VELHA

2020. Paper

Ágil para evitar corrientes de aire, Vidal se levantó, la cerró. De regreso, al promediar el salón, por poco tropezó con una mujer vieja, flaca, estrafalaria, una viviente prueba de lo que dice Jimi: «¡La imaginación de la vejez para inventar fealdades!». Vidal dio vuelta la cara y murmuró:
—Vieja maldita.
En una primera consideración de los hechos, para justificar el exabrupto, Vidal atribuyó a la señora el chiflón que por poco le afecta los bronquios y entre sí comentó que las mujeres no se comiden a cerrar las puertas porque se creen, todas ellas, reinas. Luego recapacitó que en esa imputación era injusto, porque la responsabilidad de la abertura recaía sobre el pobre diarero. A la vieja sólo podía enrostrarle su vejez. Quedaba, sin embargo, otra alternativa: soltarle, con apenas disimulado furor, la pregunta de ¿qué buscaba, a esa hora, en el café? Demasiado pronto hubiera obtenido respuesta, porque la mujer se metió por la puerta rotulada Señoras, de donde nadie la vio salir.

Adolfo Bioy Casares. Diario de la guerra del cerdo

L’ESPERA

Ajornar quelcom, acréixer-ne la corba d’expectació, també ens porta la máxima proesa de ventura: és la forma real de l’esperança. Quan esperem amb il·lusió alguna cosa, passem instants com inconscients. Com el gos que a cada mos que se li nega espera el següent, sempre de nou, tampoc no aprèn l’esperança alegre. Puc confiar constantment que s’esdevindrà una cosa que la raó em diu que no passarà de cap manera. Aquesta espera no es pot corregir, és l’obstinació animal del cor. Ho sé prou bé: el termini de l’espera s’acabarà llavors, i tanmateix és sabut que l’expectativa alimenta la guspira del desig contra el que se sap del cert. Espero una carta, un trucada, sé que la persona no escriurà, no trucarà abans de tal dia i tal hora. I tanmateix no paro de comprobar si algun esperit benintencionat no ha canviat de plans per escoltar els meus desigs.

Andrea Köhler. El temps regalat. Un assaig sobre l’espera

L’HOME QUE BADALLAVA

Durant una reunió particularment soporífera en què es parlava de problemes de distribució, he cedit a la temptació de comprovar si el badall era un fenomen contagiós. He fet veure que badallava, amb un formidable esquarterament del rostre seguit d’un breu «vostès perdonin», i el meu badall s’ha propagat si fa no fa a una tercera part dels participants; fins que ha tornat a mi, i m’ha fet badallar de debò!

Diari d’un cos. Daniel Pennac

FOBOS

Paper. 2018

Fill d’Ares i d’Afrodita, Fobos (en grec antic Φόβος, ‘temor’) era la divinitat que personificava la por. Amb el seu germà Deimos (el ‘terror’) exercia d’auriga del déu de la guerra acompanyant-lo en la batalla. No se li atribueix cap mite en particular, però Homer i Hesíode en fan referència a les seves obres.

Etimològicament, la paraula ‘fòbia’ deriva del terme grec Φόβος (fobos). Si la por és un mecanisme indispensable per a la supervivència que ajuda a prevenir i a enfrontar-se als perills, la fòbia és una aversió que acompanya sempre a l’individu i bloqueja el desenvolupament de la seva existència.

Al llibre El poder de la por, Jorge L. Tizón ens diu que “quan ens domina la por tendim a presentar-nos davant dels altres «amb cara de por», «enervats per la por»: és l’actitud corporal, que ja Darwin havia descrit, formada per una expressió facial característica, una combinació de rigidesa i flacciditat a les extremitats i una actitud general encongida. Ara bé, defensivament, podem utilitzar la reacció oposada, l’«extrem heroic» de la por. Llavors ens podem mostrar irritables, desafiadors, provocadors”.

EL ROTLLE PROFÈTIC

Paper. 2017

1 Després vaig veure un altre àngel poderós que baixava del cel vestit amb un núvol i coronat amb l’arc iris; la seva cara era com el sol, i les seves cames, com columnes de foc. 2 Duia a la mà un petit rotlle obert. Va posar el peu dret damunt el mar i el peu esquerre a la terra, 3 i va cridar amb veu forta, com un lleó que rugeix. Així que hagué cridat, els set trons van fer ressonar les seves veus. 4 Quan els set trons hagueren parlat, jo anava a escriure, però vaig sentir una veu del cel que em deia:
—Guarda sota segell el que han dit els set trons: no ho escriguis!

Apocalipsi 10:1-4

VANITAS VANITATUM

Paper. 2017

(Vanitat de vanitats)
Els béns banals com la bellesa, la joventut o la fortuna no tenen importància, passen amb el temps. Tot acaba desapareixent.

Or poserai per sempre,
stanco mio cor. Perì l’inganno estremo,
ch’eterno io mi credei. Perì. Ben sento,
in noi di cari inganni,
non che la speme, il desiderio è spento.
Posa per sempre. Assai
palpitasti. Non val cosa nessuna
i moti tuoi, nè di sospiri è degna
la terra. Amaro e noia
la vita, altro mai nulla; e fango è il mondo.
T’acqueta omai. Dispera
l’ultima volta. Al gener nostro il fato
non donò che il morire. Omai disprezza
te, la natura, il brutto
poter che, ascoso, a comun danno impera,
e l’infinita vanità del tutto.

A se stesso
. Canto XXVIII. Giacomo Leopardi

Reposaràs per sempre,
cor meu cansat. Morí l’engany extrem
que jo vaig creure etern. Morí. Bé sento
que en mi de cars enganys
no sols l’esper, sinó el desig s’apaga.
Oh, dorm per sempre. Prou
bategares. No valen res de res
els teus neguits, ni de sospirs és digna
la terra. Amargor i tedi,
la vida, mai res més; i el món és fang.
Calma’t ja. Desespera
per últim cop. El fat, el nostre gènere,
només donà el morir. Ara menysprea’t i
la natura, i l’ignot
poder que, ocult, pel mal de tots impera,
i la infinita vanitat del tot.

A si mateix. Cant XXVIII. Giacomo Leopardi

L’ESTRANGER

Paper. 2017

– A qui estimes més, home enigmàtic? Digues. Al teu pare, la teva mare, la teva germana o el teu germà?
– No tinc ni pare, ni mare, ni germana ni germà.
– Els teus amics?
– Esteu fent servir un mot, el sentit del qual em resta desconegut fins avui.
– La teva pàtria?
– Ignoro en quina latitud deu estar situada.
– La bellesa?
– L’estimaria de tot cor, la bellesa immortal.
– L’or?
– L’odio com vos odieu Déu.
– I què estimes, doncs, estranger extraordinari?
– Estimo els núvols… els núvols que passen allà dalt… i allà… els meravellosos núvols.

Baudelaire. L’Estranger. El “Spleen” de París: petits poemes en prosa.

ELLA (She)

Paper. 2016

Entonces ella, la muerte, se levantó, abrió el bolso que había dejado en la sala y sacó la carta color violeta. Miró alrededor como si buscara un lugar donde poder dejarla, sobre el piano, sujeta entre las cuerdas del violonchelo o quizás en el propio dormitorio, debajo de la almohada en que la cabeza del hombre descansaba. No lo hizo. Fue a la cocina, encendió una cerilla, una humilde cerilla, ella que podría deshacer el papel con una mirada, reducirlo a un impalpable polvo, ella que podría pegarle fuego sólo con el contacto de los dedos, y era una simple cerilla, una cerilla común, la cerilla de todos los días, la que hacía arder la carta de la muerte, esa que sólo la muerte podía destruir. No quedaron cenizas. La muerte volvió a la cama, se abrazó al hombre, y, sin comprender lo que le estaba sucediendo, ella que nunca dormía, sintió que el sueño le bajaba suavemente los párpados.
Al día siguiente no murió nadie.

Las intermitencias de la muerte (José Saramago)

MÒMIES (Mummies)

Paper. 2016

La creencia religiosa según la cual el cuerpo debía conservarse después de la muerte en su forma material, para proseguir su vida en el más allá, condujo a los egipcios a la búsqueda de medios artificiales de conservación. Desde la época predinástica, los egipcios tuvieron que ser conscientes de las propiedades del suelo de su país, en el que se conservaban los tegumentos y las pieles de animales y tejidos en los que se inhumaban a los muertos, al menos en el Alto Egipto; quizá los fragmentos de resina hallados en ciertas tumbas son los testimonios de las primeras tentativas de momificación. (…)

El perfeccionamiento de los métodos en el Imperio antiguo condujo a la práctica de la incisión del cuerpo para la extracción de las vísceras y, durante la dinastía VI, está atestiguada la existencia de una clase de embalsamadores profesionales. La momificación quedaba aún reservada al soberano y a ciertos privilegiados.
En el Imperio medio, el embalsamamiento se generalizó e hizo más minucioso, pero el estado de conservación de las momias de dicho periodo aún deja mucho que desear. Hasta el Imperio nuevo, la momificación no alcanzará la perfección, lográndose conservar toda la expresividad del rostro, lo que constituye una gran novedad, ya que las momias anteriores apenas conservaban tegumentos ennegrecidos pegados al esqueleto. Herodoto y, más tarde, Dioroto de Sicilia nos han dejado una descripción del embalsamamiento en su mayor parte confirmada por los rituales.
(…)
Los oficiantes poseían carácter sacerdotal y los egipcios les llamaban sacerdotes-ut; con ellos oficiaba un sacerdote lector que recitaba los pasajes del ritual correspondientes a cada operación; acerca de los ingredientes utilizados, se dice: «Entran en tus sustancias, son para ti el testimonio de que irás a una tierra de plata, sobre un suelo de oro […] Tú eres el fénix, forma del sol, para ver tu nombre en todas las tierras; tu alma en el cielo, tu cuerpo en la región inferior. Ven a los templos; estás vivo una segunda vez, a perpetuidad; eres joven una segunda vez, por toda la eternidad».

Diccionario de civilización egipcia (Guy Rachet)

La momificació a l’Antic Egipte no va tenir lloc només amb éssers humans, sinó també amb animals. Quan la mascota d’una persona moria, ja fossin gats, gossos, micos o qualsevol altre animal, aquesta podia ser momificada, fins i tot, imitant a les dels humans i també se li podia confeccionar un sarcòfag o estela funerària especial.