TIYE

TIYE (2020)
Malla de cartró

Tiye

XVIII dinastía, Reino Nuevo, c. 1390-1340 a.C.
Recordada como la “reina plebeya” del Antiguo Egipto, Tiye no nació de un rey y su consorte real. […] A pesar de su falta de sangre divina, Tiye tuvo una gran ascendencia sobre el reino de su esposo, Amenhotep III. Está demostrado por las numerosas estatuas colosales, al lado del rey, en monumentos reales, en tumbas privadas e instituyó un papel para sí misma tanto en ceremonias religiosas como civiles. Fue venerada como diosa viviente en el templo nubio de Sedeinga.
Font: Amigos del antiguo Egipto

ON THE OTHER SIDE

ON THE OTHER SIDE [A l’altre costat] (2020)
Paper curious

Tras la cortina está el vacío, la nada primordial, el abismo que sube e inunda la superficie. Tras la cortina hay imágenes que no se pueden soportar. […] ¿Puede el arte mostrar, sin mediación, en toda su crudeza de horror y pesadilla esas imágenes? […]
La belleza es siempre un velo (ordenado) a través del cual debe presentirse el caos. El arte es fetichista: se sitúa en el vértigo de una posición del sujeto en que «a punto está» de ver aquello que no puede ser visto; y en que esa visión, que es ceguera, perpetuamente queda diferida. Es como si el arte —el artista, su obra, sus personajes, sus espectadores— se situasen en una extraña posición, siempre penúltima respecto a una revelación que no se produce porque no puede producirse.

Lo bello y lo siniestro, Eugenio Trías, 1982

L’espera

L’instant de l’espera (2020)
Fotografia
Sèrie ‘Instants’

Ajornar quelcom, acréixer-ne la corba d’expectació, també ens porta la máxima proesa de ventura: és la forma real de l’esperança. Quan esperem amb il·lusió alguna cosa, passem instants com inconscients. Com el gos que a cada mos que se li nega espera el següent, sempre de nou, tampoc no aprèn l’esperança alegre. Puc confiar constantment que s’esdevindrà una cosa que la raó em diu que no passarà de cap manera. Aquesta espera no es pot corregir, és l’obstinació animal del cor. Ho sé prou bé: el termini de l’espera s’acabarà llavors, i tanmateix és sabut que l’expectativa alimenta la guspira del desig contra el que se sap del cert. Espero una carta, un trucada, sé que la persona no escriurà, no trucarà abans de tal dia i tal hora. I tanmateix no paro de comprobar si algun esperit benintencionat no ha canviat de plans per escoltar els meus desigs.

El temps regalat. Un assaig sobre l’espera, Andrea Köhler, 2018

MAIESTAS

MAIESTAS (2020)
Paper de seda i goma

Cal que ningú no gosi dir -ni pensar tan sols- res sobre la supraessencial i oculta divinitat, llevat d’allò que ens ha estat divinament revelat en els sants oracles.
[…] Enaltim Déu dient-li «ancià dels dies», ja que ell és la universal durada dels segles i el temps de totes les coses, i alhora preexistent als dies, als segles, i al temps. […] Car, movent-se eternament, resta sempre en ell mateix, essent com és la causa de l’eternitat i ensems del temps i dels dies. Raó per la qual, en les sagrades teofanies de les místiques visions, Déu pren l’aparença tant d’un ancià com d’un jove. Amb l’aparença d’un ancià mostra que ell és el principi existent des del principi; amb la d’un jove, que ell no envelleix. I ambdues aparences plegades ens ensenyen que ell és el qui des del principi i a través de tot avança vers la fi.

Dels noms divins, Dionisi Areopagita.

MEFISTOFELES

MEFISTÓFELES (2020)
Cuir i hematites

FAUSTO Bueno, ¿quién eres?
MEFISTÓFELES Una parte de esa fuerza que siempre quiere el mal y siempre hace el bien.
FAUSTO ¿Qué significa ese acertijo?
MEFISTÓFELES Soy el espíritu que siempre niega. Y lo hago con pleno derecho, pues todo lo que nace merece ser aniquilado, mejor sería entonces que no naciera. Por ello, mi auténtica naturaleza es eso que llamáis pecado y destrucción, en una palabra, el Mal. […]
FAUSTO ¿Qué deseas de mí, espíritu maligno? ¿Bronce, mármol, pergamino o papel? ¿He de escribir con pizarrín, buril o pluma? Te dejo libre la elección.
MEFISTÓFELES […] Cualquier hojita valdrá. Firmarás con una pequeña gota de tu sangre.
FAUSTO Si te hace ilusión, te seguiré en este grotesco juego.
MEFISTÓFELES La sangre es un humor muy especial.
FAUSTO No temas que rompa la alianza. Lo que ahora mismo te prometo es el alcance de toda mi fuerza. Me he engrandecido tanto que ya sólo pertenezco a tu rango. […]
MEFISTÓFELES No se te impondrá ninguna medida ni se limitarán tus metas. Si te place picotear aquí y allá y atrapar algo al vuelo, tendrás aquello que te deleite. No seas estúpido y aférrate a mí.

J.W. Goethe. Fausto (1808)

EL PERSONATGE I LA MÀSCARA

LA MÁSCARA (2020)
Cartró

El efecto de la máscara es principalmente hacia afuera. Crea un personaje. La máscara es intocable y establece una distancia entre el espectador y ella. […] La rigidez de la forma deviene rigidez también de la distancia: que no cambie en lo más mínimo es lo que tiene de fascinante.
Porque inmediatamente tras la máscara comienza el misterio. […] «Yo soy exactamente lo que ves -dice la máscara- y todo lo que temes detrás». Fascina y al mismo tiempo impone una distanca. Nadie osa poner la mano sobre ella. El arrancarla está penado con la muerte. Ella es -durante el plazo de su actividad- intocable, invulnerable, sacra. Lo cierto de la máscara, su ser distinto, está cargado de incertidumbre. Su poder descansa en que se la conoce con precisión, sin poder saber jamás qué contiene. Se la conoce desde fuera, por decir así, solo de frente.

Elías Canetti. Masa y poder

THE MAN IN BLUE

THE MAN IN BLUE (2020)
Pell

Η θάλασσα. πώς έγινε έτσι η θάλασσα; […]
Κι όμως ήταν γλυκό το κύμα
όπου έπεφτα παιδί και κολυμπούσα
κι ακόμη σαν ήμουν παλικάρι
καθώς έψαχνα σχήματα στα βότσαλα,
γυρεύοντας ρυθμούς,
μου μίλησε ο θαλασσινός Γέρος:
«Εγώ είμαι ο τόπος σου
ίσως να μην είμαι κανείς
αλλά μπορώ να γίνω αυτό που θέλεις».
«Τρία κρυφά ποιήματα». Γιώργος Σεφέρης.

El mar. ¿Cómo llegó el mar a ser así? […]
Y sin embargo qué dulce el oleaje
en que de niño me zambullía y nadaba
e incluso cuando de muchacho
buscaba figuras en las piedras,
persiguiendo cadencias,
me habló el Viejo del Mar:
«Yo soy tu lugar;
quizá no sea nadie
pero puedo convertirme en lo que tú quieras».

En escena IV, ‘Tres poemas secretos’. Yorgos Seferis

BERNARDI

BERNARDI (2020)
Paper kraft i arrel

Visité una frondosa floresta que aquellos montañeses denominan Bosque Viejo, singular por la altura de sus troncos, que supera con mucho la del campanario de San Calimero. Pude percibir que en aquellos árboles habitan unos genios que viven también en los bosques de otras regiones. Las gentes del valle, a las que pedí información, parecían desconocer su existencia. Creo que en cada tronco hay un genio, que a veces sale de él adoptando la forma de un animal o de un hombre. […]
Su fuerza, como así se demostró, no podía compararse en modo alguno con la de los hombres. Su vida estaba ligada a la existencia de sus árboles respectivos, y por eso duraba cientos y cientos de años. […]
Parece ser, además, que conocían perfectamente el riesgo de ser aniquilados por los hombres si éstos se decidían a talar los árboles. Lo cierto es que uno de los genios, sin que los habitantes de Fondo lo imaginaran, trabajaba desde hacía muchos años para evitar el desastre: era Bernardi.

Dino Buzzati. El secreto del Bosque Viejo