Reportatge de 3CAT Televisió de Catalunya sobre l’exposició CAPS de la galeria Galga art, amb les obres i els artistes participants i sobre el treball en fusta de l’artista Nico Nubiola.
🎥 https://www.3cat.cat/3cat/galga-art-la-galeria-de-palau-saverdera/video/6355545/
Fins al 7 de setembre.
A la gal.leria Galga Art de Palau-Saverdera podeu veure l’exposició CAPS. Una col.lectiva, en la qual tinc el plaer de participar, que mostra obres de sis artistes que dialoguen sobre el tema del cap humà des de diferents disciplines artístiques.
Més info a https://galgaart.com
Us recomano que la visiteu!
Fins al 7 de setembre.
Dissabte 19 de juliol es va inaugurar l’exposició CAPS a la galeria Galga Art de Palau-Saverdera.
Gràcies a Nico Nubiola i a Jessica Weinstein per convidar-me!
Dissabte 19 s’inaugura ‘CAPS’, la nova exposició de la galeria Galga Art, en la qual tindré el plaer de participar juntament amb artistes tan destacats com Marcel·lí Antúnez o Jordi Amagat.
A CAPS, la representació del cap humà és el nexe d’unió temàtic de les obres que s’hi exposen, des de diferents disciplines artístiques.
Més info a https://galgaart.com/caps
Us esperem el dissabte a les 20 h!
L’HOME QUE BADALLAVA (2018)
Paper
Durant una reunió particularment soporífera en què es parlava de problemes de distribució, he cedit a la temptació de comprovar si el badall era un fenomen contagiós. He fet veure que badallava, amb un formidable esquarterament del rostre seguit d’un breu «vostès perdonin», i el meu badall s’ha propagat si fa no fa a una tercera part dels participants; fins que ha tornat a mi, i m’ha fet badallar de debò!
Diari d’un cos, Daniel Pennac, 2012
Paper. 2016
Arquetips o representacions inconscients segons la psicologia analítica de Carl G. Jung i el seu estudi sobre l’inconscient col·lectiu.
Animus fa al·lusió a la part masculina que es troba a la psique de la dona, això és, el costat analític i lògic i també l’autoconeixement.
Ànima fa referència a les qualitats femenines de la psique de l’home, és a dir, la part emocional i intuïtiva.
Ambdues obres es poden veure a l’exposició «Óneiros», fins al 29 de desembre a les Bernardes de Salt.
VANITAS (2017)
Paper kraft
Vanitas Vanitatum, Vanitat de vanitats.
Els béns banals com la bellesa, la joventut o la fortuna no tenen importància, passen amb el temps. Tot acaba desapareixent.
Or poserai per sempre,
stanco mio cor. Perì l’inganno estremo,
ch’eterno io mi credei. Perì. Ben sento,
in noi di cari inganni,
non che la speme, il desiderio è spento.
Posa per sempre. Assai
palpitasti. Non val cosa nessuna
i moti tuoi, nè di sospiri è degna
la terra. Amaro e noia
la vita, altro mai nulla; e fango è il mondo.
T’acqueta omai. Dispera
l’ultima volta. Al gener nostro il fato
non donò che il morire. Omai disprezza
te, la natura, il brutto
poter che, ascoso, a comun danno impera,
e l’infinita vanità del tutto.
A se stesso. Canto XXVIII. Giacomo Leopardi
Reposaràs per sempre,
cor meu cansat. Morí l’engany extrem
que jo vaig creure etern. Morí. Bé sento
que en mi de cars enganys
no sols l’esper, sinó el desig s’apaga.
Oh, dorm per sempre. Prou
bategares. No valen res de res
els teus neguits, ni de sospirs és digna
la terra. Amargor i tedi,
la vida, mai res més; i el món és fang.
Calma’t ja. Desespera
per últim cop. El fat, el nostre gènere,
només donà el morir. Ara menysprea’t i
la natura, i l’ignot
poder que, ocult, pel mal de tots impera,
i la infinita vanitat del tot.
A si mateix. Cant XXVIII. Giacomo Leopardi
EL CAVALLER (2016)
Cartolina i xapa de metall
El “coratge”. El cavaller arquetípic de la literatura respon a un model humà de qualitats superiors com la lleialtat, la noblesa, la temperança, la justícia i la llibertat, especialment reconegudes en la ideologia cavalleresca.
Potser la millor imatge del cavaller és una ombra fugaç que els escriptors invoquen i matisen des de les pàgines d’històries, novel·les i llegendes, encara que la brillantor de l’armadura els haja enlluernat a tots. A les armadures es podien reflectir les imatges d’adversaris temibles, dracs i dames expectants, com els pintors del segle XV es van encarregar de demostrar en les representacions de cavallers exemplars. No obstant això, la imatge més efímera i directa la captava l’espill abans que l’art del pintor: sobre la lluna argentada, realitat i ficció, memòria i imaginació, versemblança i engany, intenció i pudor solen entrecreuar-se, com succeeix en l’episodi en què Tirant revela a Carmesina el nom de la seua estimada.’
Amadeo Serra Desfilis. L’espill trencat. Les imatges del cavaller: del Tirant al Quixot, 2005
Paper. 2016
Plural Eidola; «ειδωλον»; imatge, fantasma, aparició.
«A l’Hades o inframón, els morts són quelcom més que ombres privades d’existència real; són aparicions que es revelen a si mateixes com a pertanyents a llocs inaccessibles. En un dels passatges de «l’Odissea» d’Homer, Ulisses descendeix al cor de l’Hades. Un cop allà sacrifica una ovella negre, i de forma immediata apareixen unes ombres, atretes per la seva sang, que el poeta anomena Eidola. Per aquests «caps sense força», la sang és com un moment de la vida que els permet el reconeixement i la conversa abans del seu retorn a les profunditats de l’Erebus. Però tot i la revifalla, els morts continuen essent Eidola, és a dir, aparicions que apareixen només als somnis i amb les quals el contacte físic és impossible.
És important aclarir el significat d’aquesta paraula tant antiga que fou de les primeres utilitzades per definir el concepte d’imatge. Segons Gérard Simon, Eidolon es podria definir com «allò que vaga, que no pot ser tocat, però amb la importància suficient per ser capaç de manifestar-se».
Jean-Pierre Vernant, per la seva banda, va assenyalar que l’Eidolon arcaic es manifesta de tres formes: en primer lloc, el fantasma o phasma, creat per un déu a imatge d’un ésser viu; en segon lloc, la imatge del somni o Oneiros, el doble espectral que apareix durant el somni enviat pels déus amb la imatge d’un ésser real; i tercer, la pshuchê, o l’ombra dels morts, que és l’aspecte exacte del veritable ésser privat d’existència real, transformant-se en «fum que desapareix sota la terra amb un petit crit de ratpenat».
Contemporary Art and Classical Myth (Isabelle Loring Wallace)
Patrícia Maseda 