INTROSPECCIÓ (2022)
Paper i mirall
Del llatí introspicere, «mirar endins».
Reconèixer la nostra mirada en l’obra d’art.
INTROSPECCIÓ
Categoría: Escultura
CORSARI
CORSARI (2022)
Paper verjurat marfil
camí que ha portat el coneixement de fenicis i grecs
la colonització romana. Però també,
la falconada de corsaris i pirates.»
Llegendes de pescadors i altres històries de la mar
Joan de Déu, 2016
PEGÀS
PEGÀS (2022)
Paper i fusta
Col·lecció privada
Pegaso es un caballo alado que desempeña un papel en varias leyendas, especialmente en la de Perseo y, sobre todo, en la de Belerofonte. Su nombre era puesto en relación con la palabra griega que significa ≪manantial≫ (πηγή), y se decía que había nacido ≪en las Fuentes del Océano≫, es decir, en el extremo Oeste, cuando Perseo dio muerte a la Gorgona. Ora la leyenda afirmaba que el caballo divino había salido del cuello de la Gorgona — en cuyo caso habría sido, como Crisaor, que nacido al mismo tiempo, hijo de Poseidón y de la Gorgona—, ora se admitía que habría nacido de la tierra, fecundada por la sangre de aquella. Al nacer, Pegaso voló al Olimpo, donde se puso al servicio de Zeus, llevándole el rayo.
Pierre Grimal. Diccionario de mitología griega y romana
HADES
HADES (2022)
Cartró i mirall
Déu del món subterrani i dels morts.
Germà de Zeus, Posidó, Hera, Demèter i Hèstia.
ORFEU
ORFEU (2022)
Paper kraft i fil d’alumini
Col·lecció particular
Entonces, Orfeo, levantando la lira con su mano izquierda, empezaba a cantar.
Cantaba cómo la tierra y el cielo y el mar al principio estaban trabados unos con otros en una única forma, y por una terrible discordia se separaron cada uno por un lado. Y cómo un firme destino mantiene en el éter las estrellas y los cursos del sol y de la luna. Y cómo habían surgido los montes y cómo los ríos, que resuenan con sus ninfas propias, y cómo todos los animales llegaron a ser.
Apolonio de Rodas. ‘El viaje de los Argonautas’.
PERSÈFONE
PERSÈFONE (2022)
Mirall, fusta i paper
Como mito de la naturaleza, Perséfone es la semilla que se separa del cuerpo del grano maduro, la madre, cuando tras hundirse bajo tierra regresa en primavera como el nuevo brote. La etimología de su nombre -<la que brilla en la oscuridad>- sugiere que la semilla no muere realmente, sino que continúa viviendo en el inframundo, aunque no pueda ser vista desde la superficie.
El mito de la diosa. Evolución de la imagen. Anne Baring, Jules Cashford
OLÍMPIA
Olímpia
Cartró troquelat
2019
en ser algo que la posesión no destruye.’
(Maria Zambrano)
Olímpia, la criatura artificial que encarna un dels paradigmes del sinistre femení, representa la mirada hipnòtica que condueix inexorablement a la passió, a la bogeria i al quedar atrapat en la mirada de l’altre.
La mirada brillant i ardorosa de l’estudiant Nataniel cap a la bella i enigmàtica Olímpia a L’home de sorra (ETA Hoffmann, 1816) desperta el desig irrefrenable cap a la bellesa d’un cos aparentment animat que el condueix a naufragar en la bogeria. Bello oco, bello oco!
Dorian (2021)
Paper kraft
Col·lecció particular
El rostro puede surgir de la sombra; puede también, en medio de un decorado, llevar más bien hacia delante esa parte de sombra que está en el centro de la mirada […]
¿Qué ve el cuadro, qué debe ver o mirar?”
Jean-Luc Nancy, ‘La mirada del retrato’
A «El retrat de Dorian Gray (Oscar Wilde, 1890) trobem la mirada de la por al pas del temps, a envellir i a desaparèixer. Dorian Gray desitja viure per sempre jove i bell com en un dels retrats que conserva, on s’acumulen totes les passions i les maldats que porta a terme durant la seva vida.
MEDUSA
MEDUSA (2018)
Instal·lació
Paper i mirall
XI Biennal d’Art Girona 2021
A l’antiga Grècia, el mite de Medusa representava un dels sentiments primigenis de l’ésser humà: la por. El que feia terrible a aquest personatge era la seva capacitat de convertir els homes en pedra, ja que la seva mirada petrificava.
L’escultura està d’esquenes a nosaltres. Per poder contemplar-la i veure es seu rostre és necessari l’artifici que Perseu va utilitzar per vèncer a Medusa, el d’un escut polit com un mirall per neutralitzar la seva mirada perillosa.
ΑΠΟΛΛΩΝΑ [Apol·lo]
ΑΠΟΛΛΩΝΑ [Apol·lo] (2019)
Paper curious
Col·lecció privada
Apol·lo, un dels dotze déus de la mitologia grega, déu de l’endevinació, del llorer i de la lira, de gran bellesa i harmonia. Com a déu principal de l’antiga Lacònia se li van consagrar les festes més importants d’Esparta, celebrades al santuari d’Apol·lo Amicle (̓Απολλον ̓Αμυκλαίος): la Jacintia (una celebració nacional d’Esparta, que commemorava la mort i el renaixement de Jacint), la Carneia (celebrada en honor a Apol·lo Karneios) i la Gymnopaedia (en la qual potser es commemorava la derrota èpica contra els perses a les Termòpiles).
Patrícia Maseda 