BLOWIN’IN THE WIND (2019)
Cartró ondulat

BLOWIN’IN THE WIND (2019)
Cartró ondulat

Leteo | Lethe
Paper. 2019

NEFÉLI (2019)
Paper curious

El nombre Néfele (en griego Νεφέλη) significa nube.
Las nubes desempeñan cierto papel en la mitología. Aristófanes las ha convertido en personajes de una de sus comedias, y las ha dotado de una genealogía: son hijas de Océano (como todas las divinidades del agua); habitan ora en las cumbres del Olimpo, ora en los jardines del Océano, en el país de las Hespérides, ora en las lejanas fuentes del Nilo, en el país de los etíopes. Tal vez haya referencia, en Aristófanes, a unas creencias órficas, o bien son más probablemente creación personal de un mito poético basado en datos folklóricos bastante vagos
Néfele se toma a veces en sentido propio, y en este caso designa la «nube» mágica modelada por Zeus a imagen de Hera para burlar los deseos de Ixión hacia ella. Unida a éste, Néfele engendró a los centauros, seres mitad hombre mitad caballo.
Diccionario de mitología griega y romana, Pierre Grimal
ENIGMA (2019)
Paper kraft
Col·lecció Palau de l’Abadia. Sant Joan de les Abadesses
La estatuaria dialoga ante todo con el pasado, con los dioses y con Dios, reanudando la «vieja relación del hombre con el universo». Forma parte de la arquitectura, decora, simboliza, ilustra, significa, idealiza, cuenta historias… Con gravedad y para la eternidad, en la grandeza y la pureza. Incorporando lo sublime y lo divino. Belleza y calma. «La belleza exige miramientos», decía Malraux.
La estatuaria celebra esa profunda unión del hombre con sus dioses, pero a menudo la piedra es fría (por no hablar de las efigies funerarias) y soporta la belleza absoluta, desprovista de verdadera humanidad. No tiene consciencia humana ni sentimientos. […]
La dimensión crepuscular y enigmática de esas estatuas erosionadas por el tiempo las convierte en enigmas. Sus miradas, sus gestos, su languidez nos interpelan. Oigo sus voces. ¿Qué parecen decir? Oigo una queja y una llamada. Me rindo de admiración ante ellas, portadoras de algo borrado, un pasado, otra vida olvidada, rastros de ayer.
Franck Maubert. El hombre que camina, 2019
Venus Anadyomene (2019)
Paper metal·litzat

Prometeu | Prometheus
Paper. 2019

A BLOW OF AIR [Una ràfega de vent] (2019)
Paper kraft
Sèrie ‘Vents’
O you that are so strong and cold,
O blower, are you young or old?
Are you a beast of field and tree,
Or just a stronger child than me?
O wind, a-blowing all day long,
O wind, that sings so loud a song!
The Wind, Robert Louis Stevenson
Oh, tu que ets tan fred i fort,
O bufador, ets jove o vell?
Ets una bèstia de camp i arbre,
O només un nen més fort que jo?
O vent, bufant tot el dia,
O vent, que cantes tant fort una cançó!
El viento, Robert Louis Stevenson
Hypnos
2019
Paper reciclat sobre quars blanc

Hipnos (en grec antic Ὕπνος, ‘somni’), germà de Tànatos (Θάνατος, ‘mort’), era la personificació del somni segons la mitologia grega. Malgrat que els dos déus eren «terribles», Hipnos, a diferència del seu germà, era «dolç per als homes», com afirma Hesíode a la Teogonia.
Hipnos es presenta com un déu de dominació, «senyor dels déus i dels homes» (Ilíada, 14: 233), ja que ningú pot resistir-se al son, ni tan sols Zeus. Segons Homer i Hesíode, els dos germans rivalitzaven cada nit per veure qui s’emportaria a cada home.
Vivien en un palau subterrani «al Tàrtar bromós», tot i que segons altres fonts habitaven en una cova fosca situada potser a l’illa de Lemnos, mentre el riu Lete (riu dels inferns l’aigua del qual feia oblidar el passat) feia lliscar les seves aigües:
«Vora el país dels cimmeris hi ha una cova molt profunda dins una muntanya buida per dins, és la casa i el santuari del Son indolent; Febos no hi pot fer penetrar mai els seus raigs, ni quan surt, ni al migdia, ni a l’hora de la posta; núvols i boira s’aixequen de la terra i hi regna una llum incerta, com la del crepuscle. […] allà viu la quietud silenciosa; així i tot, de l’interior d’una roca, en surt un rierol, el Lete, les aigües del qual, en córrer i fer espetegar les pedres del fons, inviten a dormir amb el seu soroll. Davant l’entrada de la cova floreixen en abundància els cascalls i herbes innombrables, del suc de les quals la Nit n’extreu el sopor i l’escampa amb la seva humitat per la terra sumida en la foscor; cap porta no fa soroll en girar sobre els golfos, no n’hi ha cap a tota la casa, ni cap guardià a l’entrada. Enmig de la cova hi ha un llit elevat d’eben, cobert amb un matalàs de plomes, tot del mateix color; l’embolcalla un vel fosc; allà descansa el déu en persona, amb els membres abandonats al repòs.»
Ovidi, Metamorfosis (Llibre XI). Traducció de Ferran Aguilera
THÁNATOS
2018
Paper seda i marbre
El “trànsit”. Del grec Θάνατος (thánatos, “mort”). Geni masculí alat de la mitologia grega que personificava la mort.
Símbol de l’instint o impuls de la mort; de la caducitat i de la destrucció de l’existència. No és un final en si mateixa, sinó una obertura al regne de l’esperit.
Segons la mitologia grega, Tànatos (Θάνατος – Thánatos) és un personatge masculí alat que personifica la Mort. S’associa a la figura d’Àtropo, una de les tres moires o parques romanes).
Tot i no tenir un paper gaire rellevant en els mites, apareix com el germà d’Hipnos (el Son) a la Ilíada d’Homer; posteriorment Hesíode, a la Teogonia, el descriu també com el fill de Nix (la Nit):
“Allà hi ha també, una al costat de l’altra, les fonts de la terra ombrívola, del Tàrtar bromós, de la mar eixorca i del cel estelat, confins esfereïdors i humits que els déus abominen, un abisme profund, al fons del qual hom no podria arribar en tot un any, si és que abans ha pogut travessar-ne les portes […]
Allà tenen la seva casa els fills de la negra Nit, Hipnos i Tànatos, déus esfereïdors. El Sol radiant no els mira amb els seus raigs ni quan s’enlaira cel amunt ni quan baixa cel avall. L’un camina tranquil i plàcid per als homes a través de la terra i de l’ampla esquena de la mar. L’altre, en canvi, té el cor de ferro i l’ànima de bronze dins el seu pit cruel i posseeix qualsevol home que primer ha agafat. És també abominat pels déus immortals.”
Teogonia. Hesíode
Narcís (2018)
Paper i mirall
