Final de l’exposició Volums imaginaris

GRÀCIES a totes i a tots els que heu visitat l’exposició Volums imaginaris a la Capella de Sant Antoni de Torroella de Montgrí.
Ha estat una oportunitat molt especial per poder dialogar sobre art, creació i mitologia a partir de les escultures i del paper.

Si us la vau perdre, o si us ve de gust tornar a veure les escultures que s’hi han exposat, podeu descarregar-vos el full de sala.

Visita guiada a l’exposició Volums imaginaris

“Mai podrem comprendre una obra només mirant-la”, va pronunciar Stefan Zweig a la conferència El misterio de la creación artística l’any 1940 a Buenos Aires.
Ha estat molt enriquidor poder parlar d’art i de creació artística des de les paraules i reflexions d’Zweig i del paper com a material d’art aquest dissabte a la visita guiada de l’exposició Volums imaginaris.

Fins al 20 de febrer a la Capella de Sant Antoni de Torroella de Montgrí.

Inauguració de l’exposició Volums imaginaris

Aquest divendres 20 de gener hem inaugurat l’exposició Volums imaginaris, a la Capella de Sant Antoni de Torroella de Montgrí.
Vull agrair a l’Ajuntament de Torroella l’acollida de les escultures a la sala d’exposicions i als amics i amigues que m’han acompanyat a la inauguració.

Aquesta exposició presenta un conjunt de vint escultures realitzades amb diferents tipus de paper i cartró. Aquest material, aparentment fràgil, esdevé l’element essencial perquè amb cada plec es crei una forma que dona entitat i representació a l’escultura.
El títol ‘Volums imaginaris’ fa referència al nom genèric que reben aquestes escultures. Cadascuna presenta un treball de modelatge del paper que, definit pel joc de llums i ombres, desvetlla una imatge que es percep de manera intuïtiva.

Una exposició que ens endinsa en el món de la mitologia, de la literatura i de tot un substrat cultural en què diferents personatges com Persèfone o Orfeu i éssers fantàstics com el cavall alat Pegàs ens parlen d’històries del passat que perviuen, encara avui, en el nostre present.

L’exposició es podrà visitar fins al 20 de febrer a la Capella de Sant Antoni (Plaça de la Vila 3) de Torroella de Montgrí.
Més informació a www.agendatorroella.com

PEGÀS

PEGÀS (2022)
Paper i fusta
Col·lecció privada

Pegaso es un caballo alado que desempeña un papel en varias leyendas, especialmente en la de Perseo y, sobre todo, en la de Belerofonte. Su nombre era puesto en relación con la palabra griega que significa ≪manantial≫ (πηγή), y se decía que había nacido ≪en las Fuentes del Océano≫, es decir, en el extremo Oeste, cuando Perseo dio muerte a la Gorgona. Ora la leyenda afirmaba que el caballo divino había salido del cuello de la Gorgona — en cuyo caso habría sido, como Crisaor, que nacido al mismo tiempo, hijo de Poseidón y de la Gorgona—, ora se admitía que habría nacido de la tierra, fecundada por la sangre de aquella. Al nacer, Pegaso voló al Olimpo, donde se puso al servicio de Zeus, llevándole el rayo.

Pierre Grimal. Diccionario de mitología griega y romana

ORFEU

ORFEU (2022)
Paper kraft i fil d’alumini
Col·lecció particular

Entonces, Orfeo, levantando la lira con su mano izquierda, empezaba a cantar.
Cantaba cómo la tierra y el cielo y el mar al principio estaban trabados unos con otros en una única forma, y por una terrible discordia se separaron cada uno por un lado. Y cómo un firme destino mantiene en el éter las estrellas y los cursos del sol y de la luna. Y cómo habían surgido los montes y cómo los ríos, que resuenan con sus ninfas propias, y cómo todos los animales llegaron a ser.

Apolonio de Rodas. ‘El viaje de los Argonautas’.

PERSÈFONE

PERSÈFONE (2022)
Mirall, fusta i paper

Como mito de la naturaleza, Perséfone es la semilla que se separa del cuerpo del grano maduro, la madre, cuando tras hundirse bajo tierra regresa en primavera como el nuevo brote. La etimología de su nombre -<la que brilla en la oscuridad>- sugiere que la semilla no muere realmente, sino que continúa viviendo en el inframundo, aunque no pueda ser vista desde la superficie.
El mito de la diosa. Evolución de la imagen. Anne Baring, Jules Cashford

LA MENTIDA

LA MENTIDA (2020)
Paper kraft

Esta diosa de tan inquietantes parentescos no tuvo lugar en el resplandeciente Olimpo, aunque era de linaje más antiguo que la estirpe de Zeus y los suyos; ni templos especiales en que se la venerara, ni se desarrollaron entorno a ella elaborados mitos. No obstante, su presencia e imperio fueron siempre universales […] Con una divinidad, sin embargo, tuvo la Mentira insalvable distancia: con la Amistad. Donde ésta impera, aquella está excluida; son incompatibles. Pero, se admite, la Amistad es frágil y, las más de las veces, sucumbe en el enfrentamiento con la Mentira; porque ésta es más sutil y tiene más armas, incluso la del callar. “Las más crueles mentiras a menudo son dichas con silencio”, afirma R.L. Stevenson.
[…] Así se muestra ella como es en realidad: deja caer los velos amables y muestra sus abigarradas vestiduras, que adornan mil máscaras y lenguas; la faz afable y seductora se deforma, dando lugar a otra sucia y fea.

«Sobre símbolos». Francisco José Folch.

ON THE OTHER SIDE

ON THE OTHER SIDE [A l’altre costat] (2020)
Paper curious

Tras la cortina está el vacío, la nada primordial, el abismo que sube e inunda la superficie. Tras la cortina hay imágenes que no se pueden soportar. […] ¿Puede el arte mostrar, sin mediación, en toda su crudeza de horror y pesadilla esas imágenes? […]
La belleza es siempre un velo (ordenado) a través del cual debe presentirse el caos. El arte es fetichista: se sitúa en el vértigo de una posición del sujeto en que «a punto está» de ver aquello que no puede ser visto; y en que esa visión, que es ceguera, perpetuamente queda diferida. Es como si el arte —el artista, su obra, sus personajes, sus espectadores— se situasen en una extraña posición, siempre penúltima respecto a una revelación que no se produce porque no puede producirse.

Lo bello y lo siniestro, Eugenio Trías, 1982