Mina
Filferro d’alumini
2021
Categoría: Bestiari

Inauguració ‘Bestiari’
Aquest dijous 8 de febrer va inaugurar-se ‘Bestiari’, una mostra d’onze escultures de paper i de cartró inspirades en el món de la fauna i la seva representació simbòlica en les diferents cultures.
Al següent enllaç es pot consultar la informació relativa de cadascuna de les obres exposades i recollides al full sala.
Gràcies a la família i a tots els amics que varen poder assistir!
L’exposició es podrà visitar fins al divendres 16 de febrer a l’Espai Gatassa de Mataró.

BESTIARI. Nova exposició a l’Espai Gatassa (Mataró)
Nova exposició dels volums imaginaris, aquest cop presentant un projecte expositiu inspirat en el concepte de bestiari, entès com el gènere literari de tradició medieval que presenta la descripció d’animals reals i imaginaris, i que explora també la vessant simbòlica d’aquesta fauna que, des del principi dels temps, ha estat venerada per clans i tribus primitives i representada com a personificacions de diferents divinitats religioses.
La inauguració tindrà lloc el dijous 8 de febrer, a les 19:30h, a l’Espai Gatassa de Mataró (C. Josep Monserrat Cuadrada, 1).
L’exposició es complementarà amb l’activitat ‘Un matí d’escultures’, un taller familiar per crear figures d’animals en paper i cartró. Dissabte 17 de febrer de 10:30 a 12:30h.
Més informació al programa d’activitats.

PUPUT
Paper. 2017
Els ocells han aparegut a l’art des del principi dels temps, tenint papers destacats i diversos al folklore, la religió i la cultura popular.
Els puputs, per exemple, eren considerades aus sagrades a l’Antic Egipte i també símbols de la virtut i de la guerra a Pèrsia i Escandinàvia, respectivament.
Aristòfanes (442 a.C.- 385 a.C.), còmic i dramaturg grec, va convertir al mític Tereu en el puput, rei de les aus, a la comèdia ‘Els ocells’.

EL GRAN FELÍ (Big cat)
Paper. 2016
El rugido de regia y depredadora magnificencia es lo que convierte en “grandes felinos” al león, el tigre, el leopardo y el jaguar. Acechadores furtivos artistas de la emboscada, despachan su presa de un solo salto y la muerden en el cuello o, si es grande, la abaten bajo la poderosa fuerza de sus ondulantes músculos. Su prestigio no procede de la velocidad sino de la fuerza y la ágil elegancia, lujuriosa sensualidad y suntuoso pelaje. Transmiten gracia protectora y noble autoridad, y lo han inspirado todo, desde las sociedades de guerreros y la magia chamánica hasta una de nuestras imágenes de la divinidad majestuosa más antigua e imponentes.
(…) Los más sociables de los grandes felinos son los leones, dignatarios reales que residen en la sabana y viajan en manada. Sus mantos leonados y la exuberante melena del macho, que rodea su cabeza como el radiante nimbo del Sol, su fiera vigilancia del territorio, que efectúan patrullando, su orgullo y la destreza de la hembra como cazadora y madre relacionan a los leones con el esplendor solar dorado, la supervivencia heroica y la magnanimidad, así como con la compasión del salvador y el soberano, parecidas a la del sol.
Dibujados por los artistas rupestres hace ya treinta dos mil años en la cueva de Chauvet, en el sur de Francia, las manadas de los leones de las cavernas vigilaban y cazaban en las llanuras de forma parecida, cosa notable, a sus homólogos de hoy en día. Los leones que vivían en los márgenes del desierto de Egipto pasaron a representar los centinelas de los horizontes oriental (amanecer) y occidental (anochecer) y las energías de la disolución y del devenir.
El libro de los símbolos. Reflexiones sobre las imágenes arquetípicas.

PASSER DOMESTICUS -Pardal- (Sparrow)
Paper. 2016
Col·lecció particular.
El pardal, dit també passer domesticus, és un ocell de la família Passeridae originari d’Europa i Àsia.
«Ha preguntat a l’home del taulell on és l’estació de tren.
– There’s no train station in Angola, sir.
Pregunta si hi ha estació d’autobusos per agafar-ne un cap a Indianapolis.
– There’s no bus station either.
Amb un cop d’ales m’he posat en una taula abandonada per picotejar les engrunes de pa i els bocins de carn. Som tot un esplet que ens hi abatem a les hores de festí. Hi ha coloms, congèneres, cornelles, sol. S’ha de picotejar de pressa. Els humans van i vénen, els cotxes s’aturen i se’n van.
(…)
Alça el cap. Segueix el vol dels ocells que baixen fins aquí a buscar la seva ració de menjar. Es gira cap a l’home del taulell i li demana una hamburguesa.
– All dressed?
Assenteix. Agafa el diari que hi ha sobre el taulell i el fulleja. S’atura en una pàgina. Escruta atentament els signes que hi ha inscrits, estripa la pàgina i la plega. L’altre li posa al davant un plat ple. Ell es desplaça fins al fons del taulell. Amb els dits agafa un tros de pa i me l’ensenya. El mou sense deixar de mirar-me. Veu que el veig. Volo fins a ell, i alentint el vol i multiplicant el batec d’ales, amb la punta del bec atrapo la molla que m’ofereix. Desplega el full estripat del diari, despenja el telèfon i posa una moneda a la ranura. Jo m’enfilo a la carn i m’hi agafo amb les potes. Picossejo la carn, bec sang. M’atipo.
– Hello / It’s about the car in the newspaper / Yes / This afternoon? / OK / I will be there / Thank you.
Penja. Arrenco el vol. Me li poso a l’espatlla. Arrenco el vol. Em giro, canto, i se’n va.»
Fragment de la novel·la Ànima, de Wajdi Mouawad.
BUBO
Bubo
Paper. 2016
Col·lecció particular
Fins al 29 de gener a la Llibreria Geli (Carrer de l’Argenteria, 18, Girona)
Començo el cant per Pal·las Atena, divinitat gloriosa
d’ulls lluents com l’òliba, plena d’enginy, que té un cor implacable;
respectable donzella protectora de ciutats, plena de força,
Tritogènia, a qui va fer néixer el propi Zeus provident
del seu cap venerable, portant les armes de guerra
d’or tot lluent. Un temor respectuós s’emparà de tots els immortals
en veure-ho; i ella va saltar ràpidament del cap
immortal, davant de Zeus portador de l’ègida,
brandant una javelina punyent. Es va commoure el gran Olimp
de manera terrible sota l’ímpetu de la d’ulls d’òliba; a tot l’entorn, la terra
va fer un crit paorós i el mar, aleshores, s’arremorà
enterbolit amb onades de color de porpra; però de sobte, l’aigua
es va calmar i l’esplèndid fill d’Hipèrion va detenir
els cavalls de peus ràpids un llarg temps, fins que la donzella,
Pal·las Atena, es tragués de les espatlles immortals
les armes divines, i es va alegrar Zeus prudent.
I així, salut a tu, filla de Zeus portador de l’ègida!
Himnes Homèrics. Himne XVIII «A Atena»

ORIGEN (Human origin)
Paper. 2016
L’home no ve del simi, tal com es diu massa sovint. L’home és un simi. Si en la història del món, des del Big Bang fins a la vida de la Terra, hi ha una continuïtat, també hi ha continuïtat entre els nostres avantpassats primat i nosaltres. Ja fa més d’un segle que ho sabem, gràcies a l’estudi dels fòssils. Ara la genètica ens n’ha donat una prova. Els gens, aquests fragments de cromosoma continguts a les cèl·lules, són els qui determinen el que som: individus de l’espècie humana.
Doncs bé, el gens humans no són gota originals. La majoria són idèntics als dels ximpanzés, n’hi ha que són semblants als de les mosques o del plàtan! Som parents propers del altres primats, però també dels mamífers i del conjunt del món viu.
La història més bella de l’home: Com la terra es va fer humana (André Langaney, Jean Clottes, Jean Guilaine i Dominique Simonnet)

THORONDOR
Paper. 2016
Senyor de les Àguiles de les Crissaegrim a la Primera Edat del Sol, amic dels Noldor i dels Edain. Es coneix al Silmarillion, obra escrita per J.R.R. Tolkien, com «la més poderosa de totes les aus que mai han existit», amb una envergadura de 54,9 metres i un bec d’or.
El seu nom es tradueix del sindarin, una llengua èlfica ideada per Tolkien, com a ‘rei de les àguiles’; o de la seva forma afí, el quenya, una altra llengua èlfica, com Sorontar.
Entre les seves gestes cal destacar la vigilància sobre la ciutat secreta de Gondolin, el rescat de Maedhros del Thangorodrim, i el de Beren i Lúthien, i liderant al seu exèrcit d’Àguiles en la lluita que va mantenir contra els dracs alats de Morgoth durant la Gran Batalla.

EL CANT DEL CIGNE
Cartró. 2016
Del grec κύκνειον άσμα, el cant del cigne fa referència a una antiga creença per la qual els cignes canten una bella cançó just abans del moment de la seva mort.
Actualment se sap que el cigne no canta, com es creia en l’antiguitat, sinó que emet un so aspre. No obstant, aquella creença sobre el cant del cigne va esdevenir una expressió utilitzada en l’àmbit artístic per referir-se a l’última obra d’un autor o a l’última actuació d’un actor.