Concloent els mites

Avui diumenge hem celebrat el finissage de l’exposició «Diàlegs amb el mite» al Museu d’Art de Cerdanyola.
Un migdia ple d’emocions compartides amb els amics i familiars que han pogut escoltar la fantàstica presentació d’en Pere Parramon, amb referències a Homer, Ovidi, Italo Calvino, Perseu i la Medusa!, així com seguir la lectura de diferents textos, sobre cadascun dels personatges de les deu escultures de l’exposició, durant la visita guiada que he tingut el plaer d’oferir .
Al final hem pogut celebrar-ho tots junts brindant amb cava i amb una cervesa molt coneguda a Grècia i molt apropiada per a l’ocasió, una Mythos ben freda!

«En els orígens del temps…

… els déus varen néixer de les llàgrimes dels homes; i els homes varen inventar els mites per consolar-se. Doncs els déus eren silenci i opacitat».

Així comença el vídeo de l’exposició ‘Diàlegs amb el mite’, que es pot visitar al Museu d’Art de Cerdanyola fins al 25 de novembre.
Perquè «el mite explica una història sagrada», l’exposició mostra una selecció de deu escultures que representen a deu personatges de diferents mitologies, que ens revelen un misteri explicant una història, la seva història, que ha perdurat en el temps fins als nostres dies.

Un vídeo que no hagués estat possible sense la meravellosa veu en off de l’Enric C. Rigau (Coco) i la realització d’en Joan Campa. Moltes gràcies amics!

video expo WP

PANDORA

Pandora
Paper. 2018
Fons del Museu d’Art de Cerdanyola


Pandora (Πανδώρα), considerada la primera dona, va ser creada per ordre de Zeus com a càstig als humans per haver rebut, de mans de Prometeu, el foc diví que va robar als déus. Pandora va ser modelada per Hefest i Atena a imatge de les deesses immortals, rebent de cadascun dels déus olímpics diferents qualitats com la gràcia, la bellesa i la persuasió, però també la mentida i la fal·làcia, concedides per Hermes.
A l’obra Els treballs i els dies, Hesíode escriu que Zeus va enviar Pandora a Epimeteu, germà de Prometeu qui, desatenent els consells del seu germà de no acceptar cap present del déu, es va deixar seduir per la seva bellesa. Però el mite ens parla també d’una gerra molt ben tapada per evitar que es pogués escapar el contingut del seu interior. La curiositat, però, va fer que Pandora la obrís, deixant escapar tots els mals. Només l’esperança, que es trobava al fons de la gerra, va romandre a l’interior com a consol per al gènere humà. 

«Deixeu que els guerrers escoltin…» Moments de la inauguració de l’exposició «Diàlegs amb el mite»

Ahir divendres 28 de setembre vam inaugurar l’exposició «Diàlegs amb el mite» al Museu d’Art de Cerdanyola.
Gràcies a tots els que vareu acompanyar-me en una nit plena d’emocions i de mites. I gràcies també al Museu i al seu director, Txema Romero, per la bona acollida.

L’exposició es podrà visitar fins al 25 de novembre i comptarà amb una festa de cloenda (finissage) el diumenge 18 de novembre.

collage expo WP

 

Propera exposició!

Si al 2016 «Diàlegs amb el mite» es va presentar per primera vegada a la ciutat de Girona (Espai dels Amics del Museu d’Art), aquest 2018 l’exposició viatja a Cerdanyola del Vallès (Barcelona) on es tornaran a mostrar algunes de les escultures de paper i de cartró, així com d’altres de noves, inspirades també en la mitologia.
L’acte d’obertura de l’exposició serà el proper divendres 28 de setembre (19h) al Museu d’Art de Cerdanyola (MAC) – Can Domènec (c/ Sant Martí, 88).

L’exposició es podrà visitar fins a finals de novembre i comptarà amb una celebració de cloenda (finissage) el diumenge 18 de novembre a les 12h.

Al següent enllaç podeu consultar el tríptic de l’exposició que compta amb un meravellós text del professor, crític d’art i escriptor Pere Parramon Rubio.
Tríptic «Diàlegs amb el Mite»

Portada trípticWP

FRENESIA

Frenesia (Bacant)
2018. Paper kraft de niu d’abella

Benaurat el qui coneix feliç els misteris dels déus, santifica la seva vida i consagra la seva ànima al tias celebrant Bacos a les muntanyes amb purificacions sagrades, i honora les orgies de la gran mare Cíbele, branda el tirs i, coronat amb heura, és servent del Dionís.
[…]
De la terra raja llet, raja vi, raja nèctar de les abelles. Bacos, tot enlairant la flama encesa d’una tea, la belluga amb els tirs, incita a la corredissa i a les danses les dones erràtiques, les enardeix amb els seus crits, mentre deixa anar a l’aire la seva cabellera voluptuosa, com el fum d’encens de Síria.
I entre els clams de l’eve fa ressonar aquestes paraules: «Oh, aneu, bacants; oh, aneu, bacants. Entre la sumptuositat del Tmolos de fonts d’or canteu en honor de Dionís amb els tambors sorollosos i enaltiu amb eves el déu de l’eve enmig de crits i clams frigis, mentre la melodiosa flauta sagrada fa ressonar les melodies sagrades al ritme de les quals van cap a les muntanyes, cap a la muntanya».

Eurípides. Les Bacants

VALQUIRIA

Paper. 2018

Las valquirias son «Las que eligen a los caídos en la batalla». Esa es su función, la de recoger a los muertos designados por Odín y Freya y llevarlos al Valhala. Conocemos muchos nombres de valquirias, siempre asociados a la batalla. Grimhild, «Batalla enmascarada»; Brynhild, «Cota (de malla) de la batalla»; Hilda, «Batalla», «Poder», «Destrucción de los escudos», «Parálisis del guerrero», y muchos más (aunque la mayoría de estos nombres, seguramente, son más literarios que tradicionales).
En su origen, probablemente, las valquirias eran espíritus de muerte, que sobrevolaban los campos de batalla, por lo que no era conveniente mirar  hacia arriba durante el combate. Hacían morir a unos u otros. Cuando el campo de batalla se reinterpreta como Valhala, siguen cumpliendo su función, pero ahora entre los guerreros siempre renacidos. Les atienden, quizá le sirvan bebidas, como se ve en tantas piedras decoradas de época vikinga y en muchos bracteatos y otros objetos de tiempos anteriores.

Estas doncellas eran representadas como jóvenes y bellas, con brazos resplandecientemente blancos y cabellos dorados y sueltos. Vestían cascos de plata u oro y corseletes rojos como la sangre, y, portando lanzas y escudos resplandecientes,  cargaban audazmente a través del fragor de la batalla sobre sus corceles blancos. Estos caballos galopaban a través de los dominios del aire, llevando también a los héroes caídos que eran transportados inmediatamente al Valhala. En la historia El Anillo del Nibelungo, Richard Wagner presenta una concepción particularmente, aunque no obstante más moderna, de la jefa de las valquirias y su desobediencia cuando Odín le ordenó que trajera al joven Sigmund al lado de su amada Sieglinde, para llevarle hasta el Palacio de los Benditos.

Mitología nórdica. Enrique Bernardez
Los vikingos. H.A. Guerber

EL CANT DE LA SIRENA (Mermaid chant)

Paper. 2017

Las sirenas y las mujeres-pez eran otro de los problemas urgentes con los que se enfrentaban los investigadores del alma. Estas hijas del mar parecían estar en todas partes. Agresivas y depredadoras, guiadas por la incesante necesidad sexual de la ninfómana, no deben ser confundidas con ese grupo de criaturas acuáticas, las ondinas*, es decir, ‘mujeres-ola’ (…)

La sirena era lo opuesto a la manifiestamente violable ondina. Había permitido que resurgiese en ella la fuerza masculina del estadio bisexual primitivo, por eso representaba el elemento agresivo y bestial de la naturaleza de la mujer. No era precisamente la perla cultivada de la feminidad pasiva y moderna, sino la atávica, brutal y peligrosa de las entrañas húmedas y frías del mar.

Las flores venenosas: las ménades de la decadencia y el tórrido gimoteo de la sirena, dins de Ídolos de perversidad. La imagen de la cultura de fin de siglo (Bram Dijkstra)

* ninfas que viven en el fondo de las aguas, que tienen bella forma humana, pero que carecen de alma inmortal, que solo pueden adquirir si se unen a un humano para siempre.

BABA IAGÀ

Paper. 2016
Col·lecció particular.

En aquest personatge es reuneixen molts dels temes dominants de la mitologia russa: cavalca sobre el vent, proporciona un vincle entre el món dels humans i dels esperits, està relacionada amb la mort, pot ser mare de dracs i fins i tot substitueix a la ved’ma en alguns contes.
Una de les seves característiques principals és que sempre és vella, amb el cabell gris i aspecte repulsiu. Pot tenir les dents de ferro, i com els animals té l’olfacte molt desenvolupat, la qual cosa li permet detectar qualsevol presencia propera a ella. El seu mitjà de transport és molt personal. Viatja a gran velocitat volant en un morter, remant amb una mà de morter i esborrant el seu rastre amb una escombra. La seva arribada és anunciada per un vent de tempesta.
En la major part de contes s’enfronta als humans, convertint-se en una rival venjativa i cruel si algú envaeix el seu territori, o la seva morada, sense el seu permís. També se la coneix com una ogressa devoradora de nens, que captura a les seves preses quan són més vulnerables. Tot i aquests aspectes aterradors i negatius, molts contes rebel·len un costat positiu del personatge: ajudar a l’heroi a resoldre un problema, evitar un perill o ajudant-lo a trobar un objecte o a la persona perduda, ja sigui l’amant o la germana.

El pasado legendario: Mitos rusos. Elizabeth Warner. 2005
La bruixeria és un tema desconegut o mal conegut, ignorat però no oblidat. I es comprèn que així sigui. Per la clandestinitat en la què s’ha mogut, per la persecució a què ha estat sotmesa i per la por, i alhora l’atracció, que ha provocat.
La bruixeria és un fenomen marcat per les circumstàncies històriques, socials i culturals en què s’ha donat. Amb el temps, les fronteres de la realitat de la bruixeria han anat canviant. Però… ha canviat la realitat o allò que hom té per real en el món de les bruixes? Perquè tot es va trastocar quan Tomàs d’Aquino va establir que «la fe catòlica vol que els dimonis siguin una realitat que pot danyar a través de les seves actuacions».
Però què és la bruixeria? Màgia, ciència o religió?

Les bruixes es pentinen: Mitologia i realitat de la bruixeria catalana (Joan Soler i Amigó; Roser Pubill i Porta)

CAVALL DE TROIA

Paper. 2016

Colossal estàtua de fusta en forma de cavall que construïren els grecs durant el setge a les infranquejables muralles de la ciutat de Troia, en la qual s’amagaren Ulisses i els seus homes mentre les tropes gregues simulaven retirar-se. Els troians, creient que era una ofrena religiosa, l’introduïren a la ciutat celebrant la fi del anys d’assetjament. A la nit, els grecs amagats sortiren de l’interior del cavall i obriren les portes a llurs compatriotes, saquejaren la ciutat fins a deixar-la reduïda a un munt de runes. Aquest episodi posà fi a la guerra de Troia, un conflicte que va ser, d’acord amb la llegenda, una guerra dels exèrcits aqueus (grecs) contra la ciutat de Troia (Àsia Menor), seguint el rapte d’Helena d’Esparta per part de Paris de Troia.

«Desfets per la guerra i rebutjats pels destins, els dirigents dels dànaus, en passar ja tants anys, construeixen, per inspiració divina de Pal•las, un cavall de la mida d’una muntanya, i en formen el costellam amb planxes d’avet; fan veure que és una ofrena per un bon retorn, i aquest rumor s’escampa. Dins els flancs obscurs, hi tanquen d’amagat els millors guerrers escollits per sorteig i omplen completament de soldats armats les enormes cavernes del ventre del cavall.»

L’Eneida. Llibre II. Virgili