ÁTROPO

2018. Paper i pedra

En la mitología griega, la dimensión lineal e irreversible de cada vida humana en concreto está simbolizada por las tres Moiras, también denominadas Parcas en la tradición romana, que aluden al tiempo acotado y finito propio de los humanos (…).
Escribe Hesíodo al inicio de su Teogonía que la Noche parió, sin acostarse con nadie, a las Moiras, ‘vengadoras implacables’: a Cloto, a Láquesis y a Átropo. En otro pasaje posterior de la misma obra, el autor incurre en una contradicción al afirmar que Zeus se unió a Temis y que fue ésta quien parió a las Moiras. Según el mito, estas hermanas son tres viejas hilanderas que se encargan de trazar la urdimbre de la existencia humana. Cada vida en particular es representada por una hebra de lino que sale de la rueca de Cloto, es medida por la vara de Láquesis y sufre el corte de las tijeras de Átropo cuando llega la hora de la muerte. Esta última Moira «es la más menuda de tamaño, pero a la vez la más terrible». Átropo representa el momento de morir, un breve lapso de tiempo dentro de la totalidad de la vida –y por eso esta Moira es ‘la más menuda de las hermanas’– pero el que más angustia produce porque su llegada supone la cancelación definitiva del fluir del hilo de la vida.

Olaya Fernández Guerrero, El hilo de la vida. Diosas tejedoras en la mitología griega

L’HOME QUE BADALLAVA

Durant una reunió particularment soporífera en què es parlava de problemes de distribució, he cedit a la temptació de comprovar si el badall era un fenomen contagiós. He fet veure que badallava, amb un formidable esquarterament del rostre seguit d’un breu «vostès perdonin», i el meu badall s’ha propagat si fa no fa a una tercera part dels participants; fins que ha tornat a mi, i m’ha fet badallar de debò!

Diari d’un cos. Daniel Pennac

Concloent els mites

Avui diumenge hem celebrat el finissage de l’exposició “Diàlegs amb el mite” al Museu d’Art de Cerdanyola.
Un migdia ple d’emocions compartides amb els amics i familiars que han pogut escoltar la fantàstica presentació d’en Pere Parramon, amb referències a Homer, Ovidi, Italo Calvino, Perseu i la Medusa!, així com seguir la lectura de diferents textos, sobre cadascun dels personatges de les deu escultures de l’exposició, durant la visita guiada que he tingut el plaer d’oferir .
Al final hem pogut celebrar-ho tots junts brindant amb cava i amb una cervesa molt coneguda a Grècia i molt apropiada per a l’ocasió, una Mythos ben freda!

«En els orígens del temps…

… els déus varen néixer de les llàgrimes dels homes; i els homes varen inventar els mites per consolar-se. Doncs els déus eren silenci i opacitat».

Així comença el vídeo de l’exposició ‘Diàlegs amb el mite’, que es pot visitar al Museu d’Art de Cerdanyola fins al 25 de novembre.
Perquè «el mite explica una història sagrada», l’exposició mostra una selecció de deu escultures que representen a deu personatges de diferents mitologies, que ens revelen un misteri explicant una història, la seva història, que ha perdurat en el temps fins als nostres dies.

Un vídeo que no hagués estat possible sense la meravellosa veu en off de l’Enric C. Rigau (Coco) i la realització d’en Joan Campa. Moltes gràcies amics!

video expo WP

Entrevista

Fa unes setmanes la Patrícia Pla va visitar el meu taller on, durant gairebé tres hores, varem conversar sobre art.
El resultat, aquesta entrevista de vuit preguntes amb la qual es pot conèixer una mica més el meu treball en paper, així com tots aquelles temes que motiven la creació de les meves escultures.

La podeu llegir aquí.

Captura de pantalla 2018-11-03 a las 20.28.57

 

L’HEROI DESCONEGUT

Paper. 2018

El veritable heroi, el veritable tema, el centre de la Ilíada, és la força. La força exercida pels homes, la força que sotmet els homes, la força davant la qual es contrau la carn humana. L’ànima humana no deixa d’aparèixer-hi modificada per les seves relacions amb la força, arrossegada, cegada per la força de què creu disposar, plegada per la passió de la força que pateix.

“La Ilíada o el poema de la força”. Escrits sobre la guerra. Simone Weil

L’ÀNGEL DE LA HISTÒRIA

Cartró. 2018

Hi ha un quadre de Klee anomenat Àngelus Novus. Hi veiem un àngel que sembla allunyar-se d’alguna cosa mentre la mira fixament. Té els ulls desorbitats, la boca oberta i les ales desplegades. Aquest és l’aspecte que ha de mostrar necessàriament l’àngel de la història. El seu rostre està encarat al passat. On a nosaltres se’ns presenta una cadena d’esdeveniments, ell només hi veu una sola i única catàstrofe que no deixa d’amuntegar ruïnes sobre ruïnes llançades als seus peus. Voldria aturar-se, ressuscitar els morts i reparar tot allò destruït. Però des del Paradís bufa una tempesta que s’ha aferrat a les seves ales, tan forta que ja no pot tancar-les. La tempesta l’empeny irreductiblement cap al futur, al qual li dóna l’esquena mentre davant d’ell les ruïnes s’amunteguen fins al cel. Aquesta tempesta és allò que anomenem progrés.

Walter Benjamin, Tesis sobre la filosofia de la història, Tesi IX