Autor: patriciamaseda
Artista. Escultura de paper.
“Del cèrcol a l’art”. Converses amb Salvador Vergés
Aquest mes de desembre he tingut l’immens plaer de conversar amb l’escriptor Salvador Vergés Cubí, autor de les novel·les «Les sabates descordades» (Curbet Edicions, 2012) i «La veu de la viola» (Viena Edicions, 2016).
Una conversa sobre art, literatura i bàsquet que podeu llegir al seu web i que comença amb aquestes paraules: «Dedico una COMPLICITAT més a les arts i els oficis que encara podem fer sense el corrent elèctric: la Patrícia Maseda és un exemple sorprenent d’algú que compleix aquest requisit. Quan vaig descobrir la bellesa de les figures que crea, en una exposició de les moltes que fa arreu, li vaig demanar per parlar amb ella sobre la seva tècnica innovadora. Fins llavors, només havia sentit a parlar de l’origami o papiroflèxia, que construeix objectes decoratius plegant el paper i sense tallar-lo ni afegir-hi cap element, però veure una figura de paper que tenia la mateixa ànima que qualsevol obra escultòrica de les que coneixem fetes en altres materials va ser tota una descoberta.»
Text complert a https://nothopucdirblog.wordpress.com/patricia-maseda/
ÁTROPO
Átropo
Paper i pedra / Paper and stone. 2018
Escribe Hesíodo al inicio de su Teogonía que la Noche parió, sin acostarse con nadie, a las Moiras, ‘vengadoras implacables’: a Cloto, a Láquesis y a Átropo. En otro pasaje posterior de la misma obra, el autor incurre en una contradicción al afirmar que Zeus se unió a Temis y que fue ésta quien parió a las Moiras. Según el mito, estas hermanas son tres viejas hilanderas que se encargan de trazar la urdimbre de la existencia humana. Cada vida en particular es representada por una hebra de lino que sale de la rueca de Cloto, es medida por la vara de Láquesis y sufre el corte de las tijeras de Átropo cuando llega la hora de la muerte. Esta última Moira «es la más menuda de tamaño, pero a la vez la más terrible». Átropo representa el momento de morir, un breve lapso de tiempo dentro de la totalidad de la vida –y por eso esta Moira es ‘la más menuda de las hermanas’– pero el que más angustia produce porque su llegada supone la cancelación definitiva del fluir del hilo de la vida.
El hilo de la vida. Diosas tejedoras en la mitología griega. Olaya Fernández Guerrero
L’HOME QUE BADALLAVA
L’HOME QUE BADALLAVA (2018)
Paper
Durant una reunió particularment soporífera en què es parlava de problemes de distribució, he cedit a la temptació de comprovar si el badall era un fenomen contagiós. He fet veure que badallava, amb un formidable esquarterament del rostre seguit d’un breu «vostès perdonin», i el meu badall s’ha propagat si fa no fa a una tercera part dels participants; fins que ha tornat a mi, i m’ha fet badallar de debò!
Diari d’un cos, Daniel Pennac, 2012
Com acaben els mites?
Avui diumenge hem celebrat el finissage de l’exposició «Diàlegs amb el mite» al Museu d’Art de Cerdanyola.
Un migdia ple d’emocions compartides amb els amics i familiars que han pogut escoltar la fantàstica presentació d’en Pere Parramon, amb referències a Homer, Ovidi, Italo Calvino, Perseu i la Medusa!, així com seguir la lectura de diferents textos, sobre cadascun dels personatges de les deu escultures de l’exposició, durant la visita guiada que he tingut el plaer d’oferir .
Al final hem pogut celebrar-ho tots junts brindant amb cava i amb una cervesa molt coneguda a Grècia i molt apropiada per a l’ocasió, una Mythos ben freda!
«En els orígens del temps…
… els déus varen néixer de les llàgrimes dels homes; i els homes varen inventar els mites per consolar-se. Doncs els déus eren silenci i opacitat».
Així comença el vídeo de l’exposició ‘Diàlegs amb el mite’, que es pot visitar al Museu d’Art de Cerdanyola fins al 25 de novembre.
Perquè «el mite explica una història sagrada», l’exposició mostra una selecció de deu escultures que representen a deu personatges de diferents mitologies, que ens revelen un misteri explicant una història, la seva història, que ha perdurat en el temps fins als nostres dies.
Un vídeo que no hagués estat possible sense la meravellosa veu en off de l’Enric C. Rigau (Coco) i la realització d’en Joan Campa. Moltes gràcies amics!
Entrevista ‘Descobrint talents’. Per Patrícia Pla
Fa unes setmanes, la Patrícia Pla va visitar el meu taller on varem conversar sobre art durant gairebé tres hores. El resultat, aquesta entrevista de vuit preguntes per donar a conèixer una mica més el meu treball en paper així com tots aquells temes que motiven la creació de les escultures.
La podeu llegir aquí
L’HEROI DESCONEGUT
L’heroi desconegut | The Unknown Hero
Paper. 2018
“La Ilíada o el poema de la força”. Escrits sobre la guerra. Simone Weil
L’ÀNGEL DE LA HISTÒRIA
L’Àngel de la històriα | Àngel of History
Cartró / Cardboard. 2018
Tesi sobre la filosofia de la història. Walter Benjamin
PANDORA
PANDORA (2018)
Paper kraft
Fons del Museu d’Art de Cerdanyola
Pandora (Πανδώρα), considerada la primera dona, va ser creada per ordre de Zeus com a càstig als humans per haver rebut, de mans de Prometeu, el foc diví que va robar als déus. Pandora va ser modelada per Hefest i Atena a imatge de les deesses immortals, rebent de cadascun dels déus olímpics diferents qualitats com la gràcia, la bellesa i la persuasió, però també la mentida i la fal·làcia, concedides per Hermes.
A l’obra Els treballs i els dies, Hesíode escriu que Zeus va enviar Pandora a Epimeteu, germà de Prometeu qui, desatenent els consells del seu germà de no acceptar cap present del déu, es va deixar seduir per la seva bellesa. Però el mite ens parla també d’una gerra molt ben tapada per evitar que es pogués escapar el contingut de l’interior. La curiositat, però, va fer que Pandora l’obrís, deixant escapar tots els mals. Només l’esperança, que es trobava al fons de la gerra, va romandre a l’interior com a consol per al gènere humà.
Patrícia Maseda 