Categoría: Escultura

EL VIATGE DE L’HEROI

en por patriciamasedaen Déus, semidéus i altres (mitologia), EsculturaDeja un comentario

El viatge de l’heroi | The Hero’s journey
Paper. 2019

L'Heroi WP
Los dos mundos, el divino y el humano, solo pueden ser descritos como distintos el uno del otro: distintos como la vida y la muerte, como el día y la noche. El héroe se aventura lejos de la tierra que conocemos para internarse en la oscuridad; allí realiza su aventura, o simplemente se nos pierde, o es aprisionado, o pasa peligros; y su regreso es descrito como un regreso de esa zona alejada. Sin embargo, y ésta es la gran clave para la comprensión del mito y del símbolo, los dos reinados son en realidad uno. El reino de los dioses es una dimensión olvidada del mundo que conocemos. Y la exploración de esa dimensión, ya sea en forma voluntaria o involuntaria, encierra todo el sentido de la hazaña del héroe. […]
El héroe puede obedecer a su propia voluntad para llevar a cabo la aventura, como hizo Teseo cuando llegó a la ciudad de su padre, Atenas, y escuchó la horrible historia del Minotauro; o bien puede ser empujado o llevado al extranjero por un agente benigno o maligno, como Odiseo (Ulises), que fue transportado por el Mediterráneo en los vientos del encolerizado dios Poseidón. […]
Una vez atravesado el umbral, el héroe se mueve en un paisaje de sueño poblado de formas curiosamente fluidas y ambiguas, en donde debe pasar por una serie de pruebas. Ésta es la fase favorita de la aventura mítica.

El héroe de las mil caras. Joseph Campbell

THRÀNDUIL

en por patriciamasedaen Déus, semidéus i altres (mitologia), Escultura, Exposició “Lectures de paper” Biblioteques de GironaDeja un comentario

Thrànduil (2018)
Paper kraft, plàstic i pissarra

Thranduil és un personatge de la Terra Mitja creat per J.R.R.Tolkien.
Elf de raça sindar, pare de Légolas Fullverd i rei dels Elfs Silvans del Nord del Bosc Llobregòs, va dirigir als exèrcits èlfics que varen participar a la Batalla dels Cinc Exèrcits i va repel·lir un atac provinent de Dol Guldur durant la Guerra de l’Anell.
Tolkien no menciona de forma explícita el seu nom a El Hòbbit, referint-se a ell com a “Rei Elf”.
<I a l’Ample Món els elfs del bosc van romandre en el crepuscle del nostre Sol i de la nostra Lluna […] Molt sovint vivien en els confins dels boscos, d’on de vegades podien escapar amb motiu d’alguna cacera, o per cavalcar i córrer per les planúries sota la llum de la lluna o dels estels; però amb l’arribada dels homes cada vegada s’afeccionaren més a la penombra i a la fosca. Amb tot eren elfs i ho continuaven essent, i això equival a Bona Gent.
En una gran cova, a algunes milles dels confins de El Bosc Llobregós, de la banda oriental, hi vivia en aquesta època llur monarca més gran. La cova reial era el palau del monarca, i la cambra forta on guardava el seu tresor, i la fortalesa del seu poble contra el seus enemics. […]
En una gran sala amb pilars tallats en la pedra viva es trobava el monarca dels elfs, assegut en una butaca de fusta esculpida. Al cap duia una corona de fulles vermelles amb móres, perquè ja tornava a ser a la tardor. A la primavera duia una corona de flors boscanes. A la ma sostenia un ceptre de roure tallat.>

El Hobbit. J.R.R. Tolkien

ÁTROPO

en por patriciamasedaen Déus, semidéus i altres (mitologia), Escultura, Exposició "Trilogia"Deja un comentario

Átropo
Paper i pedra / Paper and stone. 2018

moira WP
En la mitología griega, la dimensión lineal e irreversible de cada vida humana en concreto está simbolizada por las tres Moiras, también denominadas Parcas en la tradición romana, que aluden al tiempo acotado y finito propio de los humanos (…).
Escribe Hesíodo al inicio de su Teogonía que la Noche parió, sin acostarse con nadie, a las Moiras, ‘vengadoras implacables’: a Cloto, a Láquesis y a Átropo. En otro pasaje posterior de la misma obra, el autor incurre en una contradicción al afirmar que Zeus se unió a Temis y que fue ésta quien parió a las Moiras. Según el mito, estas hermanas son tres viejas hilanderas que se encargan de trazar la urdimbre de la existencia humana. Cada vida en particular es representada por una hebra de lino que sale de la rueca de Cloto, es medida por la vara de Láquesis y sufre el corte de las tijeras de Átropo cuando llega la hora de la muerte. Esta última Moira «es la más menuda de tamaño, pero a la vez la más terrible». Átropo representa el momento de morir, un breve lapso de tiempo dentro de la totalidad de la vida –y por eso esta Moira es ‘la más menuda de las hermanas’– pero el que más angustia produce porque su llegada supone la cancelación definitiva del fluir del hilo de la vida.

El hilo de la vida. Diosas tejedoras en la mitología griega. Olaya Fernández Guerrero

L’HOME QUE BADALLAVA

en por patriciamasedaen Escultura, Exposició «Caps» Galga Art, Tempus fugitDeja un comentario

L’HOME QUE BADALLAVA (2018)
Paper

Durant una reunió particularment soporífera en què es parlava de problemes de distribució, he cedit a la temptació de comprovar si el badall era un fenomen contagiós. He fet veure que badallava, amb un formidable esquarterament del rostre seguit d’un breu «vostès perdonin», i el meu badall s’ha propagat si fa no fa a una tercera part dels participants; fins que ha tornat a mi, i m’ha fet badallar de debò!

Diari d’un cos, Daniel Pennac, 2012

L’HEROI DESCONEGUT

en por patriciamasedaen Déus, semidéus i altres (mitologia), EsculturaDeja un comentario

L’heroi desconegut | The Unknown Hero
Paper. 2018

El veritable heroi, el veritable tema, el centre de la Ilíada, és la força. La força exercida pels homes, la força que sotmet els homes, la força davant la qual es contrau la carn humana. L’ànima humana no deixa d’aparèixer-hi modificada per les seves relacions amb la força, arrossegada, cegada per la força de què creu disposar, plegada per la passió de la força que pateix.

“La Ilíada o el poema de la força”. Escrits sobre la guerra. Simone Weil

L’ÀNGEL DE LA HISTÒRIA

en por patriciamasedaen Àngels, EsculturaDeja un comentario

L’Àngel de la històriα | Àngel of History
Cartró / Cardboard. 2018

Hi ha un quadre de Klee anomenat Àngelus Novus. Hi veiem un àngel que sembla allunyar-se d’alguna cosa mentre la mira fixament. Té els ulls desorbitats, la boca oberta i les ales desplegades. Aquest és l’aspecte que ha de mostrar necessàriament l’àngel de la història. El seu rostre està encarat al passat. On a nosaltres se’ns presenta una cadena d’esdeveniments, ell només hi veu una sola i única catàstrofe que no deixa d’amuntegar ruïnes sobre ruïnes llançades als seus peus. Voldria aturar-se, ressuscitar els morts i reparar tot allò destruït. Però des del Paradís bufa una tempesta que s’ha aferrat a les seves ales, tan forta que ja no pot tancar-les. La tempesta l’empeny irreductiblement cap al futur, al qual li dóna l’esquena mentre davant d’ell les ruïnes s’amunteguen fins al cel. Aquesta tempesta és allò que anomenem progrés.

Tesi sobre la filosofia de la història. Walter Benjamin

PANDORA

en por patriciamasedaen Déus, semidéus i altres (mitologia), Escultura, Exposició "Diàlegs amb el mite" CerdanyolaDeja un comentario

PANDORA (2018)
Paper kraft
Fons del Museu d’Art de Cerdanyola

Pandora (Πανδώρα), considerada la primera dona, va ser creada per ordre de Zeus com a càstig als humans per haver rebut, de mans de Prometeu, el foc diví que va robar als déus. Pandora va ser modelada per Hefest i Atena a imatge de les deesses immortals, rebent de cadascun dels déus olímpics diferents qualitats com la gràcia, la bellesa i la persuasió, però també la mentida i la fal·làcia, concedides per Hermes.
A l’obra Els treballs i els dies, Hesíode escriu que Zeus va enviar Pandora a Epimeteu, germà de Prometeu qui, desatenent els consells del seu germà de no acceptar cap present del déu, es va deixar seduir per la seva bellesa. Però el mite ens parla també d’una gerra molt ben tapada per evitar que es pogués escapar el contingut de l’interior. La curiositat, però, va fer que Pandora l’obrís, deixant escapar tots els mals. Només l’esperança, que es trobava al fons de la gerra, va romandre a l’interior com a consol per al gènere humà. 

EL VENT BLANC

en por patriciamasedaen Déus, semidéus i altres (mitologia), Escultura, Girona Temps de FlorsDeja un comentario

El vent blanc | The White Wind
Paper. 2018

El viento es en realidad aire en movimiento […] El viento brama, gime, ruge y susurra.
Es esta animada naturaleza del viento y el abanico de su carcácter con los que alguna fuerza autónoma y salvaje situada dentro de la psique se ha identificado desde siempre. «El viento existió primero como persona y, cuando la tierra comenzó su existencia, el Viento la cuidó.» [W. Matthews].
Totalmente independiente de nuestras órdenes y nuestro control, el viento evoca un invisible espíritu de generación, inspiración y éxtasis religioso hecho de fieltro. […]
El viento es suave, mecedor, agresivo, violento, nos atrae, se instala sobre nosotros, fluye en nuestro interior.

El libro de los símbolos. Reflexiones sobre las imágenes arquetípicas

FOBOS

en por patriciamasedaen Déus, semidéus i altres (mitologia), Escultura, Exposició "Mirades", Exposició “Lectures de paper” Biblioteques de GironaDeja un comentario

FOBOS (2018)
Paper kraft natural

Fill d’Ares i d’Afrodita, Fobos (en grec antic Φόβος, ‘temor’) era la divinitat que personificava la por. Amb el seu germà Deimos (el ‘terror’) exercia d’auriga del déu de la guerra acompanyant-lo en la batalla. No se li atribueix cap mite en particular, però Homer i Hesíode en fan referència a les seves obres.
Etimològicament, la paraula ‘fòbia’ deriva del terme grec Φόβος (fobos). Si la por és un mecanisme indispensable per a la supervivència que ajuda a prevenir i a enfrontar-se als perills, la fòbia és una aversió que acompanya sempre a l’individu i bloqueja el desenvolupament de la seva existència.

Al llibre El poder de la por, Jorge L. Tizón ens diu que “quan ens domina la por tendim a presentar-nos davant dels altres «amb cara de por», «enervats per la por»: és l’actitud corporal, que ja Darwin havia descrit, formada per una expressió facial característica, una combinació de rigidesa i flacciditat a les extremitats i una actitud general encongida. Ara bé, defensivament, podem utilitzar la reacció oposada, l’«extrem heroic» de la por. Llavors ens podem mostrar irritables, desafiadors, provocadors”.