Molt agraïda a totes i a tots els que vau assistir ahir a la visita guiada del meu aparador TRILOGIA.
Una proposta artística entorn del número 3 i la seva simbologia com a nombre del temps -naixement, vida, mort / present, passat, futur- representat en la Venus anadyomene, el concepte d’introspecció i la moira del destí Àtropo.
La Volta (Plaça de l’Assumpció, 22, Girona) http://www.femlavolta.cat
Fins al 18 de maig, a la Plaça de l’Assumpció 22 de Girona, es poden veure les tres escultures de l’aparador TRILOGIA.
Una composició entorn del número 3 i de la seva simbologia en relació al temps.
La Volta Associació Cultural – http://www.femlavolta.cat
EL CAMINANT (2021)
Filferro d’alumini
VELHA (2020)
Paper
Col·lecció particular
Ágil para evitar corrientes de aire, Vidal se levantó, la cerró. De regreso, al promediar el salón, por poco tropezó con una mujer vieja, flaca, estrafalaria, una viviente prueba de lo que dice Jimi: «¡La imaginación de la vejez para inventar fealdades!». Vidal dio vuelta la cara y murmuró:
—Vieja maldita.
En una primera consideración de los hechos, para justificar el exabrupto, Vidal atribuyó a la señora el chiflón que por poco le afecta los bronquios y entre sí comentó que las mujeres no se comiden a cerrar las puertas porque se creen, todas ellas, reinas. Luego recapacitó que en esa imputación era injusto, porque la responsabilidad de la abertura recaía sobre el pobre diarero. A la vieja sólo podía enrostrarle su vejez. Quedaba, sin embargo, otra alternativa: soltarle, con apenas disimulado furor, la pregunta de ¿qué buscaba, a esa hora, en el café? Demasiado pronto hubiera obtenido respuesta, porque la mujer se metió por la puerta rotulada Señoras, de donde nadie la vio salir.
“Diario de la guerra del cerdo”. Adolfo Bioy Casares
L’instant de l’espera (2020)
Fotografia
Sèrie ‘Instants’
Ajornar quelcom, acréixer-ne la corba d’expectació, també ens porta la máxima proesa de ventura: és la forma real de l’esperança. Quan esperem amb il·lusió alguna cosa, passem instants com inconscients. Com el gos que a cada mos que se li nega espera el següent, sempre de nou, tampoc no aprèn l’esperança alegre. Puc confiar constantment que s’esdevindrà una cosa que la raó em diu que no passarà de cap manera. Aquesta espera no es pot corregir, és l’obstinació animal del cor. Ho sé prou bé: el termini de l’espera s’acabarà llavors, i tanmateix és sabut que l’expectativa alimenta la guspira del desig contra el que se sap del cert. Espero una carta, un trucada, sé que la persona no escriurà, no trucarà abans de tal dia i tal hora. I tanmateix no paro de comprobar si algun esperit benintencionat no ha canviat de plans per escoltar els meus desigs.
El temps regalat. Un assaig sobre l’espera, Andrea Köhler, 2018
L’Àngel de la històriα | Àngel of History
Cartró / Cardboard. 2018
VANITAS (2017)
Paper kraft
Vanitas Vanitatum, Vanitat de vanitats.
Els béns banals com la bellesa, la joventut o la fortuna no tenen importància, passen amb el temps. Tot acaba desapareixent.
Or poserai per sempre,
stanco mio cor. Perì l’inganno estremo,
ch’eterno io mi credei. Perì. Ben sento,
in noi di cari inganni,
non che la speme, il desiderio è spento.
Posa per sempre. Assai
palpitasti. Non val cosa nessuna
i moti tuoi, nè di sospiri è degna
la terra. Amaro e noia
la vita, altro mai nulla; e fango è il mondo.
T’acqueta omai. Dispera
l’ultima volta. Al gener nostro il fato
non donò che il morire. Omai disprezza
te, la natura, il brutto
poter che, ascoso, a comun danno impera,
e l’infinita vanità del tutto.
A se stesso. Canto XXVIII. Giacomo Leopardi
Reposaràs per sempre,
cor meu cansat. Morí l’engany extrem
que jo vaig creure etern. Morí. Bé sento
que en mi de cars enganys
no sols l’esper, sinó el desig s’apaga.
Oh, dorm per sempre. Prou
bategares. No valen res de res
els teus neguits, ni de sospirs és digna
la terra. Amargor i tedi,
la vida, mai res més; i el món és fang.
Calma’t ja. Desespera
per últim cop. El fat, el nostre gènere,
només donà el morir. Ara menysprea’t i
la natura, i l’ignot
poder que, ocult, pel mal de tots impera,
i la infinita vanitat del tot.
A si mateix. Cant XXVIII. Giacomo Leopardi
LA MELODIA DE LA VIDA (2014)
Cartró
Una partitura en què cada ona de cartró representa a una nota diferent; com les vivències i les experiències que es viuen al llarg de la vida; com el cilindre giratori amb reblons d’una capsa de música en què les pestanyes metàl·liques produeixen el so, la melodia.
Patrícia Maseda 