Autor: patriciamaseda

Artista

MORGANA

en por patriciamasedaen Déus, semidéus i altresDeja un comentario

Paper. 2018

La fada Morgana o Morgan le Fay és un dels personatges més cèlebres de la llegenda artúrica. El seu personatge pot haver derivat de la mitologia gal·lesa i d’altres mites anteriors de la tradició celta.
Igual que en altres personatges principals del cicle artúric, Morgana pateix una evolució des de les primeres novel·les en vers fins als cicles en prosa. La fada bondadosa i protectora, de gran bellesa i creador d’ungüents benèfics, es transforma en raptora, esdevé lletja (es diu que Merlí va arruïnar la seva extraordinària bellesa) i es converteix en autora de pocions malignes, moguda gairebé sempre per l’odi i la luxúria.
Mig germana del rei Artús, Morgana era, doncs, una dona fosca, atractiva i apassionada, cruel i ambiciosa que gaudia doblegant als homes a la seva voluntat per mitjà de la bellesa i l’encantament, i quan això li fallava, feia servir les arts més negres de la traïció i l’assassinat.
Mitjançant les seves arts, Morgana creà una espasa i una beina d’aspecte exactament igual que Excalibur, i en secret la substituí per l’espasa d’Artús.

EL VENT BLANC

en por patriciamasedaen Déus, semidéus i altresDeja un comentario

Paper. 2018

El viento es en realidad aire en movimiento […] El viento brama, gime, ruge y susurra.
Es esta animada naturaleza del viento y el abanico de su carcácter con los que alguna fuerza autónoma y salvaje situada dentro de la psique se ha identificado desde siempre. «El viento existió primero como persona y, cuando la tierra comenzó su existencia, el Viento la cuidó.» [W. Matthews].
Totalmente independiente de nuestras órdenes y nuestro control, el viento evoca un invisible espíritu de generación, inspiración y éxtasis religioso hecho de fieltro. […]
El viento es suave, mecedor, agresivo, violento, nos atrae, se instala sobre nosotros, fluye en nuestro interior.

El libro de los símbolos. Reflexiones sobre las imágenes arquetípicas

 

FOBOS

en por patriciamasedaen Categories estètiques, Déus, semidéus i altres, Tempus fugitDeja un comentario

Paper. 2018

Fill d’Ares i d’Afrodita, Fobos (en grec antic Φόβος, ‘temor’) era la divinitat que personificava la por. Amb el seu germà Deimos (el ‘terror’) exercia d’auriga del déu de la guerra acompanyant-lo en la batalla. No se li atribueix cap mite en particular, però Homer i Hesíode en fan referència a les seves obres.

Etimològicament, la paraula ‘fòbia’ deriva del terme grec Φόβος (fobos). Si la por és un mecanisme indispensable per a la supervivència que ajuda a prevenir i a enfrontar-se als perills, la fòbia és una aversió que acompanya sempre a l’individu i bloqueja el desenvolupament de la seva existència.

Al llibre El poder de la por, Jorge L. Tizón ens diu que “quan ens domina la por tendim a presentar-nos davant dels altres «amb cara de por», «enervats per la por»: és l’actitud corporal, que ja Darwin havia descrit, formada per una expressió facial característica, una combinació de rigidesa i flacciditat a les extremitats i una actitud general encongida. Ara bé, defensivament, podem utilitzar la reacció oposada, l’«extrem heroic» de la por. Llavors ens podem mostrar irritables, desafiadors, provocadors”.

FRENESIA

en por patriciamasedaen Déus, semidéus i altresDeja un comentario

Paper. 2018

¡Bienvenido él en los montes, cuando fuera del veloz cortejo cae al suelo, llevando puesto el sagrado vestido de la piel de corzo, con ansia de la sangre del cabrito sacrificado, la alegría de devorar su carne cruda, [140] lanzándose a los montes de Frigia, de Lidia! ¡Bromio es el líder del cortejo! ¡Evohé!

¡Mana leche el suelo, mana vino, mana de las abejas su néctar! Y como el humo de incienso de Siria, el Baco, sosteniendo en alto la llama foguera de su antorcha, la agita vivamente desde el pie de su soporte, anima a las mujeres errantes a correr y a danzar y las pone en movimiento con sus gritos, [150] soltando al viento su cuidada melena.

Y al mismo tiempo que sus alaridos de bacanal, él va añadiendo gritos como éstos: «¡Vamos, bacantes! ¡Celebrad a Dioniso con cantos al son de vuestros tambores estridentes!»

 Las Bacantes. Eurípides

EL ROTLLE PROFÈTIC

en por patriciamasedaen Àngels, Tempus fugitDeja un comentario

Paper. 2017

1 Després vaig veure un altre àngel poderós que baixava del cel vestit amb un núvol i coronat amb l’arc iris; la seva cara era com el sol, i les seves cames, com columnes de foc. 2 Duia a la mà un petit rotlle obert. Va posar el peu dret damunt el mar i el peu esquerre a la terra, 3 i va cridar amb veu forta, com un lleó que rugeix. Així que hagué cridat, els set trons van fer ressonar les seves veus. 4 Quan els set trons hagueren parlat, jo anava a escriure, però vaig sentir una veu del cel que em deia:
—Guarda sota segell el que han dit els set trons: no ho escriguis!

Apocalipsi 10:1-4

QUAN BUFA EL VENT

en por patriciamasedaen ContravolumsDeja un comentario

2018. Plàstic
Sèrie “Contravolums”.

On és lo lloc on ma pensa repose?
On serà, on, que mon voler contente?
Ab escandall jo cerc tot fons e tempte,
e port no trob on aturar-me gose.

Ausiàs March. Poema LXXVI

(On és el lloc on reposarà el meu pensament? On serà, on, que satisfaré el meu voler? Amb l’escandall cerco i mesuro tots els fons marins, i no trobo cap port on jo gosi aturar-me.)

Girona Temps de flors

en por patriciamasedaen NaturaDeja un comentario

“Mites i flors” és el nom de la instal·lació que, amb motiu de la 63a edició de Temps de Flors i en col·laboració amb els Amics del Museu d’Art de Girona, he muntat al pati de la Casa Solterra de Girona (Ciutadans, 18).
Com el seu nom indica, la instal·lació mostra aquelles plantes i flors que tenen un protagonisme destacat en la mitologia, com l’olivera, la rosa, l’orquídia i el lliri blanc, amb una decoració inspirada en la Grècia clàssica en què les columnes i, sobretot el color blau del mar mediterrani fan d’aparador ideal per aquests mites.

L’OLIVERA
L’origen de l’olivera a la ciutat d’Atenes s’explica a través del mite de la disputa entre Posidó i Atena per la sobirania de l’Àtica. Posidó, déu dels mars, va reclamar la zona de l’Àtica clavant el seu trident sobre l’Acròpolis atenesa, d’on va començar a brollar aigua salada; Atena, per la seva part, va fer néixer una olivera. El tribunal format per divinitats de l’Olimp va posicionar-se al costat de la deessa, ja que consideraven que era la que havia atorgat el millor regal a la ciutat: la primera olivera. Des d’aquest moment, la ciutat va adoptar el nom d’Atenes i, durant segles, l’olivera va ser venerada a l’Acròpolis com a símbol de victòria.

LA ROSA
La rosa és una flor nascuda d’una gota de sang. El mite grec ens parla del color blanc d’aquesta flor i que va ser la sang de la deessa Afrodita en punxar-se amb una espina la que li va donar color. Però una variant del mite ens parla també d’Adonis, que ferit per un senglar enviat per Artemisa va tenyir amb la seva sang la rosa.

L’ORQUÍDIA
Segons la tradició grega, Orchis, fill d’un sàtir i una nimfa, es va convertir en una flor després de la seva mort. Durant les festivitats en honor al déu Dionís (Bacus), Orchis va beure massa i va cometre el pecat de fer l’amor amb una de les sacerdotesses, el que va provocar la ira dels assistents. Els seus pares, afligits, van demanar als déus que el tornessin a la vida i aquests varen acordar transformar-lo en una orquídia.

EL LLIRI BLANC
Quan Hera, esposa de Zeus, alimentava Hèracles a contracor, una gota de llet del pit va formar un lliri de color blanc en caure a terra. Afrodita va sentir enveja davant la puresa d’aquella blancor i amb el desig de censurar la flor va fer posar un pistil enorme per trencar la seva bellesa.