NARCÍS

Narcís | Narcissus
Paper i mirall / Paper and mirror. 2018

“Según el mito griego, Narciso era un apuesto joven de Tespias, de quien se enamoró la ninfa Eco. Hera, la esposa de Zeus, había privado del habla a Eco, y ésta tan sólo podía repetir las sílabas de las palabras que oía. Incapaz de expresarle su amor a Narciso, éste la desdeñó. A Eco se le rompió el corazón y murió. Por haberla tratado con tanta crueldad, los dioses castigaron entonces a Narciso haciendo que se enamorase de su propia imagen. Tiresias, el vidente, predijo que Narciso viviría hasta que pudiese verse a sí mismo. Un día, se hallaba él inclinado sobre las aguas límpidas de una fuente, y entonces vio su propia imagen reflejada en el agua. Se enamoró apasionadamente de ella y ya no quiso marcharse de aquel lugar. Languideció y murió. Se convirtió después en una flor –en el narciso que crece al borde del agua.
En el mito se entiende el enamoramiento de la propia imagen –esto es, convertirse en narcisista- como una forma de castigo por ser incapaz de amar.
[…]
Pero los narcisistas no funcionan basándose en una imagen del yo real, porque ésta les resulta inaceptable. ¿Cómo pueden ignorar o negar su realidad? Lo consiguen porque no miran a su verdadero yo. Existe una diferencia entre el yo y su imagen, del mismo modo que también existe entre la persona y su reflejo en el espejo”.

El narcisismo. La enfermedad de nuestro tiempo. Alexander Lowen

EL VIATGE DE L’HEROI

El viatge de l’heroi | The Hero’s journey
Paper. 2019

L'Heroi WP
Los dos mundos, el divino y el humano, solo pueden ser descritos como distintos el uno del otro: distintos como la vida y la muerte, como el día y la noche. El héroe se aventura lejos de la tierra que conocemos para internarse en la oscuridad; allí realiza su aventura, o simplemente se nos pierde, o es aprisionado, o pasa peligros; y su regreso es descrito como un regreso de esa zona alejada. Sin embargo, y ésta es la gran clave para la comprensión del mito y del símbolo, los dos reinados son en realidad uno. El reino de los dioses es una dimensión olvidada del mundo que conocemos. Y la exploración de esa dimensión, ya sea en forma voluntaria o involuntaria, encierra todo el sentido de la hazaña del héroe. […]
El héroe puede obedecer a su propia voluntad para llevar a cabo la aventura, como hizo Teseo cuando llegó a la ciudad de su padre, Atenas, y escuchó la horrible historia del Minotauro; o bien puede ser empujado o llevado al extranjero por un agente benigno o maligno, como Odiseo (Ulises), que fue transportado por el Mediterráneo en los vientos del encolerizado dios Poseidón. […]
Una vez atravesado el umbral, el héroe se mueve en un paisaje de sueño poblado de formas curiosamente fluidas y ambiguas, en donde debe pasar por una serie de pruebas. Ésta es la fase favorita de la aventura mítica.

El héroe de las mil caras. Joseph Campbell

Inauguració a l’Aparador22 de Girona

Aquest divendres 4 de gener es va fer la inauguració de l’aparador del mes de gener a l’espai Aparador22 de la Llibreria 22 de Girona, en el qual vaig tenir el plaer d’exposar l’escultura Puer Aeternus (2018), que es podrà visitar durant tot el mes.

7.hoboe6023A la inauguració van assistir familiars i amics que varen acompanyar la presentació de l’obra i varen poder tastar un vi de Cariñena, embotellat per a la ocasió amb el disseny de l’etiqueta a càrrec del comissari, Pierre d. La.

2.img_5059 copia

L’escultura, titulada Puer Aeternus, encarna la figura idolàtrica, la reminiscència arcaica de l’ídol primigeni, aquella imatge de culte i de protecció feta de pedra, de fang o de fusta, però també d’or -material noble associat a la lluminositat solar i a la divinitat-, adorada pels clans i per les cultures primitives que contenia i representava una deïtat o esperit.
L’or, potser el material més apreciat al món, sempre ha esta vinculat a la lluminositat solar i, per tant, a la divinitat. Al llarg de la història trobem molts exemples de representacions en les quals el resplendor auri ha estat utilitzat per legitimar la divinitat:
Atena Pàrtenos, nom de la majestuosa escultura criselefantina de la deessa grega Atena, obra de Fídies al Partenó feta de marbre, vori i or en plaques.
Les icones bizantines. Bizanci concebia las imatges representatives de Crist, la Verge i els sants en un etern fons daurat, que encarna aquesta llum no terrestre que es troba fora del nostre món físic.
El Barroc, on el pa d’or inundava literalment els retaules i les escultures de fusta.
Fins i tot Lluís XIV va voler apropiar-se d’aquesta simbologia proclamant-se, amb només 15 anys d’edat, el “Rei Sol” en actuar al Ballet de la Nuit (1653), representant al déu grec Apol·lo.

El fenomen de la idolatria, però, no és exclusiu del passat, perquè en la nostra societat existeixen idolatries modernes.
L’ídol és algú o quelcom que ens fascina. Per aquest motiu, el fenomen dels fans (abreviatura de fanàtic) n’és un exemple de idolatria moderna. Com una mena d’adoració pagana, l’ídol és a l’escenari convertit en altar perquè els seus fidels el venerin, com feien les tribus primitives amb els seus ídols.
Altres idolatries modernes estan molt presents en la nostra societat, com són els diners, el poder, però també, la fixació per la joventut.

Puer Aeternus es un concepte que es troba a les Metamorfosis d’Ovidi i fa referència a la  joventut eterna, com la figura a Iacus, el “jove etern” nascut dels misteris d’Eleusis. És a dir, representa aquest ídol modern que ens fascina i que acabem creant a través de l’impuls de l’admiració que sentim vers al desig de ser i de sentir-nos joves i que, en alguns casos, es porta a l’extrem. En la psicologia analítica de Jung, aquest concepte es refereix a l’arquetip que porta el mateix nom i que fa referència a l’home que es troba massa temps en la psicologia adolescent.

Gustave Flaubert, a la novel·la Madame Bovary, va escriure que “No s’han de tocar els ídols. El daurat ens queda a les mans”. I que, metafòricament, que es podria interpretar com que cal anar amb compte amb el que adorem ja que hi podem arribar a descobrir les seves mancances.

ÁTROPO

Átropo
Paper i pedra / Paper and stone. 2018

moira WP
En la mitología griega, la dimensión lineal e irreversible de cada vida humana en concreto está simbolizada por las tres Moiras, también denominadas Parcas en la tradición romana, que aluden al tiempo acotado y finito propio de los humanos (…).
Escribe Hesíodo al inicio de su Teogonía que la Noche parió, sin acostarse con nadie, a las Moiras, ‘vengadoras implacables’: a Cloto, a Láquesis y a Átropo. En otro pasaje posterior de la misma obra, el autor incurre en una contradicción al afirmar que Zeus se unió a Temis y que fue ésta quien parió a las Moiras. Según el mito, estas hermanas son tres viejas hilanderas que se encargan de trazar la urdimbre de la existencia humana. Cada vida en particular es representada por una hebra de lino que sale de la rueca de Cloto, es medida por la vara de Láquesis y sufre el corte de las tijeras de Átropo cuando llega la hora de la muerte. Esta última Moira «es la más menuda de tamaño, pero a la vez la más terrible». Átropo representa el momento de morir, un breve lapso de tiempo dentro de la totalidad de la vida –y por eso esta Moira es ‘la más menuda de las hermanas’– pero el que más angustia produce porque su llegada supone la cancelación definitiva del fluir del hilo de la vida.

El hilo de la vida. Diosas tejedoras en la mitología griega. Olaya Fernández Guerrero

L’HOME QUE BADALLAVA

L’home que badallava | The yawning man
Paper. 2018

Durant una reunió particularment soporífera en què es parlava de problemes de distribució, he cedit a la temptació de comprovar si el badall era un fenomen contagiós. He fet veure que badallava, amb un formidable esquarterament del rostre seguit d’un breu «vostès perdonin», i el meu badall s’ha propagat si fa no fa a una tercera part dels participants; fins que ha tornat a mi, i m’ha fet badallar de debò!

Diari d’un cos. Daniel Pennac

Concloent els mites

Avui diumenge hem celebrat el finissage de l’exposició “Diàlegs amb el mite” al Museu d’Art de Cerdanyola.
Un migdia ple d’emocions compartides amb els amics i familiars que han pogut escoltar la fantàstica presentació d’en Pere Parramon, amb referències a Homer, Ovidi, Italo Calvino, Perseu i la Medusa!, així com seguir la lectura de diferents textos, sobre cadascun dels personatges de les deu escultures de l’exposició, durant la visita guiada que he tingut el plaer d’oferir .
Al final hem pogut celebrar-ho tots junts brindant amb cava i amb una cervesa molt coneguda a Grècia i molt apropiada per a l’ocasió, una Mythos ben freda!

«En els orígens del temps…

… els déus varen néixer de les llàgrimes dels homes; i els homes varen inventar els mites per consolar-se. Doncs els déus eren silenci i opacitat».

Així comença el vídeo de l’exposició ‘Diàlegs amb el mite’, que es pot visitar al Museu d’Art de Cerdanyola fins al 25 de novembre.
Perquè «el mite explica una història sagrada», l’exposició mostra una selecció de deu escultures que representen a deu personatges de diferents mitologies, que ens revelen un misteri explicant una història, la seva història, que ha perdurat en el temps fins als nostres dies.

Un vídeo que no hagués estat possible sense la meravellosa veu en off de l’Enric C. Rigau (Coco) i la realització d’en Joan Campa. Moltes gràcies amics!

video expo WP

Entrevista

Fa unes setmanes la Patrícia Pla va visitar el meu taller on, durant gairebé tres hores, varem conversar sobre art.
El resultat, aquesta entrevista de vuit preguntes amb la qual es pot conèixer una mica més el meu treball en paper, així com tots aquelles temes que motiven la creació de les meves escultures.

La podeu llegir aquí.

Captura de pantalla 2018-11-03 a las 20.28.57

 

L’HEROI DESCONEGUT

L’heroi desconegut | The Unknown Hero
Paper. 2018

El veritable heroi, el veritable tema, el centre de la Ilíada, és la força. La força exercida pels homes, la força que sotmet els homes, la força davant la qual es contrau la carn humana. L’ànima humana no deixa d’aparèixer-hi modificada per les seves relacions amb la força, arrossegada, cegada per la força de què creu disposar, plegada per la passió de la força que pateix.

“La Ilíada o el poema de la força”. Escrits sobre la guerra. Simone Weil

L’ÀNGEL DE LA HISTÒRIA

L’Àngel de la històriα | Àngel of History
Cartró / Cardboard. 2018

Hi ha un quadre de Klee anomenat Àngelus Novus. Hi veiem un àngel que sembla allunyar-se d’alguna cosa mentre la mira fixament. Té els ulls desorbitats, la boca oberta i les ales desplegades. Aquest és l’aspecte que ha de mostrar necessàriament l’àngel de la història. El seu rostre està encarat al passat. On a nosaltres se’ns presenta una cadena d’esdeveniments, ell només hi veu una sola i única catàstrofe que no deixa d’amuntegar ruïnes sobre ruïnes llançades als seus peus. Voldria aturar-se, ressuscitar els morts i reparar tot allò destruït. Però des del Paradís bufa una tempesta que s’ha aferrat a les seves ales, tan forta que ja no pot tancar-les. La tempesta l’empeny irreductiblement cap al futur, al qual li dóna l’esquena mentre davant d’ell les ruïnes s’amunteguen fins al cel. Aquesta tempesta és allò que anomenem progrés.

Tesi sobre la filosofia de la història. Walter Benjamin