Φώσφορα Όμματα

Φώσφορα Όμματα | Ulls portadors de la Llum
Paper i filferro d’alumini
2021

“Entre todos estos instrumentos modelaron en primer lugar los ojos portadores de luz y los implantaron en el rostro más o menos por la siguiente razón. Gracias a su arte hicieron que esta especie de fuego, que no es capaz de quemar, sino solamente de proporcionar una suave luz, se volviera cada día un cuerpo apropiado. A este efecto, hicieron de modo que el fuego que reside en nuestro interior y que es hermano del fuego exterior, fluyera a través de los ojos de forma sutil y continua. […] Pero cuando el fuego exterior se retira durante la noche, el fuego interior se encuentra separado de éste: entonces, si sale de los ojos, cae sobre un elemento diferente de él; se modifica y se apaga, puesto que deja de ser de la misma naturaleza que el aire circulante, que ya no tiene más fuego. Cesa entonces de ver y trae así el sueño.”
Platón. Timeo


“Και εκ των οργάνων τούτων πρώτα έπλασαν τα φέροντα το φως, τα όμματα, και τα συνέδεσαν (εις το πρόσωπον) κατά τον εξής τρόπον: Όσον μέρος του πυρός δεν έχει την ιδιότητα να καίη, αλλά να μας δίδη το ήμερον φως, το ανήκον εις την ημέραν, εμηχανεύθησαν να το κάμωσιν εν σώμα. Τω όντι το εντός ημών καθαρόν πυρ, το οποίον είναι αδελφόν εκείνου, το έκαμον να ρέη διά μέσου των ομμάτων λείον και πυκνόν, αφού συνέσφίγξαν όλον το όμμα, αλλά περισσότερον το μέσον αυτού, ούτως ώστε να εμποδίζη το λοιπόν μέρος του πυρός, όσον ήτο πυκνότερον, και να αφίνη να διέρχηται το λεπτόν μόνον καθαρόν.[…] Αλλ’ όταν το συγγενές πυρ απέρχηται, ότε γίνεται νυξ, το άλλο μένει αποκεκομμένον, διότι εξερχόμενον προς εκείνο, όπερ είναι ανόμοιον, μεταβάλλεται αυτό τούτο και σβύνεται, μη ον πλέον (συμφυές) της αυτής φύσεως με τον πλησίον αέρα, διότι ούτος δεν έχει πυρ. Παύει λοιπόν να βλέπη και προσέτι προκαλεί τον ύπνον.”
Πλάτων. Τίμαιος

LA MENTIDA

La Mentida | The Lie
Paper. 2020

Esta diosa de tan inquietantes parentescos no tuvo lugar en el resplandeciente Olimpo, aunque era de linaje más antiguo que la estirpe de Zeus y los suyos; ni templos especiales en que se la venerara, ni se desarrollaron entorno a ella elaborados mitos. No obstante, su presencia e imperio fueron siempre universales […] Con una divinidad, sin embargo, tuvo la Mentira insalvable distancia: con la Amistad. Donde ésta impera, aquella está excluida; son incompatibles. Pero, se admite, la Amistad es frágil y, las más de las veces, sucumbe en el enfrentamiento con la Mentira; porque ésta es más sutil y tiene más armas, incluso la del callar. “Las más crueles mentiras a menudo son dichas con silencio”, afirma R.L. Stevenson.
[…] Así se muestra ella como es en realidad: deja caer los velos amables y muestra sus abigarradas vestiduras, que adornan mil máscaras y lenguas; la faz afable y seductora se deforma, dando lugar a otra sucia y fea.

“Sobre símbolos”. Francisco José Folch.

VENUS ANADYOMENE

Venus Anadyomene
Paper. 2019

Venus Anadyomene (del grec antic, Ἀφροδίτη Ἀναδυομένη, Afroditα nascuda [del mar]) fa referència a la representació iconogràfica del naixement de Venus, deessa de l’amor, emergint de l’escuma del mar. El pintor Apel·les (340 a.C.), el més important del pintors grecs clàssics, va representar aquest motiu en una pintura de la qual coneixem la seva existència a partir de la descripció que Plini el Vell fa a la seva obra Naturalis Historia:
«Venerem exeuntem e mari divus Agustus dicavit in delubro patris Caesaris, quae anadyomene vocatur, versibus Graecis tantopere dum laudatur, aevis victa, sed inlustrata».
«La Venus eixint de la mar fou consagrada pel diví August al temple de son pare, Cèsar. Aquesta pintura, anomenada “Anadyomene”, ha estat elogiada en els versos grecs, vençuda pel temps, però glorificada».
Amb el Renaixement, la Venus Anadyomene o ‘Venus emergint del mar’ es va convertir en un motiu que va inspirar a molts artistes al llarg de la història de l’art, com Botticelli, Tiziano, Ingres, Bouguereau i, fins i tot, Picasso.

Propera exposició!

Si al 2016 “Diàlegs amb el mite” es va presentar per primera vegada a la ciutat de Girona (Espai dels Amics del Museu d’Art), aquest 2018 l’exposició viatja a Cerdanyola del Vallès (Barcelona) on es tornaran a mostrar algunes de les escultures de paper i de cartró, així com d’altres de noves, inspirades també en la mitologia.
L’acte d’obertura de l’exposició serà el proper divendres 28 de setembre (19h) al Museu d’Art de Cerdanyola (MAC) – Can Domènec (c/ Sant Martí, 88).

L’exposició es podrà visitar fins a finals de novembre i comptarà amb una celebració de cloenda (finissage) el diumenge 18 de novembre a les 12h.

Al següent enllaç podeu consultar el tríptic de l’exposició que compta amb un meravellós text del professor, crític d’art i escriptor Pere Parramon Rubio.
Tríptic “Diàlegs amb el Mite”

Portada trípticWP

MORGANA

Morgana
Paper. 2018

morgana WP
La fada Morgana o Morgan le Fay és un dels personatges més cèlebres de la llegenda artúrica. El seu personatge pot haver derivat de la mitologia gal·lesa i d’altres mites anteriors de la tradició celta.
Igual que en altres personatges principals del cicle artúric, Morgana pateix una evolució des de les primeres novel·les en vers fins als cicles en prosa. La fada bondadosa i protectora, de gran bellesa i creador d’ungüents benèfics, es transforma en raptora, esdevé lletja (es diu que Merlí va arruïnar la seva extraordinària bellesa) i es converteix en autora de pocions malignes, moguda gairebé sempre per l’odi i la luxúria.
Mig germana del rei Artús, Morgana era, doncs, una dona fosca, atractiva i apassionada, cruel i ambiciosa que gaudia doblegant als homes a la seva voluntat per mitjà de la bellesa i l’encantament, i quan això li fallava, feia servir les arts més negres de la traïció i l’assassinat.
Mitjançant les seves arts, Morgana creà una espasa i una beina d’aspecte exactament igual que Excalibur, i en secret la substituí per l’espasa d’Artús.