‘La memoria o el arte de dar forma’

Foto de l’autor (P. Parramon)

Amb aquest títol tant suggerent, l’escriptor i crític d’art Pere Parramon publica al Huffingtonpost aquest text en el qual fa referència als 2.500 anys de la Batalla de les Termòpiles, a la commemoració per part del Museu Arqueològic d’Esparta amb l’exposició Η Αρχαία Σπάρτη με σύγχρονη ματιά i a la meva escultura ‘Apol•lo’.

El text es pot llegir al web huffingtonpost.es o directament a l’enllaç https://bit.ly/2Wer3yR

Per mi va ser un gran honor particiar en aquesta exposició, no només pel fet de presentar una escultura inspirada en una de les divinitats principals a l’antiga Esparta, el déu Apol•lo, sinó pel fet de que fos la meva estimada Grècia el país que acollís la meva primera participació internacional com artista.

La ciutat d’Esparta és coneguda sobretot pel seu heroi més il•lustre, Leònides, qui amb un exèrcit de 300 guerrers va enfrontar-se a l’exèrcit persa de Xerxes. Una esdeveniment èpic que va tenir lloc al pas de les Termòpiles i que, 2.500 anys després, continua despertant en el nostre imaginari un sentiment d’admiració.

A banda de contextualitzar històricament l’antiga societat espartana, l’autor també fa referència a la conmemoració d’aquests 2.500 anys per part del Museu Arqueològic d’Esparta amb l’exposició Η Αρχαία Σπάρτη με σύγχρονη ματιά, una mostra pluridisciplinar en què l’art contemporani mirava al passat per interpretar l’antiga societat espartana des d’una mirada actual.

ΑΠΟΛΛΩΝ

Απόλλων (Apol·lo)
Paper. 2019
Col·lecció particular

Apol·lo, un dels dotze déus de la mitologia grega, déu de l’endevinació, del llorer i de la lira, de gran bellesa i harmonia. Com a déu principal de l’antiga Lacònia se li van consagrar les festes més importants d’Esparta, celebrades al santuari d’Apol·lo Amicle (̓Απολλον ̓Αμυκλαίος): la Jacintia (una celebració nacional d’Esparta, que commemorava la mort i el renaixement de Jacint), la Carneia (celebrada en honor a Apol·lo Karneios) i la Gymnopaedia (en la qual potser es commemorava la derrota èpica contra els perses a les Termòpiles).

Exposició ‘Η αρχαία Σπάρτη με σύγχρονη ματιά’

Un honor immens estar a la ciutat d’Esparta amb l’escultura ‘Απόλλων’ (Apol·lo), participant a l’exposició «Η αρχαία Σπάρτη με σύγχρονη ματιά», als jardins del Museu Arqueològic.
Gràcies a la comissària, Evgenia Preva, a Pigi Sakellaropoulou i a Τάμης Βλήτας per la confiança, per l’acompanyament i per fer possible aquest somni!

Exposició a Grècia

El proper 24 d’agost tornaré a la meva estimada Grècia per participar a l’exposició «Η αρχαία Σπάρτη με σύγχρονη ματιά» (“L’antiga Esparta amb una mirada moderna”), al Museu Arqueològic d’Esparta, amb una escultura dedicada al déu grec Apol·lo.

Una exposició que forma part de la programació d’activitats que va començar l’any 2020 amb motiu de la celebració dels 2500 anys de la Batalla de Termòpiles i que enguany la ciutat d’Esparta, bressol de Leònides i els seus 300 guerrers, vol commemorar mirant al passat des de l’art actual.

«Honor a aquells, qui siguin, que llur vida han termenat i en guarden les Termòpiles», va escriure el poeta grec Kavafis. Unes paraules convertides avui en el símbol de les fites que ens proposem a la vida.

TIRÈSIES

Tirèsies [Τειρεσίας]
Paper. 2020

El ciego se aproxima con más facilidad a la esfera de lo sagrado. Éste es el recorrido de quien, en la mitología griega, es el profeta por excelencia, el ciego Tiresias, el implacable juez de Edipo en la tragedia de Sófocles. También Tiresias pierde la vista, pero vuelve a adquirir otra más aguda. […]
Un ciego-vidente convertido en tal por el ambiguo regalo de los dioses; un ciego que pierde la vista por haber visto demasiado -una diosa desnuda [Atenea]-; un ciego que debe expiar una infracción relacionada con la esfera sexual, después de haber pronunciado una sentencia que viola los mysteria Veneris, los secretos más escondidos de la esfera del amor.
La ceguera sirve en estos casos para señalar el paso de un tipo de vista, por así decir normal, a otra especial. Observar que la ceguera es un rasgo que en la mentalidad antigua hermanaba a adivinos y a otras categorías de videntes, como los poetas inspirados por las Musas.

«El mito de Edipo». Maurizio Bettini

NIKÉ [Victoria]

Niké | Victory
Cartró/Cardboard. 2020

La Victoria, que los griegos llamaron Niké [Νίκη], es una divinidad alegórica de cuya presencia hay registro en Grecia en el siglo VI a.C., pero que ya los egipcios conocían como Nefté, hermana nada menos que de Isis y Osiris. Simboliza el triunfo en la guerra, pero también la participación triunfante en la vida civil, y muy especialmente, en el deporte.
En torno a ella no se desarrolló ningún mito especial, probablemente porque tan extática sensación era directamente comprensible a quien quiera la hubiese experimentado o ambicionado. Pero sí generó, en cambio, una abundantísima iconografía. Los griegos la representaron a menudo como una mujer alada, aludiendo a que desciende rauda desde los cielos sobre el vencedor, para hacerle saber al mundo a quién han decidido favorecer los dioses. La agitación de sus vestiduras indica la celeridad con que viene a coronar al triunfador. […]
Pueblo conquistador, los romanos la adoptaron gozosamente, y en ese proceso terminó de asumir los atributos que han durado hasta nosotros: la palma en una mano, árbol universalmente asociado a la Victoria, desde luego, y cuyo significado derivos desde lo material a lo espiritual, alcanzando el sentido de regeneración, ascensión e inmortalidad. […] En la otra mano, lleva una corona de laurel. La corona denota el poder que entrega Niké y el laurel, como todas las plantas que permanecen verdes en invierno, es símbolo de inmortalidad; los romanos lo asociaron a la gloria, tamto de las armas como el espíritu, si bien atendieron más a la primera.

«Sobre símbolos». Francisco José Folch

Grècia a Girona

Ahir dissabte 28 de setembre vaig tenir el plaer d’explicar alguns mites de l’antiga Grècia a l’activitat «Contes d’origen», de la 10a edició del Dia del Visitant, al Museu d’Art de Girona.

Partint dels mites cosmogònics i teogònics, sobre la creació del món i dels déus, personatges com Europa, Ganimèdes i el Minotaure ens varen acompanyar durant l’hora i mitja que va durar l’activitat.

Uns mites que varen compartir espai al pati d’entrada del Museu amb les llegendes de Daniela Violi i dels seus companys i companyes de Colòmbia.

NÉFELE

Néfele
Paper i terracota. 2019

El nombre Néfele (en griego Νεφέλη) significa nube.
Las nubes desempeñan cierto papel en la mitología. Aristófanes las ha convertido en personajes de una de sus comedias, y las ha dotado de una genealogía: son hijas de Océano (como todas las divinidades del agua); habitan ora en las cumbres del Olimpo, ora en los jardines del Océano, en el país de las Hespérides, ora en las lejanas fuentes del Nilo, en el país de los etíopes. Tal vez haya referencia, en Aristófanes, a unas creencias órficas, o bien son más probablemente creación personal de un mito poético basado en datos folklóricos bastante vagos.
Nubes imperecederas, alcémonos, visibles en nuestra brillante apariencia húmeda, desde nuestro padre Océano, de profundo estruendo, hasta las cimas de altísimos montes cubiertas de árboles, para que contemplemos las atalayas que se divisan a lo lejos, los frutos y la sagrada tierra bien regada, el cadencioso martillo de los divinos ríos, y el mar que con sordo fragor resuena; pues el ojo incansable del Éter resplandece con sus brillantes rayos. Ea, sacudamos de nuestra forma inmortal la lluviosa niebla, y contemplemos, con mirada que mucho abarca, la tierra.
Las nubes
. Aristófanes

Néfele se toma a veces en sentido propio, y en este caso designa la «nube» mágica modelada por Zeus a imagen de Hera para burlar los deseos de Ixión hacia ella. Unida a éste, Néfele engendró a los centauros, seres mitad hombre mitad caballo.
Pierre Grimal. Diccionario de mitología griega y romana