Després de la pluja
Fotografia
2020

Després de la pluja
Fotografia
2020

L’ARMADURA (2020)
Cuir

Protección física del cuerpo, simboliza su defensa espiritual, como ya señala san Pablo. El caballero armado se «aísla» del mundo circundante […]
La armadura, a la vez que una defensa, es una ‘transfiguración’ del cuerpo, una «metalización» ligada al simbolismo de los metales (esplendor, duración, brillo, etc.).
Diccionario de símbolos. Juan Eduardo Cirlot
L’Instant blau
Fotografia
2020

JANUS (2020)
Paper curious
Janus és el déu dels inicis i de les transicions, de les portes i del temps, segons la mitologia romana. Un déu amb dos rostres que mira al passat i al futur.
«El divino Jano, asombroso con su imagen de doble cabeza, mostró a mis ojos de improviso su doble rostro […].
– Soy muy antiguo…; en compañía de las dulces Horas guardo las puertas (januae) del cielo, dejando entrar o salir al propio Júpiter; de ahí que reciba el nombre de Jano… Desde la puerta de la corte celestial, observo al mismo tiempo el levante y el poniente» (Ovidio. Fastos, I, 89-144).
VELHA (2020)
Paper
Col·lecció particular
Ágil para evitar corrientes de aire, Vidal se levantó, la cerró. De regreso, al promediar el salón, por poco tropezó con una mujer vieja, flaca, estrafalaria, una viviente prueba de lo que dice Jimi: «¡La imaginación de la vejez para inventar fealdades!». Vidal dio vuelta la cara y murmuró:
—Vieja maldita.
En una primera consideración de los hechos, para justificar el exabrupto, Vidal atribuyó a la señora el chiflón que por poco le afecta los bronquios y entre sí comentó que las mujeres no se comiden a cerrar las puertas porque se creen, todas ellas, reinas. Luego recapacitó que en esa imputación era injusto, porque la responsabilidad de la abertura recaía sobre el pobre diarero. A la vieja sólo podía enrostrarle su vejez. Quedaba, sin embargo, otra alternativa: soltarle, con apenas disimulado furor, la pregunta de ¿qué buscaba, a esa hora, en el café? Demasiado pronto hubiera obtenido respuesta, porque la mujer se metió por la puerta rotulada Señoras, de donde nadie la vio salir.
“Diario de la guerra del cerdo”. Adolfo Bioy Casares
TIYE (2020)
Malla de cartró

XVIII dinastía, Reino Nuevo, c. 1390-1340 a.C.
Recordada como la “reina plebeya” del Antiguo Egipto, Tiye no nació de un rey y su consorte real. […] A pesar de su falta de sangre divina, Tiye tuvo una gran ascendencia sobre el reino de su esposo, Amenhotep III. Está demostrado por las numerosas estatuas colosales, al lado del rey, en monumentos reales, en tumbas privadas e instituyó un papel para sí misma tanto en ceremonias religiosas como civiles. Fue venerada como diosa viviente en el templo nubio de Sedeinga.
Font: Amigos del antiguo Egipto
ON THE OTHER SIDE [A l’altre costat] (2020)
Paper curious
Tras la cortina está el vacío, la nada primordial, el abismo que sube e inunda la superficie. Tras la cortina hay imágenes que no se pueden soportar. […] ¿Puede el arte mostrar, sin mediación, en toda su crudeza de horror y pesadilla esas imágenes? […]
La belleza es siempre un velo (ordenado) a través del cual debe presentirse el caos. El arte es fetichista: se sitúa en el vértigo de una posición del sujeto en que «a punto está» de ver aquello que no puede ser visto; y en que esa visión, que es ceguera, perpetuamente queda diferida. Es como si el arte —el artista, su obra, sus personajes, sus espectadores— se situasen en una extraña posición, siempre penúltima respecto a una revelación que no se produce porque no puede producirse.
Lo bello y lo siniestro, Eugenio Trías, 1982
L’instant de l’espera (2020)
Fotografia
Sèrie ‘Instants’
Ajornar quelcom, acréixer-ne la corba d’expectació, també ens porta la máxima proesa de ventura: és la forma real de l’esperança. Quan esperem amb il·lusió alguna cosa, passem instants com inconscients. Com el gos que a cada mos que se li nega espera el següent, sempre de nou, tampoc no aprèn l’esperança alegre. Puc confiar constantment que s’esdevindrà una cosa que la raó em diu que no passarà de cap manera. Aquesta espera no es pot corregir, és l’obstinació animal del cor. Ho sé prou bé: el termini de l’espera s’acabarà llavors, i tanmateix és sabut que l’expectativa alimenta la guspira del desig contra el que se sap del cert. Espero una carta, un trucada, sé que la persona no escriurà, no trucarà abans de tal dia i tal hora. I tanmateix no paro de comprobar si algun esperit benintencionat no ha canviat de plans per escoltar els meus desigs.
El temps regalat. Un assaig sobre l’espera, Andrea Köhler, 2018
MAIESTAS (2020)
Paper de seda i goma
Cal que ningú no gosi dir -ni pensar tan sols- res sobre la supraessencial i oculta divinitat, llevat d’allò que ens ha estat divinament revelat en els sants oracles.
[…] Enaltim Déu dient-li «ancià dels dies», ja que ell és la universal durada dels segles i el temps de totes les coses, i alhora preexistent als dies, als segles, i al temps. […] Car, movent-se eternament, resta sempre en ell mateix, essent com és la causa de l’eternitat i ensems del temps i dels dies. Raó per la qual, en les sagrades teofanies de les místiques visions, Déu pren l’aparença tant d’un ancià com d’un jove. Amb l’aparença d’un ancià mostra que ell és el principi existent des del principi; amb la d’un jove, que ell no envelleix. I ambdues aparences plegades ens ensenyen que ell és el qui des del principi i a través de tot avança vers la fi.
Dels noms divins, Dionisi Areopagita.
MEFISTÓFELES (2020)
Cuir i hematites

FAUSTO Bueno, ¿quién eres?
MEFISTÓFELES Una parte de esa fuerza que siempre quiere el mal y siempre hace el bien.
FAUSTO ¿Qué significa ese acertijo?
MEFISTÓFELES Soy el espíritu que siempre niega. Y lo hago con pleno derecho, pues todo lo que nace merece ser aniquilado, mejor sería entonces que no naciera. Por ello, mi auténtica naturaleza es eso que llamáis pecado y destrucción, en una palabra, el Mal. […]
FAUSTO ¿Qué deseas de mí, espíritu maligno? ¿Bronce, mármol, pergamino o papel? ¿He de escribir con pizarrín, buril o pluma? Te dejo libre la elección.
MEFISTÓFELES […] Cualquier hojita valdrá. Firmarás con una pequeña gota de tu sangre.
FAUSTO Si te hace ilusión, te seguiré en este grotesco juego.
MEFISTÓFELES La sangre es un humor muy especial.
FAUSTO No temas que rompa la alianza. Lo que ahora mismo te prometo es el alcance de toda mi fuerza. Me he engrandecido tanto que ya sólo pertenezco a tu rango. […]
MEFISTÓFELES No se te impondrá ninguna medida ni se limitarán tus metas. Si te place picotear aquí y allá y atrapar algo al vuelo, tendrás aquello que te deleite. No seas estúpido y aférrate a mí.
J.W. Goethe. Fausto (1808)