Girona Temps de flors

Mites i flors” és el nom de la instal·lació que, amb motiu de la 63a edició de Temps de Flors i en col·laboració amb els Amics del Museu d’Art de Girona, he muntat al pati de la Casa Solterra de Girona (Ciutadans, 18).
Com el seu nom indica, la instal·lació mostra aquelles plantes i flors que tenen un protagonisme destacat en la mitologia, com l’olivera, la rosa, l’orquídia i el lliri blanc, amb una decoració inspirada en la Grècia clàssica en què les columnes i, sobretot el color blau del mar mediterrani fan d’aparador ideal per aquests mites.

L’OLIVERA
L’origen de l’olivera a la ciutat d’Atenes s’explica a través del mite de la disputa entre Posidó i Atena per la sobirania de l’Àtica. Posidó, déu dels mars, va reclamar la zona de l’Àtica clavant el seu trident sobre l’Acròpolis atenesa, d’on va començar a brollar aigua salada; Atena, per la seva part, va fer néixer una olivera. El tribunal format per divinitats de l’Olimp va posicionar-se al costat de la deessa, ja que consideraven que era la que havia atorgat el millor regal a la ciutat: la primera olivera. Des d’aquest moment, la ciutat va adoptar el nom d’Atenes i, durant segles, l’olivera va ser venerada a l’Acròpolis com a símbol de victòria.

LA ROSA
La rosa és una flor nascuda d’una gota de sang. El mite grec ens parla del color blanc d’aquesta flor i que va ser la sang de la deessa Afrodita en punxar-se amb una espina la que li va donar color. Però una variant del mite ens parla també d’Adonis, que ferit per un senglar enviat per Artemisa va tenyir amb la seva sang la rosa.

L’ORQUÍDIA
Segons la tradició grega, Orchis, fill d’un sàtir i una nimfa, es va convertir en una flor després de la seva mort. Durant les festivitats en honor al déu Dionís (Bacus), Orchis va beure massa i va cometre el pecat de fer l’amor amb una de les sacerdotesses, el que va provocar la ira dels assistents. Els seus pares, afligits, van demanar als déus que el tornessin a la vida i aquests varen acordar transformar-lo en una orquídia.

EL LLIRI BLANC
Quan Hera, esposa de Zeus, alimentava Hèracles a contracor, una gota de llet del pit va formar un lliri de color blanc en caure a terra. Afrodita va sentir enveja davant la puresa d’aquella blancor i amb el desig de censurar la flor va fer posar un pistil enorme per trencar la seva bellesa.

BESTIARI. Nova exposició a l’Espai Gatassa (Mataró)

Nova exposició dels volums imaginaris, aquest cop presentant un projecte expositiu inspirat en el concepte de bestiari, entès com el gènere literari de tradició medieval que presenta la descripció d’animals reals i imaginaris, i que explora també la vessant simbòlica d’aquesta fauna que, des del principi dels temps, ha estat venerada per clans i tribus primitives i representada com a personificacions de diferents divinitats religioses.

La inauguració tindrà lloc el dijous 8 de febrer, a les 19:30h, a l’Espai Gatassa de Mataró (C. Josep Monserrat Cuadrada, 1).

L’exposició es complementarà amb l’activitat ‘Un matí d’escultures’, un taller familiar per crear figures d’animals en paper i cartró. Dissabte 17 de febrer de 10:30 a 12:30h.
Més informació al programa d’activitats.

PUPUT

Paper. 2017

Els ocells han aparegut a l’art des del principi dels temps, tenint papers destacats i diversos al folklore, la religió i la cultura popular.
Els puputs, per exemple, eren considerades aus sagrades a l’Antic Egipte i també símbols de la virtut i de la guerra a Pèrsia i Escandinàvia, respectivament.
Aristòfanes (442 a.C.- 385 a.C.), còmic i dramaturg grec, va convertir al mític Tereu en el puput, rei de les aus, a la comèdia ‘Els ocells’.

PNEUMA

Paper. 2017

πνεῦμα, paraula del grec antic.
En sentit literal, aire, vent; alè, respiració; exhalació; vida, ànima; esperit, àngel.

Aquest concepte va ser utilitzat per filòsofs com Anaxímenes de Milet per definir l’arkhé o origen de tot el que existeix en l’univers, així com la naturalesa de l’ànima; també per Zenó de Cítion, fundador de l’estoïcisme, que considerava el concepte pneuma com “alè de vida”; o per als neoplatònics, que formava part de la naturalesa divina.

Altres cultures prenen aquest sentit original d’aire-alè-ànima en conceptes com “ruaj” (רוח) en hebreu, “spiritus” en llatí o “atman” (आत्मन्) en hindi.

És com l’aire que ens envolta,
més que l’aire és un sospir,
un sospir
ple de desitjos
que com els núvols reposa
allà dalt a dins la ment.

Mayte Calamita

LA PRINCESA DELS VERNS

Paper. 2017
Col·lecció particular

Inspirada en la novel•la “El noi saltador i la reina dels guardians rossos” de Pere Parramon.

En el temps de parpallejar unes quantes vegades per acostumar els ulls a la foscor, en comptes d’una menudesa emplomallada, el que hi ha al travesser inferior del finestral és una donzelleta asseguda. Més o menys, la mateixa alçada del noi, però en comptes de portar camisa de dormir, com correspondria a aquestes hores, es cobreix amb una llarga vesta teixida amb… teranyines?, fulles?, pols d’arna?, pell de pistils?, o, amb tot això, o amb res que es pugui identificar.

No és que brilli, però la seva pell irradia una lluminositat subtil que espanta les ombres. Per als mortals avesats a les opacitats, sense clarobscurs és difícil reconèixer les formes. Resulta difícil definir on són els límits dels polsos, o establir el principi del front, o traçar el arcs de les celles, o dibuixar la forma dels llavis. (…)

En un moment acaba de fer-s’hi i de seguida es complau amb la gràcia d’un rostre que, malgrat un aspecte indiscutiblement bell i jove,  al mateix temps ofereix una expressió de hieratisme salvatge, d’escultura arcaica, d’ídol tallat en fusta d’olivera, de saturació de moltes emocions i molts sentiments i molts coneixements i molts anys. L’edat és una mofa que no deu haver de patir. Els ulls oblics romanen tancats. La transformació li ha llevat les forces? O és que, com ell mateix, necessita fer un alè abans de fer el primer salt?

El noi saltador i la reina dels guardians rossos (Pere Parramon)

 

EL GRAN FELÍ (Big cat)

Paper. 2016

El rugido de regia y depredadora magnificencia es lo que convierte en “grandes felinos” al león, el tigre, el leopardo y el jaguar. Acechadores furtivos artistas de la emboscada, despachan su presa de un solo salto y la muerden en el cuello o, si es grande, la abaten bajo la poderosa fuerza de sus ondulantes músculos. Su prestigio no procede de la velocidad sino de la fuerza y la ágil elegancia, lujuriosa sensualidad y suntuoso pelaje. Transmiten gracia protectora y noble autoridad, y lo han inspirado todo, desde las sociedades de guerreros y la magia chamánica hasta una de nuestras imágenes de la divinidad majestuosa más antigua e imponentes.

(…) Los más sociables de los grandes felinos son los leones, dignatarios reales que residen en la sabana y viajan en manada. Sus mantos leonados y la exuberante melena del macho, que rodea su cabeza como el radiante nimbo del Sol, su fiera vigilancia del territorio, que efectúan patrullando, su orgullo y la destreza de la hembra como cazadora y madre relacionan a los leones con el esplendor solar dorado, la supervivencia heroica y la magnanimidad, así como con la compasión del salvador y el soberano, parecidas a la del sol.

Dibujados por los artistas rupestres hace ya treinta dos mil años en la cueva de Chauvet, en el sur de Francia, las manadas de los leones de las cavernas vigilaban y cazaban en las llanuras de forma parecida, cosa notable, a sus homólogos de hoy en día. Los leones que vivían en los márgenes del desierto de Egipto pasaron a representar los centinelas de los horizontes oriental (amanecer) y occidental (anochecer) y las energías de la disolución y del devenir.

El libro de los símbolos. Reflexiones sobre las imágenes arquetípicas.

PASSER DOMESTICUS -Pardal- (Sparrow)

Paper. 2016
Col·lecció particular.

El pardal, dit també passer domesticus, és un ocell de la família Passeridae originari d’Europa i Àsia.

«Ha preguntat a l’home del taulell on és l’estació de tren.
– There’s no train station in Angola, sir.
Pregunta si hi ha estació d’autobusos per agafar-ne un cap a Indianapolis.
– There’s no bus station either.
Amb un cop d’ales m’he posat en una taula abandonada per picotejar les engrunes de pa i els bocins de carn. Som tot un esplet que ens hi abatem a les hores de festí. Hi ha coloms, congèneres, cornelles, sol. S’ha de picotejar de pressa. Els humans van i vénen, els cotxes s’aturen i se’n van.
(…)
Alça el cap. Segueix el vol dels ocells que baixen fins aquí a buscar la seva ració de menjar. Es gira cap a l’home del taulell i li demana una hamburguesa.
– All dressed?
Assenteix. Agafa el diari que hi ha sobre el taulell i el fulleja. S’atura en una pàgina. Escruta atentament els signes que hi ha inscrits, estripa la pàgina i la plega. L’altre li posa al davant un plat ple. Ell es desplaça fins al fons del taulell. Amb els dits agafa un tros de pa i me l’ensenya. El mou sense deixar de mirar-me. Veu que el veig. Volo fins a ell, i alentint el vol i multiplicant el batec d’ales, amb la punta del bec atrapo la molla que m’ofereix. Desplega el full estripat del diari, despenja el telèfon i posa una moneda a la ranura. Jo m’enfilo a la carn i m’hi agafo amb les potes. Picossejo la carn, bec sang. M’atipo.
– Hello / It’s about the car in the newspaper / Yes / This afternoon? / OK / I will be there / Thank you.
Penja. Arrenco el vol. Me li poso a l’espatlla. Arrenco el vol. Em giro, canto, i se’n va.»

Fragment de la novel·la Ànima, de Wajdi Mouawad.