Categoría: Tempus fugit

VELHA

en por patriciamasedaen Exposició "Mirades", Tempus fugitDeja un comentario

Velha
Paper
2020
Col·lecció particular

Ágil para evitar corrientes de aire, Vidal se levantó, la cerró. De regreso, al promediar el salón, por poco tropezó con una mujer vieja, flaca, estrafalaria, una viviente prueba de lo que dice Jimi: «¡La imaginación de la vejez para inventar fealdades!». Vidal dio vuelta la cara y murmuró:
—Vieja maldita.
En una primera consideración de los hechos, para justificar el exabrupto, Vidal atribuyó a la señora el chiflón que por poco le afecta los bronquios y entre sí comentó que las mujeres no se comiden a cerrar las puertas porque se creen, todas ellas, reinas. Luego recapacitó que en esa imputación era injusto, porque la responsabilidad de la abertura recaía sobre el pobre diarero. A la vieja sólo podía enrostrarle su vejez. Quedaba, sin embargo, otra alternativa: soltarle, con apenas disimulado furor, la pregunta de ¿qué buscaba, a esa hora, en el café? Demasiado pronto hubiera obtenido respuesta, porque la mujer se metió por la puerta rotulada Señoras, de donde nadie la vio salir.

“Diario de la guerra del cerdo”. Adolfo Bioy Casares

Espera

en por patriciamasedaen Fotografia, Tempus fugit1 comentario

L’instant de l’espera
Fotografia
2020

Sèrie ‘Instants’

Ajornar quelcom, acréixer-ne la corba d’expectació, també ens porta la máxima proesa de ventura: és la forma real de l’esperança. Quan esperem amb il·lusió alguna cosa, passem instants com inconscients. Com el gos que a cada mos que se li nega espera el següent, sempre de nou, tampoc no aprèn l’esperança alegre. Puc confiar constantment que s’esdevindrà una cosa que la raó em diu que no passarà de cap manera. Aquesta espera no es pot corregir, és l’obstinació animal del cor. Ho sé prou bé: el termini de l’espera s’acabarà llavors, i tanmateix és sabut que l’expectativa alimenta la guspira del desig contra el que se sap del cert. Espero una carta, un trucada, sé que la persona no escriurà, no trucarà abans de tal dia i tal hora. I tanmateix no paro de comprobar si algun esperit benintencionat no ha canviat de plans per escoltar els meus desigs.

“El temps regalat. Un assaig sobre l’espera”. Andrea Köhler

L’HOME QUE BADALLAVA

en por patriciamasedaen Escultura, Tempus fugitDeja un comentario

L’home que badallava | The yawning man
Paper. 2018

Durant una reunió particularment soporífera en què es parlava de problemes de distribució, he cedit a la temptació de comprovar si el badall era un fenomen contagiós. He fet veure que badallava, amb un formidable esquarterament del rostre seguit d’un breu «vostès perdonin», i el meu badall s’ha propagat si fa no fa a una tercera part dels participants; fins que ha tornat a mi, i m’ha fet badallar de debò!

Diari d’un cos. Daniel Pennac

FOBOS

en por patriciamasedaen Categories estètiques, Déus, semidéus i altres (mitologia), Exposició "Mirades", Tempus fugitDeja un comentario

Paper. 2018

Fill d’Ares i d’Afrodita, Fobos (en grec antic Φόβος, ‘temor’) era la divinitat que personificava la por. Amb el seu germà Deimos (el ‘terror’) exercia d’auriga del déu de la guerra acompanyant-lo en la batalla. No se li atribueix cap mite en particular, però Homer i Hesíode en fan referència a les seves obres.
Etimològicament, la paraula ‘fòbia’ deriva del terme grec Φόβος (fobos). Si la por és un mecanisme indispensable per a la supervivència que ajuda a prevenir i a enfrontar-se als perills, la fòbia és una aversió que acompanya sempre a l’individu i bloqueja el desenvolupament de la seva existència.
Al llibre El poder de la por, Jorge L. Tizón ens diu que “quan ens domina la por tendim a presentar-nos davant dels altres «amb cara de por», «enervats per la por»: és l’actitud corporal, que ja Darwin havia descrit, formada per una expressió facial característica, una combinació de rigidesa i flacciditat a les extremitats i una actitud general encongida. Ara bé, defensivament, podem utilitzar la reacció oposada, l’«extrem heroic» de la por. Llavors ens podem mostrar irritables, desafiadors, provocadors”.

EL ROTLLE PROFÈTIC

en por patriciamasedaen Àngels, Tempus fugitDeja un comentario

Paper. 2017

1 Després vaig veure un altre àngel poderós que baixava del cel vestit amb un núvol i coronat amb l’arc iris; la seva cara era com el sol, i les seves cames, com columnes de foc. 2 Duia a la mà un petit rotlle obert. Va posar el peu dret damunt el mar i el peu esquerre a la terra, 3 i va cridar amb veu forta, com un lleó que rugeix. Així que hagué cridat, els set trons van fer ressonar les seves veus. 4 Quan els set trons hagueren parlat, jo anava a escriure, però vaig sentir una veu del cel que em deia:
—Guarda sota segell el que han dit els set trons: no ho escriguis!

Apocalipsi 10:1-4

VANITAS VANITATUM

en por patriciamasedaen Categories estètiques, Tempus fugitDeja un comentario

Paper. 2017

(Vanitat de vanitats)
Els béns banals com la bellesa, la joventut o la fortuna no tenen importància, passen amb el temps. Tot acaba desapareixent.

Or poserai per sempre,
stanco mio cor. Perì l’inganno estremo,
ch’eterno io mi credei. Perì. Ben sento,
in noi di cari inganni,
non che la speme, il desiderio è spento.
Posa per sempre. Assai
palpitasti. Non val cosa nessuna
i moti tuoi, nè di sospiri è degna
la terra. Amaro e noia
la vita, altro mai nulla; e fango è il mondo.
T’acqueta omai. Dispera
l’ultima volta. Al gener nostro il fato
non donò che il morire. Omai disprezza
te, la natura, il brutto
poter che, ascoso, a comun danno impera,
e l’infinita vanità del tutto.

A se stesso. Canto XXVIII. Giacomo Leopardi

Reposaràs per sempre,
cor meu cansat. Morí l’engany extrem
que jo vaig creure etern. Morí. Bé sento
que en mi de cars enganys
no sols l’esper, sinó el desig s’apaga.
Oh, dorm per sempre. Prou
bategares. No valen res de res
els teus neguits, ni de sospirs és digna
la terra. Amargor i tedi,
la vida, mai res més; i el món és fang.
Calma’t ja. Desespera
per últim cop. El fat, el nostre gènere,
només donà el morir. Ara menysprea’t i
la natura, i l’ignot
poder que, ocult, pel mal de tots impera,
i la infinita vanitat del tot.

A si mateix. Cant XXVIII. Giacomo Leopardi

L’ESTRANGER

en por patriciamasedaen Tempus fugitDeja un comentario

Paper. 2017

– A qui estimes més, home enigmàtic? Digues. Al teu pare, la teva mare, la teva germana o el teu germà?
– No tinc ni pare, ni mare, ni germana ni germà.
– Els teus amics?
– Esteu fent servir un mot, el sentit del qual em resta desconegut fins avui.
– La teva pàtria?
– Ignoro en quina latitud deu estar situada.
– La bellesa?
– L’estimaria de tot cor, la bellesa immortal.
– L’or?
– L’odio com vos odieu Déu.
– I què estimes, doncs, estranger extraordinari?
– Estimo els núvols… els núvols que passen allà dalt… i allà… els meravellosos núvols.

Baudelaire. L’Estranger. El “Spleen” de París: petits poemes en prosa.

ELLA (She)

en por patriciamasedaen Tempus fugitDeja un comentario

Paper. 2016

Entonces ella, la muerte, se levantó, abrió el bolso que había dejado en la sala y sacó la carta color violeta. Miró alrededor como si buscara un lugar donde poder dejarla, sobre el piano, sujeta entre las cuerdas del violonchelo o quizás en el propio dormitorio, debajo de la almohada en que la cabeza del hombre descansaba. No lo hizo. Fue a la cocina, encendió una cerilla, una humilde cerilla, ella que podría deshacer el papel con una mirada, reducirlo a un impalpable polvo, ella que podría pegarle fuego sólo con el contacto de los dedos, y era una simple cerilla, una cerilla común, la cerilla de todos los días, la que hacía arder la carta de la muerte, esa que sólo la muerte podía destruir. No quedaron cenizas. La muerte volvió a la cama, se abrazó al hombre, y, sin comprender lo que le estaba sucediendo, ella que nunca dormía, sintió que el sueño le bajaba suavemente los párpados.
Al día siguiente no murió nadie.

Las intermitencias de la muerte (José Saramago)