EL VIATGE DE L’HEROI

Paper. 2019

Los dos mundos, el divino y el humano, solo pueden ser descritos como distintos el uno del otro: distintos como la vida y la muerte, como el día y la noche. El héroe se aventura lejos de la tierra que conocemos para internarse en la oscuridad; allí realiza su aventura, o simplemente se nos pierde, o es aprisionado, o pasa peligros; y su regreso es descrito como un regreso de esa zona alejada. Sin embargo, y ésta es la gran clave para la comprensión del mito y del símbolo, los dos reinados son en realidad uno. El reino de los dioses es una dimensión olvidada del mundo que conocemos. Y la exploración de esa dimensión, ya sea en forma voluntaria o involuntaria, encierra todo el sentido de la hazaña del héroe. […]

El héroe puede obedecer a su propia voluntad para llevar a cabo la aventura, como hizo Teseo cuando llegó a la ciudad de su padre, Atenas, y escuchó la horrible historia del Minotauro; o bien puede ser empujado o llevado al extranjero por un agente benigno o maligno, como Odiseo (Ulises), que fue transportado por el Mediterráneo en los vientos del encolerizado dios Poseidón. […]

Una vez atravesado el umbral, el héroe se mueve en un paisaje de sueño poblado de formas curiosamente fluidas y ambiguas, en donde debe pasar por una serie de pruebas. Ésta es la fase favorita de la aventura mítica.

El héroe de las mil caras
Joseph Campbell

L'Heroi WP

THRANDUIL

Paper. 2018

Thranduil és un personatge de la Terra Mitja creat per J.R.R.Tolkien.
Elf de raça sindar, pare de Légolas Fullverd i rei dels Elfs Silvans del Nord del Bosc Llobregòs, va dirigir als exèrcits èlfics que varen participar a la Batalla dels Cinc Exèrcits i va repel·lir un atac provinent de Dol Guldur durant la Guerra de l’Anell.
Tolkien no menciona de forma explícita el seu nom a El Hòbbit, referint-se a ell com a “Rei Elf”.

<I a l’Ample Món els elfs del bosc van romandre en el crepuscle del nostre Sol i de la nostra Lluna […] Molt sovint vivien en els confins dels boscos, d’on de vegades podien escapar amb motiu d’alguna cacera, o per cavalcar i córrer per les planúries sota la llum de la lluna o dels estels; però amb l’arribada dels homes cada vegada s’afeccionaren més a la penombra i a la fosca. Amb tot eren elfs i ho continuaven essent, i això equival a Bona Gent.
En una gran cova, a algunes milles dels confins de El Bosc Llobregós, de la banda oriental, hi vivia en aquesta època llur monarca més gran. La cova reial era el palau del monarca, i la cambra forta on guardava el seu tresor, i la fortalesa del seu poble contra el seus enemics. […]
En una gran sala amb pilars tallats en la pedra viva es trobava el monarca dels elfs, assegut en una butaca de fusta esculpida. Al cap duia una corona de fulles vermelles amb móres, perquè ja tornava a ser a la tardor. A la primavera duia una corona de flors boscanes. A la ma sostenia un ceptre de roure tallat.>

El Hobbit. J.R.R. Tolkien

thranduil

Inauguració a l’Aparador22 de Girona

Aquest divendres 4 de gener es va fer la inauguració de l’aparador del mes de gener a l’espai Aparador22 de la Llibreria 22 de Girona, en el qual vaig tenir el plaer d’exposar l’escultura Puer Aeternus (2018), que es podrà visitar durant tot el mes.

7.hoboe6023A la inauguració van assistir familiars i amics que varen acompanyar la presentació de l’obra i varen poder tastar un vi de Cariñena, embotellat per a la ocasió amb el disseny de l’etiqueta a càrrec del comissari, Pierre d. La.

2.img_5059 copia

L’escultura, titulada Puer Aeternus, encarna la figura idolàtrica, la reminiscència arcaica de l’ídol primigeni, aquella imatge de culte i de protecció feta de pedra, de fang o de fusta, però també d’or -material noble associat a la lluminositat solar i a la divinitat-, adorada pels clans i per les cultures primitives que contenia i representava una deïtat o esperit.
L’or, potser el material més apreciat al món, sempre ha esta vinculat a la lluminositat solar i, per tant, a la divinitat. Al llarg de la història trobem molts exemples de representacions en les quals el resplendor auri ha estat utilitzat per legitimar la divinitat:
Atena Pàrtenos, nom de la majestuosa escultura criselefantina de la deessa grega Atena, obra de Fídies al Partenó feta de marbre, vori i or en plaques.
Les icones bizantines. Bizanci concebia las imatges representatives de Crist, la Verge i els sants en un etern fons daurat, que encarna aquesta llum no terrestre que es troba fora del nostre món físic.
El Barroc, on el pa d’or inundava literalment els retaules i les escultures de fusta.
Fins i tot Lluís XIV va voler apropiar-se d’aquesta simbologia proclamant-se, amb només 15 anys d’edat, el “Rei Sol” en actuar al Ballet de la Nuit (1653), representant al déu grec Apol·lo.

El fenomen de la idolatria, però, no és exclusiu del passat, perquè en la nostra societat existeixen idolatries modernes.
L’ídol és algú o quelcom que ens fascina. Per aquest motiu, el fenomen dels fans (abreviatura de fanàtic) n’és un exemple de idolatria moderna. Com una mena d’adoració pagana, l’ídol és a l’escenari convertit en altar perquè els seus fidels el venerin, com feien les tribus primitives amb els seus ídols.
Altres idolatries modernes estan molt presents en la nostra societat, com són els diners, el poder, però també, la fixació per la joventut.

Puer Aeternus es un concepte que es troba a les Metamorfosis d’Ovidi i fa referència a la  joventut eterna, com la figura a Iacus, el “jove etern” nascut dels misteris d’Eleusis. És a dir, representa aquest ídol modern que ens fascina i que acabem creant a través de l’impuls de l’admiració que sentim vers al desig de ser i de sentir-nos joves i que, en alguns casos, es porta a l’extrem. En la psicologia analítica de Jung, aquest concepte es refereix a l’arquetip que porta el mateix nom i que fa referència a l’home que es troba massa temps en la psicologia adolescent.

Gustave Flaubert, a la novel·la Madame Bovary, va escriure que “No s’han de tocar els ídols. El daurat ens queda a les mans”. I que, metafòricament, que es podria interpretar com que cal anar amb compte amb el que adorem ja que hi podem arribar a descobrir les seves mancances.

“Del cèrcol a l’art”. Converses amb Salvador Vergés

Aquest mes de desembre he tingut l’immens plaer de conversar amb l’escriptor Salvador Vergés Cubí, autor de les novel·les “Les sabates descordades” (Curbet Edicions, 2012) i “La veu de la viola” (Viena Edicions, 2016).
Una conversa sobre art, literatura i bàsquet que podeu llegir al seu web i que comença amb aquestes paraules:

«Dedico una COMPLICITAT més a les arts i els oficis que encara podem fer sense el corrent elèctric: la Patrícia Maseda és un exemple sorprenent d’algú que compleix aquest requisit. Quan vaig descobrir la bellesa de les figures que crea, en una exposició de les moltes que fa arreu, li vaig demanar per parlar amb ella sobre la seva tècnica innovadora. Fins llavors, només havia sentit a parlar de l’origami o papiroflèxia, que construeix objectes decoratius plegant el paper i sense tallar-lo ni afegir-hi cap element, però veure una figura de paper que tenia la mateixa ànima que qualsevol obra escultòrica de les que coneixem fetes en altres materials va ser tota una descoberta.»

Trobareu el text complet a https://nothopucdirblog.wordpress.com/patricia-maseda/

SVerges 0WP