Paper. 2017
Col·lecció particular

Inspirada en la novel•la «El noi saltador i la reina dels guardians rossos» de Pere Parramon.

En el temps de parpallejar unes quantes vegades per acostumar els ulls a la foscor, en comptes d’una menudesa emplomallada, el que hi ha al travesser inferior del finestral és una donzelleta asseguda. Més o menys, la mateixa alçada del noi, però en comptes de portar camisa de dormir, com correspondria a aquestes hores, es cobreix amb una llarga vesta teixida amb… teranyines?, fulles?, pols d’arna?, pell de pistils?, o, amb tot això, o amb res que es pugui identificar.

No és que brilli, però la seva pell irradia una lluminositat subtil que espanta les ombres. Per als mortals avesats a les opacitats, sense clarobscurs és difícil reconèixer les formes. Resulta difícil definir on són els límits dels polsos, o establir el principi del front, o traçar el arcs de les celles, o dibuixar la forma dels llavis. (…)

En un moment acaba de fer-s’hi i de seguida es complau amb la gràcia d’un rostre que, malgrat un aspecte indiscutiblement bell i jove,  al mateix temps ofereix una expressió de hieratisme salvatge, d’escultura arcaica, d’ídol tallat en fusta d’olivera, de saturació de moltes emocions i molts sentiments i molts coneixements i molts anys. L’edat és una mofa que no deu haver de patir. Els ulls oblics romanen tancats. La transformació li ha llevat les forces? O és que, com ell mateix, necessita fer un alè abans de fer el primer salt?

El noi saltador i la reina dels guardians rossos (Pere Parramon)