FLOR DE NIT II (2021)
Cartró reciclat sobre llenç
Etiqueta: nit
STELLA
STELLA (2020)
Plàstic sobre pissarra
Desciende el sol por el oeste,
brilla el lucero vespertino;
los pájaros están callados en sus nidos,
y yo debo buscar el mío.
La luna, como una flor
en el alto arco del cielo,
con deleite silencioso,
se instala y sonríe en la noche.
William Blake. “Noche”, en Cantos de inocencia
THÁNATOS
THÁNATOS
2018
Paper seda i marbre
El “trànsit”. Del grec Θάνατος (thánatos, “mort”). Geni masculí alat de la mitologia grega que personificava la mort.
Símbol de l’instint o impuls de la mort; de la caducitat i de la destrucció de l’existència. No és un final en si mateixa, sinó una obertura al regne de l’esperit.
Segons la mitologia grega, Tànatos (Θάνατος – Thánatos) és un personatge masculí alat que personifica la Mort. S’associa a la figura d’Àtropo, una de les tres moires o parques romanes).
Tot i no tenir un paper gaire rellevant en els mites, apareix com el germà d’Hipnos (el Son) a la Ilíada d’Homer; posteriorment Hesíode, a la Teogonia, el descriu també com el fill de Nix (la Nit):
“Allà hi ha també, una al costat de l’altra, les fonts de la terra ombrívola, del Tàrtar bromós, de la mar eixorca i del cel estelat, confins esfereïdors i humits que els déus abominen, un abisme profund, al fons del qual hom no podria arribar en tot un any, si és que abans ha pogut travessar-ne les portes […]
Allà tenen la seva casa els fills de la negra Nit, Hipnos i Tànatos, déus esfereïdors. El Sol radiant no els mira amb els seus raigs ni quan s’enlaira cel amunt ni quan baixa cel avall. L’un camina tranquil i plàcid per als homes a través de la terra i de l’ampla esquena de la mar. L’altre, en canvi, té el cor de ferro i l’ànima de bronze dins el seu pit cruel i posseeix qualsevol home que primer ha agafat. És també abominat pels déus immortals.”
Teogonia. Hesíode




