No deixem mai d’entusiasmar-nos ni de cercar l’experiència visionària que ens porta a la creació artística.
Ha estat un plaer immens compartir reflexions amb l’artista Mapi Rivera, en relació a la seva obra artística i al seu llibre “El sentido numinoso de la luz”, i amb Pere Parramon el passat dimecres 8 de maig als Amics del Museu d’Art de Girona, tant ben acompanyats per totes i tots els que varen assistir al col·loqui La llum, l’art i el sagrat.
Gracies!
Aquest dimecres 8 de maig tindré l’honor de conversar sobre l’art i el sagrat amb l’artista Mapi Rivera (www.mapirivera.com), a propòsit del seu llibre “El sentido numinoso de la luz” (Herder Editorial, 2018), i amb el crític d’art i escriptor Pere Parramon (www.pereparramon.com), en el col·loqui “La llum, l’art i el sagrat”.
Dimecres 8 de maig, a les 19h
Local dels Amics del Museu d’Art de Girona (C. Ciutadans, 18)
2019. Paper sobre quars
Hipnos (en grec antic Ὕπνος, ‘somni’), germà de Tànatos (Θάνατος, ‘mort’), era la personificació del somni segons la mitologia grega. Malgrat que els dos déus eren «terribles», Hipnos, a diferència del seu germà, era «dolç per als homes», com afirma Hesíode a la Teogonia.
Hipnos es presenta com un déu de dominació, «senyor dels déus i dels homes» (Ilíada, 14: 233), doncs ningú pot resistir-se al son, ni tan sols Zeus. Segons Homer i Hesíode, els dos germans rivalitzaven cada nit per veure qui s’emportaria a cada home.
Vivien en un palau subterrani «al Tàrtar bromós», tot i que segons altres fonts habitaven en una cova fosca situada potser a l’illa de Lemnos, mentre el riu Lete (riu dels inferns l’aigua del qual feia oblidar el passat) feia lliscar les seves aigües:
«Vora el país dels cimmeris hi ha una cova molt profunda dins una muntanya buida per dins, és la casa i el santuari del Son indolent; Febos no hi pot fer penetrar mai els seus raigs, ni quan surt, ni al migdia, ni a l’hora de la posta; núvols i boira s’aixequen de la terra i hi regna una llum incerta, com la del crepuscle. […] allà viu la quietud silenciosa; tot i així, de l’interior d’una roca, en surt un rierol, el Lete, les aigües del qual, en córrer i fer espetegar les pedres del fons, inviten a dormir amb el seu soroll. Davant l’entrada de la cova floreixen en abundància els cascalls i herbes innombrables, del suc de les quals la Nit n’extreu el sopor i l’escampa amb la seva humitat per la terra sumida en la foscor; cap porta no fa soroll en girar sobre els golfos, no n’hi ha cap a tota la casa, ni cap guardià a l’entrada. Enmig de la cova hi ha un llit elevat d’eben, cobert amb un matalàs de plomes, tot del mateix color; l’embolcalla un vel fosc; allà descansa el déu en persona, amb els membres abandonats al repòs.»
Ovidi, Metamorfosis (Llibre XI). Traducció de Ferran Aguilera
Paper. 2019
Los dos mundos, el divino y el humano, solo pueden ser descritos como distintos el uno del otro: distintos como la vida y la muerte, como el día y la noche. El héroe se aventura lejos de la tierra que conocemos para internarse en la oscuridad; allí realiza su aventura, o simplemente se nos pierde, o es aprisionado, o pasa peligros; y su regreso es descrito como un regreso de esa zona alejada. Sin embargo, y ésta es la gran clave para la comprensión del mito y del símbolo, los dos reinados son en realidad uno. El reino de los dioses es una dimensión olvidada del mundo que conocemos. Y la exploración de esa dimensión, ya sea en forma voluntaria o involuntaria, encierra todo el sentido de la hazaña del héroe. […]
El héroe puede obedecer a su propia voluntad para llevar a cabo la aventura, como hizo Teseo cuando llegó a la ciudad de su padre, Atenas, y escuchó la horrible historia del Minotauro; o bien puede ser empujado o llevado al extranjero por un agente benigno o maligno, como Odiseo (Ulises), que fue transportado por el Mediterráneo en los vientos del encolerizado dios Poseidón. […]
Una vez atravesado el umbral, el héroe se mueve en un paisaje de sueño poblado de formas curiosamente fluidas y ambiguas, en donde debe pasar por una serie de pruebas. Ésta es la fase favorita de la aventura mítica.
El héroe de las mil caras
Joseph Campbell
Paper. 2018
Col•lecció particular
Aquesta escultura forma part de l’exposició Diàlegs amb el mite, que es pot visitar al Museu d’Art de Cerdanyola (MAC) fins al 25 de novembre.
Pandora (Πανδώρα), considerada la primera dona, va ser creada per ordre de Zeus com a càstig als humans per haver rebut, de mans de Prometeu, el foc diví que va robar als déus. Pandora va ser modelada per Hefest i Atena a imatge de les deesses immortals, rebent de cadascun dels déus olímpics diferents qualitats com la gràcia, la bellesa i la persuasió, però també la mentida i la fal·làcia, concedides per Hermes.
A l’obra Els treballs i els dies, Hesíode escriu que Zeus va enviar Pandora a Epimeteu, germà de Prometeu qui, desatenent els consells del seu germà de no acceptar cap present del déu, es va deixar seduir per la seva bellesa. Però el mite ens parla també d’una gerra molt ben tapada per evitar que es pogués escapar el contingut del seu interior. La curiositat, però, va fer que Pandora la obrís, deixant escapar tots els mals. Només l’esperança, que es trobava al fons de la gerra, va romandre a l’interior com a consol per al gènere humà.
Si al 2016 “Diàlegs amb el mite” es va presentar per primera vegada a la ciutat de Girona (Espai dels Amics del Museu d’Art), aquest 2018 l’exposició viatja a Cerdanyola del Vallès (Barcelona) on es tornaran a mostrar algunes de les escultures de paper i de cartró, així com d’altres de noves, inspirades també en la mitologia.
L’acte d’obertura de l’exposició serà el proper divendres 28 de setembre (19h) al Museu d’Art de Cerdanyola (MAC) – Can Domènec (c/ Sant Martí, 88).
L’exposició es podrà visitar fins a finals de novembre i comptarà amb una celebració de cloenda (finissage) el diumenge 18 de novembre a les 12h.
Al següent enllaç podeu consultar el tríptic de l’exposició que compta amb un meravellós text del professor, crític d’art i escriptor Pere Parramon Rubio.
Tríptic “Diàlegs amb el Mite”
Paper. 2018
La fada Morgana o Morgan le Fay és un dels personatges més cèlebres de la llegenda artúrica. El seu personatge pot haver derivat de la mitologia gal·lesa i d’altres mites anteriors de la tradició celta.
Igual que en altres personatges principals del cicle artúric, Morgana pateix una evolució des de les primeres novel·les en vers fins als cicles en prosa. La fada bondadosa i protectora, de gran bellesa i creador d’ungüents benèfics, es transforma en raptora, esdevé lletja (es diu que Merlí va arruïnar la seva extraordinària bellesa) i es converteix en autora de pocions malignes, moguda gairebé sempre per l’odi i la luxúria.
Mig germana del rei Artús, Morgana era, doncs, una dona fosca, atractiva i apassionada, cruel i ambiciosa que gaudia doblegant als homes a la seva voluntat per mitjà de la bellesa i l’encantament, i quan això li fallava, feia servir les arts més negres de la traïció i l’assassinat.
Mitjançant les seves arts, Morgana creà una espasa i una beina d’aspecte exactament igual que Excalibur, i en secret la substituí per l’espasa d’Artús.
