HYPNOS

2019. Paper sobre quars

Hipnos (en grec antic Ὕπνος, ‘somni’), germà de Tànatos (Θάνατος, ‘mort’), era la personificació del somni segons la mitologia grega. Malgrat que els dos déus eren «terribles», Hipnos, a diferència del seu germà, era «dolç per als homes», com afirma Hesíode a la Teogonia.
Hipnos es presenta com un déu de dominació, «senyor dels déus i dels homes» (Ilíada, 14: 233), doncs ningú pot resistir-se al son, ni tan sols Zeus. Segons Homer i Hesíode, els dos germans rivalitzaven cada nit per veure qui s’emportaria a cada home.
Vivien en un palau subterrani «al Tàrtar bromós», tot i que segons altres fonts habitaven en una cova fosca situada potser a l’illa de Lemnos, mentre el riu Lete (riu dels inferns l’aigua del qual feia oblidar el passat) feia lliscar les seves aigües:

«Vora el país dels cimmeris hi ha una cova molt profunda dins una muntanya buida per dins, és la casa i el santuari del Son indolent; Febos no hi pot fer penetrar mai els seus raigs, ni quan surt, ni al migdia, ni a l’hora de la posta; núvols i boira s’aixequen de la terra i hi regna una llum incerta, com la del crepuscle. […] allà viu la quietud silenciosa; tot i així, de l’interior d’una roca, en surt un rierol, el Lete, les aigües del qual, en córrer i fer espetegar les pedres del fons, inviten a dormir amb el seu soroll. Davant l’entrada de la cova floreixen en abundància els cascalls i herbes innombrables, del suc de les quals la Nit n’extreu el sopor i l’escampa amb la seva humitat per la terra sumida en la foscor; cap porta no fa soroll en girar sobre els golfos, no n’hi ha cap a tota la casa, ni cap guardià a l’entrada. Enmig de la cova hi ha un llit elevat d’eben, cobert amb un matalàs de plomes, tot del mateix color; l’embolcalla un vel fosc; allà descansa el déu en persona, amb els membres abandonats al repòs.»

Ovidi, Metamorfosis (Llibre XI). Traducció de Ferran Aguilera

Hypnos original

EL SOMNI DE NARCÍS

2018. Paper i mirall

“Según el mito griego, Narciso era un apuesto joven de Tespias, de quien se enamoró la ninfa Eco. Hera, la esposa de Zeus, había privado del habla a Eco, y ésta tan sólo podía repetir las sílabas de las palabras que oía. Incapaz de expresarle su amor a Narciso, éste la desdeñó. A Eco se le rompió el corazón y murió. Por haberla tratado con tanta crueldad, los dioses castigaron entonces a Narciso haciendo que se enamorase de su propia imagen. Tiresias, el vidente, predijo que Narciso viviría hasta que pudiese verse a sí mismo. Un día, se hallaba él inclinado sobre las aguas límpidas de una fuente, y entonces vio su propia imagen reflejada en el agua. Se enamoró apasionadamente de ella y ya no quiso marcharse de aquel lugar. Languideció y murió. Se convirtió después en una flor –en el narciso que crece al borde del agua.

En el mito se entiende el enamoramiento de la propia imagen –esto es, convertirse en narcisista- como una forma de castigo por ser incapaz de amar.
[…]
Pero los narcisistas no funcionan basándose en una imagen del yo real, porque ésta les resulta inaceptable. ¿Cómo pueden ignorar o negar su realidad? Lo consiguen porque no miran a su verdadero yo. Existe una diferencia entre el yo y su imagen, del mismo modo que también existe entre la persona y su reflejo en el espejo”.

El narcisismo. La enfermedad de nuestro tiempo (Alexander Lowen)

el somni de Narcís WP

EL VIATGE DE L’HEROI

Paper. 2019

Los dos mundos, el divino y el humano, solo pueden ser descritos como distintos el uno del otro: distintos como la vida y la muerte, como el día y la noche. El héroe se aventura lejos de la tierra que conocemos para internarse en la oscuridad; allí realiza su aventura, o simplemente se nos pierde, o es aprisionado, o pasa peligros; y su regreso es descrito como un regreso de esa zona alejada. Sin embargo, y ésta es la gran clave para la comprensión del mito y del símbolo, los dos reinados son en realidad uno. El reino de los dioses es una dimensión olvidada del mundo que conocemos. Y la exploración de esa dimensión, ya sea en forma voluntaria o involuntaria, encierra todo el sentido de la hazaña del héroe. […]

El héroe puede obedecer a su propia voluntad para llevar a cabo la aventura, como hizo Teseo cuando llegó a la ciudad de su padre, Atenas, y escuchó la horrible historia del Minotauro; o bien puede ser empujado o llevado al extranjero por un agente benigno o maligno, como Odiseo (Ulises), que fue transportado por el Mediterráneo en los vientos del encolerizado dios Poseidón. […]

Una vez atravesado el umbral, el héroe se mueve en un paisaje de sueño poblado de formas curiosamente fluidas y ambiguas, en donde debe pasar por una serie de pruebas. Ésta es la fase favorita de la aventura mítica.

El héroe de las mil caras
Joseph Campbell

L'Heroi WP

Inauguració a l’Aparador22 de Girona

Aquest divendres 4 de gener es va fer la inauguració de l’aparador del mes de gener a l’espai Aparador22 de la Llibreria 22 de Girona, en el qual vaig tenir el plaer d’exposar l’escultura Puer Aeternus (2018), que es podrà visitar durant tot el mes.

7.hoboe6023A la inauguració van assistir familiars i amics que varen acompanyar la presentació de l’obra i varen poder tastar un vi de Cariñena, embotellat per a la ocasió amb el disseny de l’etiqueta a càrrec del comissari, Pierre d. La.

2.img_5059 copia

L’escultura, titulada Puer Aeternus, encarna la figura idolàtrica, la reminiscència arcaica de l’ídol primigeni, aquella imatge de culte i de protecció feta de pedra, de fang o de fusta, però també d’or -material noble associat a la lluminositat solar i a la divinitat-, adorada pels clans i per les cultures primitives que contenia i representava una deïtat o esperit.
L’or, potser el material més apreciat al món, sempre ha esta vinculat a la lluminositat solar i, per tant, a la divinitat. Al llarg de la història trobem molts exemples de representacions en les quals el resplendor auri ha estat utilitzat per legitimar la divinitat:
Atena Pàrtenos, nom de la majestuosa escultura criselefantina de la deessa grega Atena, obra de Fídies al Partenó feta de marbre, vori i or en plaques.
Les icones bizantines. Bizanci concebia las imatges representatives de Crist, la Verge i els sants en un etern fons daurat, que encarna aquesta llum no terrestre que es troba fora del nostre món físic.
El Barroc, on el pa d’or inundava literalment els retaules i les escultures de fusta.
Fins i tot Lluís XIV va voler apropiar-se d’aquesta simbologia proclamant-se, amb només 15 anys d’edat, el “Rei Sol” en actuar al Ballet de la Nuit (1653), representant al déu grec Apol·lo.

El fenomen de la idolatria, però, no és exclusiu del passat, perquè en la nostra societat existeixen idolatries modernes.
L’ídol és algú o quelcom que ens fascina. Per aquest motiu, el fenomen dels fans (abreviatura de fanàtic) n’és un exemple de idolatria moderna. Com una mena d’adoració pagana, l’ídol és a l’escenari convertit en altar perquè els seus fidels el venerin, com feien les tribus primitives amb els seus ídols.
Altres idolatries modernes estan molt presents en la nostra societat, com són els diners, el poder, però també, la fixació per la joventut.

Puer Aeternus es un concepte que es troba a les Metamorfosis d’Ovidi i fa referència a la  joventut eterna, com la figura a Iacus, el “jove etern” nascut dels misteris d’Eleusis. És a dir, representa aquest ídol modern que ens fascina i que acabem creant a través de l’impuls de l’admiració que sentim vers al desig de ser i de sentir-nos joves i que, en alguns casos, es porta a l’extrem. En la psicologia analítica de Jung, aquest concepte es refereix a l’arquetip que porta el mateix nom i que fa referència a l’home que es troba massa temps en la psicologia adolescent.

Gustave Flaubert, a la novel·la Madame Bovary, va escriure que “No s’han de tocar els ídols. El daurat ens queda a les mans”. I que, metafòricament, que es podria interpretar com que cal anar amb compte amb el que adorem ja que hi podem arribar a descobrir les seves mancances.

ÁTROPO

2018. Paper i pedra

En la mitología griega, la dimensión lineal e irreversible de cada vida humana en concreto está simbolizada por las tres Moiras, también denominadas Parcas en la tradición romana, que aluden al tiempo acotado y finito propio de los humanos (…).
Escribe Hesíodo al inicio de su Teogonía que la Noche parió, sin acostarse con nadie, a las Moiras, ‘vengadoras implacables’: a Cloto, a Láquesis y a Átropo. En otro pasaje posterior de la misma obra, el autor incurre en una contradicción al afirmar que Zeus se unió a Temis y que fue ésta quien parió a las Moiras. Según el mito, estas hermanas son tres viejas hilanderas que se encargan de trazar la urdimbre de la existencia humana. Cada vida en particular es representada por una hebra de lino que sale de la rueca de Cloto, es medida por la vara de Láquesis y sufre el corte de las tijeras de Átropo cuando llega la hora de la muerte. Esta última Moira «es la más menuda de tamaño, pero a la vez la más terrible». Átropo representa el momento de morir, un breve lapso de tiempo dentro de la totalidad de la vida –y por eso esta Moira es ‘la más menuda de las hermanas’– pero el que más angustia produce porque su llegada supone la cancelación definitiva del fluir del hilo de la vida.

Olaya Fernández Guerrero, El hilo de la vida. Diosas tejedoras en la mitología griega

 

moira WP

L’HOME QUE BADALLAVA

Durant una reunió particularment soporífera en què es parlava de problemes de distribució, he cedit a la temptació de comprovar si el badall era un fenomen contagiós. He fet veure que badallava, amb un formidable esquarterament del rostre seguit d’un breu «vostès perdonin», i el meu badall s’ha propagat si fa no fa a una tercera part dels participants; fins que ha tornat a mi, i m’ha fet badallar de debò!

Diari d’un cos. Daniel Pennac

Concloent els mites

Avui diumenge hem celebrat el finissage de l’exposició “Diàlegs amb el mite” al Museu d’Art de Cerdanyola.
Un migdia ple d’emocions compartides amb els amics i familiars que han pogut escoltar la fantàstica presentació d’en Pere Parramon, amb referències a Homer, Ovidi, Italo Calvino, Perseu i la Medusa!, així com seguir la lectura de diferents textos, sobre cadascun dels personatges de les deu escultures de l’exposició, durant la visita guiada que he tingut el plaer d’oferir .
Al final hem pogut celebrar-ho tots junts brindant amb cava i amb una cervesa molt coneguda a Grècia i molt apropiada per a l’ocasió, una Mythos ben freda!