L’OMBRA [La sombra]

Paper i marbre. 2018

Uno de los factores psíquicos inconscientes que el yo no puede controlar es la «sombra». De hecho, por lo general el yo ni siquiera se percata de que proyecta una «sombra». Jung utilizó el término «sombra» para designar una realidad psicológica bastante fácil de captar a nivel de imagen, pero mucho más difícil de tratar a nivel práctico y teórico. Su intención fue poner de manifiesto la flagrante inconsciencia que se evidencia en la mayoría de las personas. Sin embargo, al referirse a la «sombra», en lugar de verla como una cosa, conviene más pensar en términos de características o rasgos psicológicos que están «en la sombra» (es decir, ocultos, a nuestras espaldas, en la oscuridad) o que son «sombríos». Todas aquellas partes de la personalidad que normalmente conformarían el yo, de estar integradas, pero que han sido suprimidas debido a una disonancia bien sea cognitiva o emocional, tienden a caer «en la sombra». Los contenidos específicos de la sombra pueden cambiar según las actitudes del yo y su grado de defensa. Por lo general, la sombra tiene una cualidad inmoral o al menos despreciable, que contiene las características de la naturaleza de un individuo que son contrarias a las costumbres y convenciones morales de la sociedad. La sombra es el lado inconsciente de las operaciones del yo en cuanto a intención, voluntad y defensa. Es el otro lado del yo por así decir.

Todo yo tiene su sombra. Esto es algo inevitable. Al adaptarse al mundo y lidiar con él, el yo inadvertidamente hace uso de la sombra para realizar aquellas operaciones deshonrosas e imposibles de llevar a cabo sin caer en un conflicto moral.

El mapa del alma según Jung. Murray Stein

La Sombra WP

Conversant sobre la llum i la creació artística amb Mapi Rivera i Pere Parramon

No deixem mai d’entusiasmar-nos ni de cercar l’experiència visionària que ens porta a la creació artística.
Ha estat un plaer immens compartir reflexions amb l’artista Mapi Rivera, en relació a la seva obra artística i al seu llibre “El sentido numinoso de la luz”, i amb Pere Parramon el passat dimecres 8 de maig als Amics del Museu d’Art de Girona, tant ben acompanyats per totes i tots els que varen assistir al col·loqui La llum, l’art i el sagrat.
Gracies!

“La llum, l’art i el sagrat”

Aquest dimecres 8 de maig tindré l’honor de conversar sobre l’art i el sagrat amb l’artista Mapi Rivera (www.mapirivera.com), a propòsit del seu llibre “El sentido numinoso de la luz” (Herder Editorial, 2018), i amb el crític d’art i escriptor Pere Parramon (www.pereparramon.com), en el col·loqui “La llum, l’art i el sagrat”.

Dimecres 8 de maig, a les 19h
Local dels Amics del Museu d’Art de Girona (C. Ciutadans, 18)

e2a29e09d45c44b2af8ffb4a363fa7a1

A BLOW OF AIR [Una ràfega de vent]

Paper. 2019

O you that are so strong and cold,
O blower, are you young or old?
Are you a beast of field and tree,
Or just a stronger child than me?
O wind, a-blowing all day long,
O wind, that sings so loud a song!
(The Wind. Robert Louis Stevenson)

Oh, tu que ets tan fred i fort,
O bufador, ets jove o vell?
Ets una bèstia de camp i arbre,
O només un nen més fort que jo?
O vent, bufant tot el dia,
O vent, que cantes tant fort una cançó!

a-blow-of-air.jpg

L’àngel de la història al Dia internacional de l’art

En la celebració d’aquest any del Dia de l’art, Bòlit Centre Art Contemporani de Girona ha publicat el pregó que Pere Parramon va pronunciar en l’obertura del Dia Internacional de l’Art 2018, titulat “Crida pels que criden”.

És un honor per mi que la meva obra “L’àngel de la història” (2018), inspirada en el famós quadre de Paul Klee i en les paralules de Walter Benjamin, acompanyi aquest meravellós pregó, que es pot llegir al següent enllaç (versió pdf): http://www.bolit.cat/blog/wp-content/uploads/Prego_Art_18_DEF_web.pdf

HYPNOS

2019. Paper sobre quars

Hipnos (en grec antic Ὕπνος, ‘somni’), germà de Tànatos (Θάνατος, ‘mort’), era la personificació del somni segons la mitologia grega. Malgrat que els dos déus eren «terribles», Hipnos, a diferència del seu germà, era «dolç per als homes», com afirma Hesíode a la Teogonia.
Hipnos es presenta com un déu de dominació, «senyor dels déus i dels homes» (Ilíada, 14: 233), doncs ningú pot resistir-se al son, ni tan sols Zeus. Segons Homer i Hesíode, els dos germans rivalitzaven cada nit per veure qui s’emportaria a cada home.
Vivien en un palau subterrani «al Tàrtar bromós», tot i que segons altres fonts habitaven en una cova fosca situada potser a l’illa de Lemnos, mentre el riu Lete (riu dels inferns l’aigua del qual feia oblidar el passat) feia lliscar les seves aigües:

«Vora el país dels cimmeris hi ha una cova molt profunda dins una muntanya buida per dins, és la casa i el santuari del Son indolent; Febos no hi pot fer penetrar mai els seus raigs, ni quan surt, ni al migdia, ni a l’hora de la posta; núvols i boira s’aixequen de la terra i hi regna una llum incerta, com la del crepuscle. […] allà viu la quietud silenciosa; tot i així, de l’interior d’una roca, en surt un rierol, el Lete, les aigües del qual, en córrer i fer espetegar les pedres del fons, inviten a dormir amb el seu soroll. Davant l’entrada de la cova floreixen en abundància els cascalls i herbes innombrables, del suc de les quals la Nit n’extreu el sopor i l’escampa amb la seva humitat per la terra sumida en la foscor; cap porta no fa soroll en girar sobre els golfos, no n’hi ha cap a tota la casa, ni cap guardià a l’entrada. Enmig de la cova hi ha un llit elevat d’eben, cobert amb un matalàs de plomes, tot del mateix color; l’embolcalla un vel fosc; allà descansa el déu en persona, amb els membres abandonats al repòs.»

Ovidi, Metamorfosis (Llibre XI). Traducció de Ferran Aguilera

Hypnos original

THÁNATOS

2018. Paper i marbre

Segons la mitologia grega, Tànatos (Θάνατος – Thánatos) és un personatge masculí alat que personifica la Mort. S’associa a la figura d’Àtropo, una de les tres moires o parques romanes).
Tot i no tenir un paper gaire rellevant en els mites, apareix com el germà d’Hipnos (el Son) a la Ilíada d’Homer; posteriorment Hesíode, a la Teogonia, el descriu  també com el fill de Nix (la Nit):

“Allà hi ha també, una al costat de l’altra, les fonts de la terra ombrívola, del Tàrtar bromós, de la mar eixorca i del cel estelat, confins esfereïdors i humits que els déus abominen, un abisme profund, al fons del qual hom no podria arribar en tot un any, si és que abans ha pogut travessar-ne les portes […]
Allà tenen la seva casa els fills de la negra Nit, Hipnos i Tànatos, déus esfereïdors. El Sol radiant no els mira amb els seus raigs ni quan s’enlaira cel amunt ni quan baixa cel avall. L’un camina tranquil i plàcid per als homes a través de la terra i de l’ampla esquena de la mar. L’altre, en canvi, té el cor de ferro i l’ànima de bronze dins el seu pit cruel i posseeix qualsevol home que primer ha agafat. És també abominat pels déus immortals.”

Teogonia. Hesíode

 

Azrael WP