FRENESIA

FRENESIA [Mènada] (2017)
Paper de niu d’abella

¡Bienvenido él en los montes, cuando fuera del veloz cortejo cae al suelo, llevando puesto el sagrado vestido de la piel de corzo, con ansia de la sangre del cabrito sacrificado, la alegría de devorar su carne cruda, [140] lanzándose a los montes de Frigia, de Lidia! ¡Bromio (Dionisio) es el líder del cortejo! ¡Evohé!
¡Mana leche el suelo, mana vino, mana de las abejas su néctar! Y como el humo de incienso de Siria, el Baco, sosteniendo en alto la llama foguera de su antorcha, la agita vivamente desde el pie de su soporte, anima a las mujeres errantes a correr y a danzar y las pone en movimiento con sus gritos, [150] soltando al viento su cuidada melena.
Y al mismo tiempo que sus alaridos de bacanal, él va añadiendo gritos como éstos: «¡Vamos, bacantes! ¡Celebrad a Dioniso con cantos al son de vuestros tambores estridentes!»

Las Bacantes, Eurípides

GABRIEL

GABRIEL (2017)
Paper kraft

Després vaig veure un altre àngel poderós que baixava del cel vestit amb un núvol i coronat amb l’arc iris; la seva cara era com el sol, i les seves cames, com columnes de foc. Duia a la mà un petit rotlle obert. Va posar el peu dret damunt el mar i el peu esquerre a la terra, i va cridar amb veu forta, com un lleó que rugeix. Així que hagué cridat, els set trons van fer ressonar les seves veus. Quan els set trons hagueren parlat, jo anava a escriure, però vaig sentir una veu del cel que em deia:
—Guarda sota segell el que han dit els set trons: no ho escriguis!

Apocalipsi 10:1-4

VALQUIRIA

Paper. 2018

Las valquirias son «Las que eligen a los caídos en la batalla». Esa es su función, la de recoger a los muertos designados por Odín y Freya y llevarlos al Valhala. Conocemos muchos nombres de valquirias, siempre asociados a la batalla. Grimhild, «Batalla enmascarada»; Brynhild, «Cota (de malla) de la batalla»; Hilda, «Batalla», «Poder», «Destrucción de los escudos», «Parálisis del guerrero», y muchos más (aunque la mayoría de estos nombres, seguramente, son más literarios que tradicionales).
En su origen, probablemente, las valquirias eran espíritus de muerte, que sobrevolaban los campos de batalla, por lo que no era conveniente mirar  hacia arriba durante el combate. Hacían morir a unos u otros. Cuando el campo de batalla se reinterpreta como Valhala, siguen cumpliendo su función, pero ahora entre los guerreros siempre renacidos. Les atienden, quizá le sirvan bebidas, como se ve en tantas piedras decoradas de época vikinga y en muchos bracteatos y otros objetos de tiempos anteriores.

Estas doncellas eran representadas como jóvenes y bellas, con brazos resplandecientemente blancos y cabellos dorados y sueltos. Vestían cascos de plata u oro y corseletes rojos como la sangre, y, portando lanzas y escudos resplandecientes,  cargaban audazmente a través del fragor de la batalla sobre sus corceles blancos. Estos caballos galopaban a través de los dominios del aire, llevando también a los héroes caídos que eran transportados inmediatamente al Valhala. En la historia El Anillo del Nibelungo, Richard Wagner presenta una concepción particularmente, aunque no obstante más moderna, de la jefa de las valquirias y su desobediencia cuando Odín le ordenó que trajera al joven Sigmund al lado de su amada Sieglinde, para llevarle hasta el Palacio de los Benditos.

Mitología nórdica. Enrique Bernardez
Los vikingos. H.A. Guerber

LA MÀSCARA

MÀSCARA (2017)
Paper kraft i roca

En el mundo primitivo, donde hay que buscar la mayor parte de las claves de la mitología, los dioses y los demonios no se conciben a la manera de las realidades inflexibles, inalterables y positivas. Un dios puede estar simultáneamente en dos o más lugares, como una melodía o como la forma de una máscara tradicional. Y dondequiera que se presente, el impacto de su presencia es el mismo, no queda reducido por su multiplicación. Además, en un festival primitivo la máscara es reverenciada y experimentada como una auténtica aparición del ser mítico que representa, aunque todo el mundo sepa que un hombre hizo la máscara y que un hombre la lleva puesta. Y el que la lleva puesta es identificado con el dios mientras dura el ritual, del que la máscara es una parte. No representa simplemente al dios, él es el dios. 

La máscara de dios. Mitología primitiva. Joseph Campbell.

GABRIELE

2017. Paper

‘Encara pregava, quan Gabriel, l’home que havia vist al començament de la visió, se’m va acostar volant. Era l’hora de l’ofrena del capvespre’. (Dn 9,21)

Gabriel és un dels set arcàngels. Fa les funcions de missatger de Déu, que en la mitologia clàssica corresponien a Hermes.
És l’àngel de la vida i la mort i també de la venjança. Apareix esmentat a Llibre de Daniel (capítols 8-9), a l’Evangeli segons Lluc (Lc 1,9-26) i a l’Alcorà (capítol 96), considerat pels musulmans com el primer episodi (surah) revelat per Gabriel a Mahoma.

PUPUT

PUPUT (2017)
Paper

Els ocells han aparegut a l’art des del principi dels temps, tenint papers destacats i diversos al folklore, la religió i la cultura popular.
Les puputs, per exemple, eren considerades aus sagrades a l’Antic Egipte i també símbols de la virtut i de la guerra a Pèrsia i Escandinàvia, respectivament.
Aristòfanes (442 a.C.- 385 a.C.), còmic i dramaturg grec, va convertir al mític Teseu en el puput, rei de les aus, a la comèdia ‘Els ocells’.

ÀNIMA ÀNIMUS

Paper. 2016

Arquetips o representacions inconscients segons la psicologia analítica de Carl G. Jung i el seu estudi sobre l’inconscient col·lectiu.

Animus fa al·lusió a la part masculina que es troba a la psique de la dona, això és, el costat analític i lògic i també l’autoconeixement.

Ànima fa referència a les qualitats femenines de la psique de l’home, és a dir, la part emocional i intuïtiva.

Ambdues obres es poden veure a l’exposició «Óneiros», fins al 29 de desembre a les Bernardes de Salt.

VANITAS

VANITAS (2017)
Paper kraft

Vanitas Vanitatum, Vanitat de vanitats.
Els béns banals com la bellesa, la joventut o la fortuna no tenen importància, passen amb el temps. Tot acaba desapareixent.


Or poserai per sempre,
stanco mio cor. Perì l’inganno estremo,
ch’eterno io mi credei. Perì. Ben sento,
in noi di cari inganni,
non che la speme, il desiderio è spento.
Posa per sempre. Assai
palpitasti. Non val cosa nessuna
i moti tuoi, nè di sospiri è degna
la terra. Amaro e noia
la vita, altro mai nulla; e fango è il mondo.
T’acqueta omai. Dispera
l’ultima volta. Al gener nostro il fato
non donò che il morire. Omai disprezza
te, la natura, il brutto
poter che, ascoso, a comun danno impera,
e l’infinita vanità del tutto.

A se stesso
. Canto XXVIII. Giacomo Leopardi

Reposaràs per sempre,
cor meu cansat. Morí l’engany extrem
que jo vaig creure etern. Morí. Bé sento
que en mi de cars enganys
no sols l’esper, sinó el desig s’apaga.
Oh, dorm per sempre. Prou
bategares. No valen res de res
els teus neguits, ni de sospirs és digna
la terra. Amargor i tedi,
la vida, mai res més; i el món és fang.
Calma’t ja. Desespera
per últim cop. El fat, el nostre gènere,
només donà el morir. Ara menysprea’t i
la natura, i l’ignot
poder que, ocult, pel mal de tots impera,
i la infinita vanitat del tot.

A si mateix. Cant XXVIII. Giacomo Leopardi

PNEUMA

Paper. 2017

πνεῦμα, paraula del grec antic.
En sentit literal, aire, vent; alè, respiració; exhalació; vida, ànima; esperit, àngel.

Aquest concepte va ser utilitzat per filòsofs com Anaxímenes de Milet per definir l’arkhé o origen de tot el que existeix en l’univers, així com la naturalesa de l’ànima; també per Zenó de Cítion, fundador de l’estoïcisme, que considerava el concepte pneuma com “alè de vida”; o per als neoplatònics, que formava part de la naturalesa divina.

Altres cultures prenen aquest sentit original d’aire-alè-ànima en conceptes com “ruaj» (רוח) en hebreu, “spiritus» en llatí o “atman» (आत्मन्) en hindi.

 

«És com l’aire que ens envolta,
més que l’aire és un sospir,
un sospir
ple de desitjos
que com els núvols reposa
allà dalt a dins la ment.»
Mayte Calamita