GLAUX (Atena – Athina)

Paper. 2016

L’epopeia sol donar a alguns déus epítets que caracteritzen la seva essència i la seva impressió aparents. D’aquesta manera, el mussol (glaux en grec) es considerava l’au d’Atena i una manifestació de la seva presència; i el que més impressiona del mussol és, justament, l’ull lluminós. Quan a Atena se li associa un animal anomenat glaux pel seu gran ull agut i lluent, tal como ella mateixa (Glaucopis, «la dels ulls clars»), no hi ha dubte que per la seva mirada singular el seu esperit es trobava en aquell ull.
Atena era filla de Zeus i de Metis i, segons la mitologia, va néixer del cap del seu pare completament armada, amb la llança i l’ègida, després de que el déu Hefest li obrís el cap amb un cop de destral. A més de ser la deessa de la guerra, també era la protectora de les arts, la literatura i la filosofia. També se l’associa a l’olivera per la seva disputa amb Posidó per la sobirania de l’Àtica. A la “Ilíada” participa en la lluita al costat dels aqueus, donant suport a Aquil·les a Troia, o ajudant a Ulisses a tornar a Ítaca.
Durant segles s’ha atribuït de manera errònia el nom d’òliba (lechuza) d’Atena, donat que en realitat es tracta de l’Athene noctua, nom científic del mussol comú.Walter F. Otto escriu al seu llibre ‘Los dioses de Grecia’ (1987): «No podríamos comprender a Atenea, como a todas las deidades genuinas, desde una sola actividad, singularmente visible. Su mente vigorosa, que hace de ella el genio de la victoria, tiene una amplitud que no se limita a los horizontes de un campo de batalla. Sólo la «inteligencia de los ojos claros», que percibe en cada momento lo decisivo y lo realiza adecuadamente, llena por entero el ideal con la grandeza multiforme de su viva actividad.
(…) Cuando imaginamos el ser de la diosa -espíritu del vivo despertar que comprende rígidamente la exigencia del momento, que siempre encuentra consejo con claridad nunca turbada y enfrenta las tareas más difíciles con la presteza más rápida- , ¿se puede idear un señal y símbolo mejor para este ser que la clara y reluciente mirada del ojo?»

“Diàlegs amb el mite”

Amigues i amics, estic molt contenta d’anunciar-vos que a finals d’any faré la meva primera exposició a Girona.
La cita serà el proper divendres 2 de desembre, a les 19h., a l’espai de l’Associació dels Amics del Museu d’Art de Girona (Ciutadans, 18).

Sota el títol “Diàlegs amb el mite” presentaré una selecció de les meves escultures, realitzades en paper i cartró, inspirades en alguns personatges fantàstics i éssers sobrenaturals que conformen el panteó mitològic dels diferents continents. Uns volums imaginaris que neixen de l’entusiasme de la creació artística, i que representen allò que ha començat a ser, que s’ha revelat, igual que el mite.

Al següent enllaç podeu consultar la programació d’activitats del Museu d’Art de Girona i dels Amics del Museu d’Art previstes per als mesos de setembre-desembre.
https://issuu.com/museuartgirona/docs/ag_mda_16_imp_p?e=0

No cal dir que, esteu tots convidats!

__________

Amigos y amigas, estoy muy contenta de anunciaros mi primera exposición en Girona para finales de este año.

La cita será el próximo viernes 2 de diciembre, a las 19h., en el espai de l’Associació dels Amics del Museu d’Art de Girona (Ciutadans, 18).

Bajo el título «Diálogos con el mito» presentaré una selección de mis esculturas realizadas en papel y cartón, inspiradas en algunos personajes fantásticos y seres sobrenaturales que conforman el panteón mitológico de los distintos continentes. Unos volúmenes imaginarios que nacen del entusiasmo de la creación artística, y que representan lo que ha empezado a ser, aquello que se ha revelado, igual que el mito.

En el siguiente enlace podéis consultar la programación de las actividades del Museu d’Art de Girona y de los Amics del Museu d’Art previstas para los meses de septiembre-diciembre.
https://issuu.com/museuartgirona/docs/ag_mda_16_imp_p?e=0

No hace falta decir que, ¡estáis todos invitados!

BÒREAS

Paper. 2016

Segons la mitologia grega, Bòreas (Βορέας) fill d’Eos (l’Aurora) i d’Astreu, és la personificació del vent del nord. Vivia a Tràcia, que a Grècia és la regió més freda, i era considerat el vent més violent i impetuós de tots.
Forma part dels Anemoi, els Déus dels Vents, que marquen les quatre direccions i representen les estacions de l’any: Bòreas, Zèfir, Noto i Euro. De tots ells, Bòreas és el més conegut i el que més representacions té en l’art i en la literatura. Els Anemoi eren representats sovint amb la forma de cavall, d’home o de déus alats.
Homer va donar una explicació poètica a l’origen dels vents a l’Odissea. Havent arribat Ulisses i els seus mariners a l’illa d’Eòlia, el seu amo i senyor Èol els afalagà amb honors i diversos dies de celebracions, i va decidir regalar a Ulisses un present que li facilités el retorn al costat de Penèlope. Es tractava de l’odre dels Vents, que contenia tots els vents excepte el que l’havia de portar a Ítaca. Eol va advertí a Ulisses que no l’obrís, però durant el trajecte els mariners varen obrir l’odre pensant que contenia vi o altres tresors, i els vents varen escapar-se desencadenant una tempesta ferotge que va portar les naus, novament, cap a les costes d’Eòlia.

Bòreas raptà a Oritia, filla d’Erecteu, rei d’Atenes, amb la qual tingué dos fills (Càlais i Zetes), els anomenats Borèades, i dues filles (Cleòpatra i Quíone). També es transformà en cavall, engendrant dotze poltres que podien córrer sobre un camp de blat sense tocar les espigues, i que quan galopaven sobre la superfície del mar, no l’encrespaven.

Sobre els vents, Hans Biedermann escriu al seu ‘Diccionario de símbolos’: «Simbológicamente, los vientos no son meros movimientos de aire, sino manifestaciones sobrenaturales que representan las intenciones de los dioses. Por un lado se tiene en cuenta el carácter imprevisible del viento, y por otro su acción perceptible a pesar de su invisibilidad. En regiones en las que aparecen vientos con una dirección determinada (bora, siroco), la personificación es fácil de imaginar; así, por ejemplo, en la antigua Grecia, el rudo viento del norte, Bóreas, rapta a la princesa ateniense Oritia y se la lleva a su patria; en Tracia, Céfiro, el suave viento del oeste, lleva a la joven Psique a Eros, el dios del amor. Menos importancia de les daba al viento del sur (Notos) y al viento del este (Euros). Generalmente se les representaba alados.
(…) En general, el viento representa el efecto, reconocible por sus consecuencias, pero “invisible”, del aliento de la Divinidad.»

BABA IAGÀ

Paper. 2016
Col·lecció particular.

En aquest personatge es reuneixen molts dels temes dominants de la mitologia russa: cavalca sobre el vent, proporciona un vincle entre el món dels humans i dels esperits, està relacionada amb la mort, pot ser mare de dracs i fins i tot substitueix a la ved’ma en alguns contes.
Una de les seves característiques principals és que sempre és vella, amb el cabell gris i aspecte repulsiu. Pot tenir les dents de ferro, i com els animals té l’olfacte molt desenvolupat, la qual cosa li permet detectar qualsevol presencia propera a ella. El seu mitjà de transport és molt personal. Viatja a gran velocitat volant en un morter, remant amb una mà de morter i esborrant el seu rastre amb una escombra. La seva arribada és anunciada per un vent de tempesta.
En la major part de contes s’enfronta als humans, convertint-se en una rival venjativa i cruel si algú envaeix el seu territori, o la seva morada, sense el seu permís. També se la coneix com una ogressa devoradora de nens, que captura a les seves preses quan són més vulnerables. Tot i aquests aspectes aterradors i negatius, molts contes rebel·len un costat positiu del personatge: ajudar a l’heroi a resoldre un problema, evitar un perill o ajudant-lo a trobar un objecte o a la persona perduda, ja sigui l’amant o la germana.

El pasado legendario: Mitos rusos. Elizabeth Warner. 2005
La bruixeria és un tema desconegut o mal conegut, ignorat però no oblidat. I es comprèn que així sigui. Per la clandestinitat en la què s’ha mogut, per la persecució a què ha estat sotmesa i per la por, i alhora l’atracció, que ha provocat.
La bruixeria és un fenomen marcat per les circumstàncies històriques, socials i culturals en què s’ha donat. Amb el temps, les fronteres de la realitat de la bruixeria han anat canviant. Però… ha canviat la realitat o allò que hom té per real en el món de les bruixes? Perquè tot es va trastocar quan Tomàs d’Aquino va establir que «la fe catòlica vol que els dimonis siguin una realitat que pot danyar a través de les seves actuacions».
Però què és la bruixeria? Màgia, ciència o religió?

Les bruixes es pentinen: Mitologia i realitat de la bruixeria catalana (Joan Soler i Amigó; Roser Pubill i Porta)

EL VOL D’ÍCAR

Paper. 2016
Col·lecció particular.

Ícar (Ιχαρος), fill de Dèdal i d’una esclava de Minos anomenada Nàucrate.
Quan Dèdal va haver ensenyat a Ariadna com Teseu podria trobar el seu camí de sortida del laberint i després d’haver donat mort al Minotaure, Minos, irritat, va tancar a Dèdal i al seu fill al laberint. Però Dèdal, a qui mai faltaven recursos, va fabricar per a Ícar i per a si mateix unes ales, fixant-les amb cera a les seves espatlles i a les del seu fill, amb la qual cosa tots dos van emprendre el vol per sortir del laberint. Abans de marxar, Dèdal havia recomanat a Ícar que no remuntés amb excés ni volés massa baix. Però Ícar, ple d’orgull i fascinat pel vol, no va atendre els consells del seu pare: es va enlairar molt amunt i es va acostar tant al sol que la cera de les ales es va fondre, fent que Ícar es precipités al mar, que a partir de llavors, es conegué com el mar d’Icària.

Diccionari de mitologia grega i romana (Pierre Grimal)

CAVALL DE TROIA

Paper. 2016

Colossal estàtua de fusta en forma de cavall que construïren els grecs durant el setge a les infranquejables muralles de la ciutat de Troia, en la qual s’amagaren Ulisses i els seus homes mentre les tropes gregues simulaven retirar-se. Els troians, creient que era una ofrena religiosa, l’introduïren a la ciutat celebrant la fi del anys d’assetjament. A la nit, els grecs amagats sortiren de l’interior del cavall i obriren les portes a llurs compatriotes, saquejaren la ciutat fins a deixar-la reduïda a un munt de runes. Aquest episodi posà fi a la guerra de Troia, un conflicte que va ser, d’acord amb la llegenda, una guerra dels exèrcits aqueus (grecs) contra la ciutat de Troia (Àsia Menor), seguint el rapte d’Helena d’Esparta per part de Paris de Troia.

«Desfets per la guerra i rebutjats pels destins, els dirigents dels dànaus, en passar ja tants anys, construeixen, per inspiració divina de Pal•las, un cavall de la mida d’una muntanya, i en formen el costellam amb planxes d’avet; fan veure que és una ofrena per un bon retorn, i aquest rumor s’escampa. Dins els flancs obscurs, hi tanquen d’amagat els millors guerrers escollits per sorteig i omplen completament de soldats armats les enormes cavernes del ventre del cavall.»

L’Eneida. Llibre II. Virgili

 

DANA (Dôn)

Cartró. 2016

Deessa-mare dels antics celtes. A Irlanda se la considera la mare dels déus, els famosos Tuatha Dé Danann (tribus de Dana), i el seu nom ha romàs vinculat a la toponímia com per exemple en dues dues cimes de les muntanyes de Kerry, a les què anomenen “Paps of Anu” (Pits d’Anu).
És també la mare d’alguns déus de caire més o menys heroic com Amaethon, Gwyddyon i Arianrod, segons la tradició gal·lesa. També se la pot reconèixer en la irlandesa Morrigan i en la figura de la fada Morgana de les novel·les de la Taula Rodona.
És probable que aquest personatge diví fos cristianitzat sota la figura de Santa Anna, mare de la Verge Maria, de la qual la llegenda bretona en fa una mena de divinitat tutelar.

Pequeño diccionario de mitología céltica (Jean Markale)

SEKHMET

Paper. 2016

Deessa egípcia representada com a dona amb cap de lleona i armada amb fletxes. El seu centre de culte era Menfis, on formava tríada amb Ptah i el seu fill Nefertum.
Encarna la força salvatge així com el vigor temible del sol. El seu nom significa “la Poderosa”, i és programàtic per a aquesta deessa d’aspecte felí que desplega la potència de l’animal en tots els seus atacs. Els vents ardents del desert s’interpretaven com el seu alè. Era particularment temible durant els dies epagòmens en els que enviava als seus emissaris a escampar la mort i la malaltia entre els humans, mite que fa al·lusió en realitat a les miasmes que emanaven de les aigües estancades (causa de les febres) a Egipte. Era capaç de causar la malaltia, però també de guarir-la, així que era la patrona de la medicina i el seus sacerdots estaven especialitzats en l’art de la curació.

Diccionario Espasa de mitología universal

DRAC

Paper. 2016

Qualsevol sap què és i com és un drac, tot i que pocs podrien descriure’l amb precisió, i molt menys aventurar el seu significat. Per a molta gent el drac és quelcom medieval, possiblement limitat Europa, però altres farien referència a la Xina perquè l’expansió mundial dels productes comercials a portat a tots el racons els seus dissenys i icones tradicionals, entre ells els fastuosos dracs. El que poques persones coneixen és que els dracs estan presents en l’art, els relats i la mitologia de la major part de les cultures que han anat sorgint i s’han desenvolupat en un o altre dels paisatges del planeta, des de les fosques èpoques de l’Edat de Bronze fins l’actualitat.

Dragones y Dioses. El arte y los símbolos de la civilización Maya (Miguel Rivera Dorado)

En el cas dels dracs catalans, aquests no custodien tresors, sinó que són monstres terribles que es dediquen a cruspir-se al habitants dels voltants de les seves coves, fins que arriba un cavaller i aconsegueix acabar amb ells. El més famós de tots els dracs catalans és, sens dubte, el que mort a mans del cavaller Sant Jordi, patró de Catalunya, per salvar a la donzella que tenia presonera.

GANESHA

Paper. 2015

Déu hindú representat amb un cap d’elefant, símbol de la sagacitat i deïtat de la bona sort. És fill de Xiva i Pārvatī, i germà de Skanda. Per a alguns hindús aquest déu constitueix l’objecte suprem d’adoració, i a la Ganapati Upanisa se’l considera creador, preservador i destructor de l’univers.
El mite més estès sobre el seu cap d’elefant figura al Brahmavaivarta Purana, en el què s’explica que mentre Xiva estava de viatge, els déus varen concedir a Pārvatī, com a premi per la seva devoció cap a ells, el do d’un fill, que era la pròpia encarnació de Krixna. Però el destí va voler que Sani (el planeta Saturn), condemnat a destruir tot allò que mirés, va sentir el desig de contemplar la bellesa del nadó, de manera que en el moment de girar el rostre cap a ell, el cap de l’infant va quedar separada del seu cos. Els déus, afligits, varen col·locar sobre el coll del nen el cap d’un paquiderm que en aquell moment passava per allà.

Diccionario Espasa de mitología universal. 2000