BERNARDI

Paper. 2020

Visité una frondosa floresta que aquellos montañeses denominan Bosque Viejo, singular por la altura de sus troncos, que supera con mucho la del campanario de San Calimero. Pude percibir que en aquellos árboles habitan unos genios que viven también en los bosques de otras regiones. Las gentes del valle, a las que pedí información, parecían desconocer su existencia. Creo que en cada tronco hay un genio, que a veces sale de él adoptando la forma de un animal o de un hombre. […]
Su fuerza, como así se demostró, no podía compararse en modo alguno con la de los hombres. Su vida estaba ligada a la existencia de sus árboles respectivos, y por eso duraba cientos y cientos de años. […]
Parece ser, además, que conocían perfectamente el riesgo de ser aniquilados por los hombres si éstos se decidían a talar los árboles. Lo cierto es que uno de los genios, sin que los habitantes de Fondo lo imaginaran, trabajaba desde hacía muchos años para evitar el desastre: era Bernardi.

Dino Buzzati. (1935). El secreto del Bosque Viejo. 

Bernardi ok WP

 

A BLOW OF AIR [Una ràfega de vent]

Paper. 2019

O you that are so strong and cold,
O blower, are you young or old?
Are you a beast of field and tree,
Or just a stronger child than me?
O wind, a-blowing all day long,
O wind, that sings so loud a song!
(The Wind. Robert Louis Stevenson)

Oh, tu que ets tan fred i fort,
O bufador, ets jove o vell?
Ets una bèstia de camp i arbre,
O només un nen més fort que jo?
O vent, bufant tot el dia,
O vent, que cantes tant fort una cançó!

a-blow-of-air.jpg

Girona Temps de flors

Mites i flors” és el nom de la instal·lació que, amb motiu de la 63a edició de Temps de Flors i en col·laboració amb els Amics del Museu d’Art de Girona, he muntat al pati de la Casa Solterra de Girona (Ciutadans, 18).
Com el seu nom indica, la instal·lació mostra aquelles plantes i flors que tenen un protagonisme destacat en la mitologia, com l’olivera, la rosa, l’orquídia i el lliri blanc, amb una decoració inspirada en la Grècia clàssica en què les columnes i, sobretot el color blau del mar mediterrani fan d’aparador ideal per aquests mites.

Collage WP

L’OLIVERA
L’origen de l’olivera a la ciutat d’Atenes s’explica a través del mite de la disputa entre Posidó i Atena per la sobirania de l’Àtica. Posidó, déu dels mars, va reclamar la zona de l’Àtica clavant el seu trident sobre l’Acròpolis atenesa, d’on va començar a brollar aigua salada; Atena, per la seva part, va fer néixer una olivera. El tribunal format per divinitats de l’Olimp va posicionar-se al costat de la deessa, ja que consideraven que era la que havia atorgat el millor regal a la ciutat: la primera olivera. Des d’aquest moment, la ciutat va adoptar el nom d’Atenes i, durant segles, l’olivera va ser venerada a l’Acròpolis com a símbol de victòria.

LA ROSA
La rosa és una flor nascuda d’una gota de sang. El mite grec ens parla del color blanc d’aquesta flor i que va ser la sang de la deessa Afrodita en punxar-se amb una espina la que li va donar color. Però una variant del mite ens parla també d’Adonis, que ferit per un senglar enviat per Artemisa va tenyir amb la seva sang la rosa.

L’ORQUÍDIA
Segons la tradició grega, Orchis, fill d’un sàtir i una nimfa, es va convertir en una flor després de la seva mort. Durant les festivitats en honor al déu Dionís (Bacus), Orchis va beure massa i va cometre el pecat de fer l’amor amb una de les sacerdotesses, el que va provocar la ira dels assistents. Els seus pares, afligits, van demanar als déus que el tornessin a la vida i aquests varen acordar transformar-lo en una orquídia.

EL LLIRI BLANC
Quan Hera, esposa de Zeus, alimentava Hèracles a contracor, una gota de llet del pit va formar un lliri de color blanc en caure a terra. Afrodita va sentir enveja davant la puresa d’aquella blancor i amb el desig de censurar la flor va fer posar un pistil enorme per trencar la seva bellesa.

PUPUT

Paper. 2017

Els ocells han aparegut a l’art des del principi dels temps, tenint papers destacats i diversos al folklore, la religió i la cultura popular.
Els puputs, per exemple, eren considerades aus sagrades a l’Antic Egipte i també símbols de la virtut i de la guerra a Pèrsia i Escandinàvia, respectivament.
Aristòfanes (442 a.C.- 385 a.C.), còmic i dramaturg grec, va convertir al mític Tereu en el puput, rei de les aus, a la comèdia ‘Els ocells’.

LA PRINCESA DELS VERNS

Paper. 2017
Col·lecció particular

Inspirada en la novel•la “El noi saltador i la reina dels guardians rossos” de Pere Parramon.

En el temps de parpallejar unes quantes vegades per acostumar els ulls a la foscor, en comptes d’una menudesa emplomallada, el que hi ha al travesser inferior del finestral és una donzelleta asseguda. Més o menys, la mateixa alçada del noi, però en comptes de portar camisa de dormir, com correspondria a aquestes hores, es cobreix amb una llarga vesta teixida amb… teranyines?, fulles?, pols d’arna?, pell de pistils?, o, amb tot això, o amb res que es pugui identificar.

No és que brilli, però la seva pell irradia una lluminositat subtil que espanta les ombres. Per als mortals avesats a les opacitats, sense clarobscurs és difícil reconèixer les formes. Resulta difícil definir on són els límits dels polsos, o establir el principi del front, o traçar el arcs de les celles, o dibuixar la forma dels llavis. (…)

En un moment acaba de fer-s’hi i de seguida es complau amb la gràcia d’un rostre que, malgrat un aspecte indiscutiblement bell i jove,  al mateix temps ofereix una expressió de hieratisme salvatge, d’escultura arcaica, d’ídol tallat en fusta d’olivera, de saturació de moltes emocions i molts sentiments i molts coneixements i molts anys. L’edat és una mofa que no deu haver de patir. Els ulls oblics romanen tancats. La transformació li ha llevat les forces? O és que, com ell mateix, necessita fer un alè abans de fer el primer salt?

El noi saltador i la reina dels guardians rossos (Pere Parramon)