ÁTROPO

2018. Paper i pedra

En la mitología griega, la dimensión lineal e irreversible de cada vida humana en concreto está simbolizada por las tres Moiras, también denominadas Parcas en la tradición romana, que aluden al tiempo acotado y finito propio de los humanos (…).
Escribe Hesíodo al inicio de su Teogonía que la Noche parió, sin acostarse con nadie, a las Moiras, ‘vengadoras implacables’: a Cloto, a Láquesis y a Átropo. En otro pasaje posterior de la misma obra, el autor incurre en una contradicción al afirmar que Zeus se unió a Temis y que fue ésta quien parió a las Moiras. Según el mito, estas hermanas son tres viejas hilanderas que se encargan de trazar la urdimbre de la existencia humana. Cada vida en particular es representada por una hebra de lino que sale de la rueca de Cloto, es medida por la vara de Láquesis y sufre el corte de las tijeras de Átropo cuando llega la hora de la muerte. Esta última Moira «es la más menuda de tamaño, pero a la vez la más terrible». Átropo representa el momento de morir, un breve lapso de tiempo dentro de la totalidad de la vida –y por eso esta Moira es ‘la más menuda de las hermanas’– pero el que más angustia produce porque su llegada supone la cancelación definitiva del fluir del hilo de la vida.

Olaya Fernández Guerrero, El hilo de la vida. Diosas tejedoras en la mitología griega

PANDORA

Paper. 2018

Col•lecció particular

Aquesta escultura forma part de l’exposició Diàlegs amb el mite, que es pot visitar al Museu d’Art de Cerdanyola (MAC) fins al 25 de novembre.

Pandora (Πανδώρα), considerada la primera dona, va ser creada per ordre de Zeus com a càstig als humans per haver rebut, de mans de Prometeu, el foc diví que va robar als déus. Pandora va ser modelada per Hefest i Atena a imatge de les deesses immortals, rebent de cadascun dels déus olímpics diferents qualitats com la gràcia, la bellesa i la persuasió, però també la mentida i la fal·làcia, concedides per Hermes.

A l’obra Els treballs i els dies, Hesíode escriu que Zeus va enviar Pandora a Epimeteu, germà de Prometeu qui, desatenent els consells del seu germà de no acceptar cap present del déu, es va deixar seduir per la seva bellesa. Però el mite ens parla també d’una gerra molt ben tapada per evitar que es pogués escapar el contingut del seu interior. La curiositat, però, va fer que Pandora la obrís, deixant escapar tots els mals. Només l’esperança, que es trobava al fons de la gerra, va romandre a l’interior com a consol per al gènere humà. 

FOBOS

Paper. 2018

Fill d’Ares i d’Afrodita, Fobos (en grec antic Φόβος, ‘temor’) era la divinitat que personificava la por. Amb el seu germà Deimos (el ‘terror’) exercia d’auriga del déu de la guerra acompanyant-lo en la batalla. No se li atribueix cap mite en particular, però Homer i Hesíode en fan referència a les seves obres.

Etimològicament, la paraula ‘fòbia’ deriva del terme grec Φόβος (fobos). Si la por és un mecanisme indispensable per a la supervivència que ajuda a prevenir i a enfrontar-se als perills, la fòbia és una aversió que acompanya sempre a l’individu i bloqueja el desenvolupament de la seva existència.

Al llibre El poder de la por, Jorge L. Tizón ens diu que “quan ens domina la por tendim a presentar-nos davant dels altres «amb cara de por», «enervats per la por»: és l’actitud corporal, que ja Darwin havia descrit, formada per una expressió facial característica, una combinació de rigidesa i flacciditat a les extremitats i una actitud general encongida. Ara bé, defensivament, podem utilitzar la reacció oposada, l’«extrem heroic» de la por. Llavors ens podem mostrar irritables, desafiadors, provocadors”.

MEDUSA

Paper. 2018

Había tres Gorgonas, llamadas Esteno, Euríale y Medusa, las tres hijas de dos divinidades marinas, Forcis i Ceto. Las dos primeras eran inmortales, y solo la última, Medusa, era mortal. Normalmente se da el nombre de Gorgona a Medusa, considerada la Gorgona por excelencia. Su cabeza estaba rodeada de serpientes, tenían grandes colmillos, semejantes a los del jabalí, manos de bronce y alas de oro que les permitían volar. Sus ojos echaban chispas, y su mirada era tan penetrante, que el que la sufría quedaba convertido en piedra. Constituían un objeto de horror y espanto no sólo para los mortales, sino también para los inmortales.

Perseo partió hacia Occidente para matar a Medusa. Tras numerosas aventuras, logró encontrar la guarida de los monstruos y, finalmente, cortar la cabeza de Medusa, elevándose en el aire gracias a las sandalias aladas que le diera Hermes. Para no mirarla utilizó como espejo su pulimentado escudo, con lo cual no hubo de temer la terrible mirada del monstruo. Dio muerte a la Gorgona mientras dormía, para mayor seguridad. Del cuello cercenado de Medusa salieron los dos seres engendrados por Poseidón: Pegaso, el caballo alado, y Crisaor.

Atenea se sirvió de la cabeza de Medusa colocándola en su escudo, o en el centro de su égida. De este modo, sus enemigos quedaron convertidos en piedra con sólo ver a la diosa. Perseo recogió también la sangre que fluía de la herida, y que aparecía dotada de propiedades mágicas: la que había brotado de la vena izquierda era un veneno mortal, mientras que la procedente de la derecha era un remedio capaz de resucitar a los muertos.

Diccionario de mitología griega y romana. Pierre Grimal

ELENI

Plàstic. 2017

No desdenyes, dona esplèndida,
la noble possessió del bé suprem!
Car sols a tu és oferta la sort més gran,
la fama de la bellesa que s’alça per damunt de totes.
A l’heroi el precedeix el ressò del seu nom,
per això avança altiu;
però l’home més tossut doblega a l’acte
la voluntat davant la bellesa que tot ho venç.

Goethe, Faust (vv. 8517-8522)

ULISSES (Odysseus)

Paper. 2016

Ulisses, en grec Odysseus, fill de Laertes i Anticlea, es va casar amb Penélope i va heretar el tro d’Ítaca. Protagonista de l’Odissea homèrica, és el més cèlebre dels herois antics.

A la Ilíada va prendre part a la guerra de Troia conduint un contingent de dotze naus per lluitar amb l’exèrcit dels pobles grecs pel rescat d’Helena, esposa de Menelau. També se li atribueix la primera idea de la construcció del cavall de fusta, a l’interior del qual es va amagar amb els altres guerrers i que va fer caure la inexpugnable ciutat de Troia.

Però el mite pel qual Ulisses és més conegut són les aventures del seu retorn a Ítaca després de la guerra de Troia. D’aquest viatge, que constitueix l’Odissea, destaquen els passatges en què Ulisses arriba a l’illa dels Lotòfags després d’haver estat desviat de la seva ruta pel fort vent del nord; salvant a la seva tripulació del cíclop Polifem, a qui va deixar cec; el seu pas per l’illa d’Eòlia, on Èol li regala l’odre dels Vents per facilitar-li la tornada a Ítaca; el seu pas per l’illa D’Eea, morada de la bruixa Circe, o per l’illa de les sirenes. Un cop arribat a Ítaca, i ajudat pels seu fill Telèmac, va haver d’enfrontar-se al pretendents que intentaven casar-se amb Penélope.

Diccionario de mitología griega y romana (Pierre Grimal)

EL RAPTE DE GANIMEDES

Paper. 2016

Com a símbol de l’altura, de l’esperit identificat amb el sol i del principi espiritual, l’àliga o àguila es caracteritza pel seu vol intrèpid, la seva rapidesa i familiaritat amb el tro i el foc. Posseeix, doncs, el ritme de la noblesa heroica i des de l’Extrem Orient fins al nord d’Europa és l’animal associat als déus del poder i de la guerra.

El passatge del rapte de Ganimedes, en el qual Zeus es converteix en àguila per portar-lo a l’Olimp i convertir-lo en coper per servir nèctars i ambrosies als déus, és un dels molts exemples que podem trobar a l’àliga en la mitologia.