Paper. 2016

“Noia poca-solta, de què rius? No em van fer Praxíteles ni Escopas, tampoc no he estat polit per la mà de Fídias, sinó que un masover va tallar una fusta tosca i em va dir: «Tu seràs Priap.» Tanmateix, ¿em mires i novament rius? Sens dubte et sembla salada la columna que s’aixeca enmig del meu entrecuix.”

Els poemes priapeus (carmina Priapea en llatí) són una col·lecció de vuitanta epigrames d’un autor anònim d’època incerta, però amb tota probabilitat no posterior al segle I dC, que tenen, com a locutor o interlocutor, el déu Priap, una divinitat grecoromana menor representada sempre amb el fal·lus en erecció.
Les primeres referències d’aquest déu, tot i que era d’origen indoeuropeu, són del segle VI aC. El seu culte es propagà a Grècia en l’època alexandrina arran de la difusió del culte mistèric del déu Dionís, del seguici del qual Priap formava part juntament amb Silè i els sàtirs. A partir del segle II aC, comença a canviar la imatge tradicional de Priap com a déu de la fertilitat, i es difon i es generalitza en el seu culte l’element obscè. Cal recordar que el culte itifàl·lic a Roma s’inicià amb la personificació del terme fascinum, que vol dir «encanteri, amulet fàl·lic» i, per extensió, «fal·lus», i que es va convertir gairebé en un “déu” que protegia del malefici i del mal d’ull. De mica en mica, però, les creences i els costums primitius comencen a decaure i el culte al fal·lus esdevé senzillament un símbol de plaer; pren, en definitiva, un to plenament eròtic, i això és el primer pas perquè el seu culte, en principi de caràcter màgico-religiós, passi a ser objecte de burla, de divertiment i de gatzara.

Poemes priapeus. Traducció de Victòria Bescós i Josep M. Hidalgo.