FOBOS

Paper. 2018

Fill d’Ares i d’Afrodita, Fobos (en grec antic Φόβος, ‘temor’) era la divinitat que personificava la por. Amb el seu germà Deimos (el ‘terror’) exercia d’auriga del déu de la guerra acompanyant-lo en la batalla. No se li atribueix cap mite en particular, però Homer i Hesíode en fan referència a les seves obres.

Etimològicament, la paraula ‘fòbia’ deriva del terme grec Φόβος (fobos). Si la por és un mecanisme indispensable per a la supervivència que ajuda a prevenir i a enfrontar-se als perills, la fòbia és una aversió que acompanya sempre a l’individu i bloqueja el desenvolupament de la seva existència.

Al llibre El poder de la por, Jorge L. Tizón ens diu que “quan ens domina la por tendim a presentar-nos davant dels altres «amb cara de por», «enervats per la por»: és l’actitud corporal, que ja Darwin havia descrit, formada per una expressió facial característica, una combinació de rigidesa i flacciditat a les extremitats i una actitud general encongida. Ara bé, defensivament, podem utilitzar la reacció oposada, l’«extrem heroic» de la por. Llavors ens podem mostrar irritables, desafiadors, provocadors”.

FRENESIA

Paper. 2018

¡Bienvenido él en los montes, cuando fuera del veloz cortejo cae al suelo, llevando puesto el sagrado vestido de la piel de corzo, con ansia de la sangre del cabrito sacrificado, la alegría de devorar su carne cruda, [140] lanzándose a los montes de Frigia, de Lidia! ¡Bromio es el líder del cortejo! ¡Evohé!

¡Mana leche el suelo, mana vino, mana de las abejas su néctar! Y como el humo de incienso de Siria, el Baco, sosteniendo en alto la llama foguera de su antorcha, la agita vivamente desde el pie de su soporte, anima a las mujeres errantes a correr y a danzar y las pone en movimiento con sus gritos, [150] soltando al viento su cuidada melena.

Y al mismo tiempo que sus alaridos de bacanal, él va añadiendo gritos como éstos: «¡Vamos, bacantes! ¡Celebrad a Dioniso con cantos al son de vuestros tambores estridentes!»

 Las Bacantes. Eurípides

EL ROTLLE PROFÈTIC

Paper. 2017

1 Després vaig veure un altre àngel poderós que baixava del cel vestit amb un núvol i coronat amb l’arc iris; la seva cara era com el sol, i les seves cames, com columnes de foc. 2 Duia a la mà un petit rotlle obert. Va posar el peu dret damunt el mar i el peu esquerre a la terra, 3 i va cridar amb veu forta, com un lleó que rugeix. Així que hagué cridat, els set trons van fer ressonar les seves veus. 4 Quan els set trons hagueren parlat, jo anava a escriure, però vaig sentir una veu del cel que em deia:
—Guarda sota segell el que han dit els set trons: no ho escriguis!

Apocalipsi 10:1-4

QUAN BUFA EL VENT

2018. Plàstic
Sèrie “Contravolums”.

On és lo lloc on ma pensa repose?
On serà, on, que mon voler contente?
Ab escandall jo cerc tot fons e tempte,
e port no trob on aturar-me gose.

Ausiàs March. Poema LXXVI

(On és el lloc on reposarà el meu pensament? On serà, on, que satisfaré el meu voler? Amb l’escandall cerco i mesuro tots els fons marins, i no trobo cap port on jo gosi aturar-me.)

Girona Temps de flors

Mites i flors” és el nom de la instal·lació que, amb motiu de la 63a edició de Temps de Flors i en col·laboració amb els Amics del Museu d’Art de Girona, he muntat al pati de la Casa Solterra de Girona (Ciutadans, 18).
Com el seu nom indica, la instal·lació mostra aquelles plantes i flors que tenen un protagonisme destacat en la mitologia, com l’olivera, la rosa, l’orquídia i el lliri blanc, amb una decoració inspirada en la Grècia clàssica en què les columnes i, sobretot el color blau del mar mediterrani fan d’aparador ideal per aquests mites.

L’OLIVERA
L’origen de l’olivera a la ciutat d’Atenes s’explica a través del mite de la disputa entre Posidó i Atena per la sobirania de l’Àtica. Posidó, déu dels mars, va reclamar la zona de l’Àtica clavant el seu trident sobre l’Acròpolis atenesa, d’on va començar a brollar aigua salada; Atena, per la seva part, va fer néixer una olivera. El tribunal format per divinitats de l’Olimp va posicionar-se al costat de la deessa, ja que consideraven que era la que havia atorgat el millor regal a la ciutat: la primera olivera. Des d’aquest moment, la ciutat va adoptar el nom d’Atenes i, durant segles, l’olivera va ser venerada a l’Acròpolis com a símbol de victòria.

LA ROSA
La rosa és una flor nascuda d’una gota de sang. El mite grec ens parla del color blanc d’aquesta flor i que va ser la sang de la deessa Afrodita en punxar-se amb una espina la que li va donar color. Però una variant del mite ens parla també d’Adonis, que ferit per un senglar enviat per Artemisa va tenyir amb la seva sang la rosa.

L’ORQUÍDIA
Segons la tradició grega, Orchis, fill d’un sàtir i una nimfa, es va convertir en una flor després de la seva mort. Durant les festivitats en honor al déu Dionís (Bacus), Orchis va beure massa i va cometre el pecat de fer l’amor amb una de les sacerdotesses, el que va provocar la ira dels assistents. Els seus pares, afligits, van demanar als déus que el tornessin a la vida i aquests varen acordar transformar-lo en una orquídia.

EL LLIRI BLANC
Quan Hera, esposa de Zeus, alimentava Hèracles a contracor, una gota de llet del pit va formar un lliri de color blanc en caure a terra. Afrodita va sentir enveja davant la puresa d’aquella blancor i amb el desig de censurar la flor va fer posar un pistil enorme per trencar la seva bellesa.

MEDUSA

Paper. 2018

Había tres Gorgonas, llamadas Esteno, Euríale y Medusa, las tres hijas de dos divinidades marinas, Forcis i Ceto. Las dos primeras eran inmortales, y solo la última, Medusa, era mortal. Normalmente se da el nombre de Gorgona a Medusa, considerada la Gorgona por excelencia. Su cabeza estaba rodeada de serpientes, tenían grandes colmillos, semejantes a los del jabalí, manos de bronce y alas de oro que les permitían volar. Sus ojos echaban chispas, y su mirada era tan penetrante, que el que la sufría quedaba convertido en piedra. Constituían un objeto de horror y espanto no sólo para los mortales, sino también para los inmortales.

Perseo partió hacia Occidente para matar a Medusa. Tras numerosas aventuras, logró encontrar la guarida de los monstruos y, finalmente, cortar la cabeza de Medusa, elevándose en el aire gracias a las sandalias aladas que le diera Hermes. Para no mirarla utilizó como espejo su pulimentado escudo, con lo cual no hubo de temer la terrible mirada del monstruo. Dio muerte a la Gorgona mientras dormía, para mayor seguridad. Del cuello cercenado de Medusa salieron los dos seres engendrados por Poseidón: Pegaso, el caballo alado, y Crisaor.

Atenea se sirvió de la cabeza de Medusa colocándola en su escudo, o en el centro de su égida. De este modo, sus enemigos quedaron convertidos en piedra con sólo ver a la diosa. Perseo recogió también la sangre que fluía de la herida, y que aparecía dotada de propiedades mágicas: la que había brotado de la vena izquierda era un veneno mortal, mientras que la procedente de la derecha era un remedio capaz de resucitar a los muertos.

Diccionario de mitología griega y romana. Pierre Grimal

“Mites de paper”

Avui diumenge 15 d’abril, Diari de Girona ha dedicat una pàgina del dominical a les meves escultures, amb un text magnífic del crític d’art Alexandre Roa.

Sens dubte, Roa ha copsat i descrit perfectament l’essència dels “volums imaginaris” i, sobretot, la intenció de reivindicar el paper com un material més de l’art de l’escultura.

Podeu llegir l’article en aquest enllaç.