa de l’estudi dels fòssils és la paleontologia.
Font: Viq.

 

DROMEAS

Cartró. 2015

Paraula grega que significa ‘el corredor’.

«Llamó a Fidípides, el corredor, y le mandó que se llegara a la ciudad (Atenas) para dar aviso de que no se rindieran bajo ningún concepto, ya que su victorioso ejército estaba a punto de llegar. (…)
Fidípides había recorrido en pocas horas más de cuarenta kilómetros: su sacrificio es recordado cada cuatro años en las Olimpiadas modernas cuando atletas de todas las partes del mundo compiten sobre la misma distancia recorrida por él para ganarse el reconocimiento más codiciado y más prestigioso, el de los corredores del maratón.»
«Akropolis» (Valerio Massimo Manfredi, 2000)