Ahir dissabte 28 de setembre vaig tenir el plaer d’explicar alguns mites de l’antiga Grècia a l’activitat «Contes d’origen», de la 10a edició del Dia del Visitant, al Museu d’Art de Girona.
Partint dels mites cosmogònics i teogònics, sobre la creació del món i dels déus, personatges com Europa, Ganimèdes i el Minotaure ens varen acompanyar durant l’hora i mitja que va durar l’activitat.
Uns mites que varen compartir espai al pati d’entrada del Museu amb les llegendes de Daniela Violi i dels seus companys i companyes de Colòmbia.
Aquest dissabte, 28 de setembre, participaré en la 10a edició del #DiadelVisitant amb la lectura de mites i llegendes de Grècia 🇬🇷. A partir de les 17h al Museu d’Art de Girona.
Nubes imperecederas, alcémonos, visibles en nuestra brillante apariencia húmeda, desde nuestro padre Océano, de profundo estruendo, hasta las cimas de altísimos montes cubiertas de árboles (…) Ea, sacudamos de nuestra forma inmortal la lluviosa niebla, y contemplemos, con mirada que mucho abarca, la tierra. Las nubes Aristófanes
El nombre Néfele (en griego Νεφέλη) significa nube. Las nubes desempeñan cierto papel en la mitología. Aristófanes las ha convertido en personajes de una de sus comedias, y las ha dotado de una genealogía: son hijas de Océano (como todas las divinidades del agua); habitan ora en las cumbres del Olimpo, ora en los jardines del Océano, en el país de las Hespérides, ora en las lejanas fuentes del Nilo, en el país de los etíopes. Tal vez haya referencia, en Aristófanes, a unas creencias órficas, o bien son más probablemente creación personal de un mito poético basado en datos folklóricos bastante vagos
Néfele se toma a veces en sentido propio, y en este caso designa la «nube» mágica modelada por Zeus a imagen de Hera para burlar los deseos de Ixión hacia ella. Unida a éste, Néfele engendró a los centauros, seres mitad hombre mitad caballo.
Diccionario de mitología griega y romana, Pierre Grimal
ENIGMA (2019) Paper kraft Col·lecció Palau de l’Abadia. Sant Joan de les Abadesses
La estatuaria dialoga ante todo con el pasado, con los dioses y con Dios, reanudando la «vieja relación del hombre con el universo». Forma parte de la arquitectura, decora, simboliza, ilustra, significa, idealiza, cuenta historias… Con gravedad y para la eternidad, en la grandeza y la pureza. Incorporando lo sublime y lo divino. Belleza y calma. «La belleza exige miramientos», decía Malraux. La estatuaria celebra esa profunda unión del hombre con sus dioses, pero a menudo la piedra es fría (por no hablar de las efigies funerarias) y soporta la belleza absoluta, desprovista de verdadera humanidad. No tiene consciencia humana ni sentimientos. […] La dimensión crepuscular y enigmática de esas estatuas erosionadas por el tiempo las convierte en enigmas. Sus miradas, sus gestos, su languidez nos interpelan. Oigo sus voces. ¿Qué parecen decir? Oigo una queja y una llamada. Me rindo de admiración ante ellas, portadoras de algo borrado, un pasado, otra vida olvidada, rastros de ayer. Franck Maubert. El hombre que camina, 2019
Venus Anadyomene (del grec antic, Ἀφροδίτη Ἀναδυομένη, Afroditα nascuda [del mar]) fa referència a la representació iconogràfica del naixement de Venus, deessa de l’amor, emergint de l’escuma del mar. El pintor Apel·les (340 a.C.), el més important del pintors grecs clàssics, va representar aquest motiu en una pintura de la qual coneixem la seva existència a partir de la descripció que Plini el Vell fa a la seva obra Naturalis Historia: «Venerem exeuntem e mari divus Agustus dicavit in delubro patris Caesaris, quae anadyomene vocatur, versibus Graecis tantopere dum laudatur, aevis victa, sed inlustrata». «La Venus eixint de la mar fou consagrada pel diví August al temple de son pare, Cèsar. Aquesta pintura, anomenada «Anadyomene», ha estat elogiada en els versos grecs, vençuda pel temps, però glorificada». Amb el Renaixement, la Venus Anadyomene o ‘Venus emergint del mar’ es va convertir en un motiu que va inspirar a molts artistes al llarg de la història de l’art, com Botticelli, Tiziano, Ingres, Bouguereau i, fins i tot, Picasso.
El somni de llibertat esdevé la cadena que em lliga ja per sempre al meu cant dolorós. M’he compadit dels homes, de la freda tristesa de l’estrany temps dels homes endinsats en la mort, i els portava cristall i cremor de paraules, clarosos noms que diuen els vells llavis del foc. Àguila, vinguda del naixement del llamp, d’on veus com és pensada la blancor de la neu, cerca per a la llum la més secreta vida: per al sol, palpitant, tota la nua vida. Obriràs amb el bec eternament camins a la sang que ofereixo com a preu d’aquest do.
No deixem mai d’entusiasmar-nos ni de cercar l’experiència visionària que ens porta a la creació artística.
Ha estat un plaer immens compartir reflexions amb l’artista Mapi Rivera, en relació a la seva obra artística i al seu llibre “El sentido numinoso de la luz”, i amb Pere Parramon el passat dimecres 8 de maig als Amics del Museu d’Art de Girona, tant ben acompanyats per totes i tots els que varen assistir al col·loqui La llum, l’art i el sagrat.
Gracies!
Aquest dimecres 8 de maig tindré l’honor de conversar sobre l’art i el sagrat amb l’artista Mapi Rivera (www.mapirivera.com), a propòsit del seu llibre «El sentido numinoso de la luz» (Herder Editorial, 2018), i amb el crític d’art i escriptor Pere Parramon (www.pereparramon.com), en el col·loqui «La llum, l’art i el sagrat».
Dimecres 8 de maig, a les 19h
Local dels Amics del Museu d’Art de Girona (C. Ciutadans, 18)
Patrícia Maseda 