Inauguració ‘Bestiari’

Aquest dijous 8 de febrer va inaugurar-se ‘Bestiari’, una mostra d’onze escultures de paper i de cartró inspirades en el món de la fauna i la seva representació simbòlica en les diferents cultures.
Al següent enllaç es pot consultar la informació relativa de cadascuna de les obres exposades i recollides al full sala.
Gràcies a la família i a tots els amics que varen poder assistir!

L’exposició es podrà visitar fins al divendres 16 de febrer a l’Espai Gatassa de Mataró.

BESTIARI. Nova exposició a l’Espai Gatassa (Mataró)

Nova exposició dels volums imaginaris, aquest cop presentant un projecte expositiu inspirat en el concepte de bestiari, entès com el gènere literari de tradició medieval que presenta la descripció d’animals reals i imaginaris, i que explora també la vessant simbòlica d’aquesta fauna que, des del principi dels temps, ha estat venerada per clans i tribus primitives i representada com a personificacions de diferents divinitats religioses.

La inauguració tindrà lloc el dijous 8 de febrer, a les 19:30h, a l’Espai Gatassa de Mataró (C. Josep Monserrat Cuadrada, 1).

L’exposició es complementarà amb l’activitat ‘Un matí d’escultures’, un taller familiar per crear figures d’animals en paper i cartró. Dissabte 17 de febrer de 10:30 a 12:30h.
Més informació al programa d’activitats.

PUPUT

Paper. 2017

Els ocells han aparegut a l’art des del principi dels temps, tenint papers destacats i diversos al folklore, la religió i la cultura popular.
Els puputs, per exemple, eren considerades aus sagrades a l’Antic Egipte i també símbols de la virtut i de la guerra a Pèrsia i Escandinàvia, respectivament.
Aristòfanes (442 a.C.- 385 a.C.), còmic i dramaturg grec, va convertir al mític Tereu en el puput, rei de les aus, a la comèdia ‘Els ocells’.

EL GRAN FELÍ (Big cat)

Paper. 2016

El rugido de regia y depredadora magnificencia es lo que convierte en “grandes felinos” al león, el tigre, el leopardo y el jaguar. Acechadores furtivos artistas de la emboscada, despachan su presa de un solo salto y la muerden en el cuello o, si es grande, la abaten bajo la poderosa fuerza de sus ondulantes músculos. Su prestigio no procede de la velocidad sino de la fuerza y la ágil elegancia, lujuriosa sensualidad y suntuoso pelaje. Transmiten gracia protectora y noble autoridad, y lo han inspirado todo, desde las sociedades de guerreros y la magia chamánica hasta una de nuestras imágenes de la divinidad majestuosa más antigua e imponentes.

(…) Los más sociables de los grandes felinos son los leones, dignatarios reales que residen en la sabana y viajan en manada. Sus mantos leonados y la exuberante melena del macho, que rodea su cabeza como el radiante nimbo del Sol, su fiera vigilancia del territorio, que efectúan patrullando, su orgullo y la destreza de la hembra como cazadora y madre relacionan a los leones con el esplendor solar dorado, la supervivencia heroica y la magnanimidad, así como con la compasión del salvador y el soberano, parecidas a la del sol.

Dibujados por los artistas rupestres hace ya treinta dos mil años en la cueva de Chauvet, en el sur de Francia, las manadas de los leones de las cavernas vigilaban y cazaban en las llanuras de forma parecida, cosa notable, a sus homólogos de hoy en día. Los leones que vivían en los márgenes del desierto de Egipto pasaron a representar los centinelas de los horizontes oriental (amanecer) y occidental (anochecer) y las energías de la disolución y del devenir.

El libro de los símbolos. Reflexiones sobre las imágenes arquetípicas.

PASSER DOMESTICUS -Pardal- (Sparrow)

Paper. 2016
Col·lecció particular.

El pardal, dit també passer domesticus, és un ocell de la família Passeridae originari d’Europa i Àsia.

«Ha preguntat a l’home del taulell on és l’estació de tren.
– There’s no train station in Angola, sir.
Pregunta si hi ha estació d’autobusos per agafar-ne un cap a Indianapolis.
– There’s no bus station either.
Amb un cop d’ales m’he posat en una taula abandonada per picotejar les engrunes de pa i els bocins de carn. Som tot un esplet que ens hi abatem a les hores de festí. Hi ha coloms, congèneres, cornelles, sol. S’ha de picotejar de pressa. Els humans van i vénen, els cotxes s’aturen i se’n van.
(…)
Alça el cap. Segueix el vol dels ocells que baixen fins aquí a buscar la seva ració de menjar. Es gira cap a l’home del taulell i li demana una hamburguesa.
– All dressed?
Assenteix. Agafa el diari que hi ha sobre el taulell i el fulleja. S’atura en una pàgina. Escruta atentament els signes que hi ha inscrits, estripa la pàgina i la plega. L’altre li posa al davant un plat ple. Ell es desplaça fins al fons del taulell. Amb els dits agafa un tros de pa i me l’ensenya. El mou sense deixar de mirar-me. Veu que el veig. Volo fins a ell, i alentint el vol i multiplicant el batec d’ales, amb la punta del bec atrapo la molla que m’ofereix. Desplega el full estripat del diari, despenja el telèfon i posa una moneda a la ranura. Jo m’enfilo a la carn i m’hi agafo amb les potes. Picossejo la carn, bec sang. M’atipo.
– Hello / It’s about the car in the newspaper / Yes / This afternoon? / OK / I will be there / Thank you.
Penja. Arrenco el vol. Me li poso a l’espatlla. Arrenco el vol. Em giro, canto, i se’n va.»

Fragment de la novel·la Ànima, de Wajdi Mouawad.

 

LA DANSA DELS DRACS (The dance of dragons)

Paper. 2016

For the first time since he left the pool where he was hatched our dragon is safe and free again. He is part of an element. He beings to learn the pathways of the wind, the lines of thermals that stretch across the plain and help him to hunt the great herds that forage there. He can even, if he wishes, explore the mountain range for a better and safe lair. In fact his own lair is good enough -that is why he alone of his brood has survived so long.

These first flights take place in the late summer, after he has grown the last essential cavity. All the autumn he hunts and feeds, and when winter rules the plain and the herds go south he hibernates. In the spring he comes out to hunt again, growing stronger and surer every day -every fine day, that is. Even the oldest and most experienced dragon keeps to his cave in storm time, because bodies as light as theirs are helpless when anything more than a gentle wind is up. In areas where the winds are steady and predictable they learn to ride them and use them, but in storm-gusts they are whirled along like blown leaves.

But all through this season he has felt a new urge, calling him towards a centre. (…) They gather to a point, a circling fire-dance. To that point our dragon comes also. Being the youngest he reaches it last of all.

He finds about twenty of his kind circling over a dark tarn where the foothills surge up into the true mountains. All the area bellow is barren rock, poisoned by generations of dragon-juices. The dragons wheel above in spiraling flight, the circles narrowing and narrowing until they close to a point directly above the tarn. That point is the station of the old bull-dragon who “owns” the tarn, and the dragon directly bellow is challenging him for it, while those bellow are working their way up the spiral in a whole series of individual flights until they earn the right to be the next challenger. Our dragon swings into the dance at the outer edge. All night he circles there, breathing very little flame, only venturing into two inconclusive encounters with other young dragons. But at the peak of the cone the flight is real. There are old bull and his challenger are circling close, snorting their fifty-yard plumes of fire, singed here and there with the jets from their rival’s gullet, manoeuvring for the upper hand. (…) That dragon will be the best flier in the dance. He will have proved that his genes are the most suitable to be passed on to the next generation of dragons. This time the old bull wins, and the challenger glides down into a lower circle -his turn may come again.

The flight of dragons (Peter Dickinson)

 

CAT_

Des del moment que surt de la piscina on es va forjar, el nostre drac se sent segur i lliure de nou. Forma part d’un element. Ell comença a aprendre els camins del vent, les línies dels corrents tèrmics que s’estenen a través de la plana i que l’ajuden a caçar els grans ramats que allà s’alimenten. I si ho desitja, fins i tot pot explorar la serralada per cercar un cau millor i més segur. De fet, el seu cau és prou bo -aquest és el motiu per el qual la seva prole ha sobreviscut tant de temps.

Aquests primers vols es produeixen a finals de l’estiu, després que s’hagi desenvolupat l’última cavitat essencial. Durant la tardor, caça i s’alimenta, i quan l’hivern governa la plana i els ramats es dirigeixen cap al sud, ell hiverna. A la primavera següent, torna a caçar, cada vegada més fort i més segur -és a dir, cada dia millor. Fins i tot el drac més vell i més experimentat es manté a la seva cova durant el temps de tempesta, perquè cossos tan lleugers com els seu estan indefensos mentre s’aixeca quelcom més que un vent suau. A les zones on els vents són constants i predictibles ells aprenen a muntar-los i utilitzar-los, però amb ràfegues de tempesta són bandejats com fulles soltes.

Però al llarg d’aquesta estació senten un nou impuls cridant-los cap a un centre. (…) Es reuneixen en un punt, amb una dansa circular de foc. A tal punt arriba també el nostre drac. Sent el més jove arriba l’últim.

Es troba amb una vintena dels seus donant voltes sobre un tarn fosc on sorgeix la vessant de les muntanyes. Tota la zona està coberta de roca estèril, enverinada per les secrecions de generacions de drac. Els dracs volen amunt donant voltes en cercle, reduint-los fins que es troben en un punt directament sobre el tarn. Aquest punt és l’estació del vell drac que “posseeix” el tarn, i el drac que es troba per sota d’ell el repte per aconseguir el lloc, mentre que els altres dracs mantenen per sota la seva posició en espiral mitjançant tot un seguit de vols individuals fins que es guanyen la dret a ser el proper a reptador. El nostre drac es balanceja dansant a la vora exterior. Durant tota la nit dóna voltes, respirant amb una petita flama, aventurant-se només en dues ocasions amb altres dracs joves. Però al cim del con el vol és real. El vell drac i el seu reptador volen propers donant voltes, esbufegant els seus plomalls de cinquanta iardes de foc, socarrimant el coll del seu rival aquí i allà amb els raigs, maniobrant per posicionar-se a dalt del tot. (…) Aquest drac serà el millor aviador a la dansa. S’haurà demostrat que els seus gens són els més adequats per ser transmesos a la següent generació de dracs. Aquesta vegada el vell drac guanya, i el reptador llisca cap avall a un cercle inferior -el seu torn pot tornar a arribar.

The flight of dragons -El vol dels dracs- (Peter Dickinson)

BUBO -El Duc- (Eagle-owl)

Paper. 2016
Col·lecció particular.

La primera imagen conocida de un búho tiene una antigüedad de unos treinta mil años y apareció en la pared de piedra caliza de la cueva de Chauvet, en la Francia meridional. Con sus plumas en las orejas, su cara redonda y su cuerpo con listas verticales, la imagen sugiere en gran medida el gran búho real que era corriente en aquel entonces en el continente eurasiático. Estos búhos son las mayores rapaces de la noche, como las águilas lo son del día. Con ojos y oídos que perciben en la oscuridad casi completa y alas con puntas dotadas de suaves plumas para tener un vuelo sigiloso, esperan en silencio a su presa y la capturan con extraña brusquedad y resolución. (…) Así pues, no es sorprendente que los búhos se hayan convertido en símbolos tanto de la consciencia penetrante -el invisible vidente en la oscuridad, el ave de habilidad astuta que acompaña a la diosa Atenea- como el poder aturdidor de la muerte: terror mortal al furtivo visitante nocturno.

El búho es íntimo de las brujas y el mundo de la magia. También es el compañero habitual de los chamanes, a quienes ayuda a invocar a los espíritus. (…) En el folclore, la tradición y la mitología tribales, la historia natural del búho nos invita a imaginar lo que yace más allá del velo del crepúsculo.

El libro de los símbolos. Reflexiones sobre las imágenes arquetípicas.