MAIESTAS

MAIESTAS (2020)
Paper de seda i goma

Cal que ningú no gosi dir -ni pensar tan sols- res sobre la supraessencial i oculta divinitat, llevat d’allò que ens ha estat divinament revelat en els sants oracles.
[…] Enaltim Déu dient-li «ancià dels dies», ja que ell és la universal durada dels segles i el temps de totes les coses, i alhora preexistent als dies, als segles, i al temps. […] Car, movent-se eternament, resta sempre en ell mateix, essent com és la causa de l’eternitat i ensems del temps i dels dies. Raó per la qual, en les sagrades teofanies de les místiques visions, Déu pren l’aparença tant d’un ancià com d’un jove. Amb l’aparença d’un ancià mostra que ell és el principi existent des del principi; amb la d’un jove, que ell no envelleix. I ambdues aparences plegades ens ensenyen que ell és el qui des del principi i a través de tot avança vers la fi.

Dels noms divins, Dionisi Areopagita.

GALATEA

GALATEA (2020)
Paper purpurina plata

Galatea 2

El ejemplo clásico más conocido de una estatua que cobra vida gracias a la magia por una orden divina es el mito de Pigmalión y su amor hacia una estatua de marfil desnuda que él mismo esculpió. La versión de Ovidio (Metamorfosis 10.243-297) constituye el relato más vívido y detallado sobre Pigmalión. El joven escultor está desencantado con las vulgares mujeres de verdad, así que talla una virginal doncella para sí mismo. En el imaginario moderno, a menudo su estatua se presenta de mármol, pero en el mito es de marfil. Su doncella eboraria parece tan real que inmediatamente «hunde en su corazón un fuego por un cuerpo fingido»; Pigmalión acaricia su figura perfecta con fascinación y deseo, pues cree que si la aprieta demasiado puede amoratarla de verdad. Colma la estatua de regalos y palabras de amor. En el templo de Afrodita, suplica a la diosa que haga que cobre vida su «simulacro de mujer».
Pigmalión regresa a casa y, de nuevo, hace el amor con su fantástica mujer de marfil. Para su sorpresa, la estatua se vuelve tibia al besarla y, cuando la abraza, su cuerpo se transforma en carne. […] Bajo las caricias de su creador, la estatua de Pigmalión despertó a la consciencia y «se ruborizó» con timidez. Afrodita había respondido a sus plegarias.

Dioses y robots. Mitos, máquinas y sueños tecnológicos en la antigüedad. Adrienne Mayor

NEFÉLI

NEFÉLI (2019)
Paper curious

Nubes imperecederas, alcémonos, visibles en nuestra brillante apariencia húmeda, desde nuestro padre Océano, de profundo estruendo, hasta las cimas de altísimos montes cubiertas de árboles (…) Ea, sacudamos de nuestra forma inmortal la lluviosa niebla, y contemplemos, con mirada que mucho abarca, la tierra.
Las nubes
Aristófanes

El nombre Néfele (en griego Νεφέλη) significa nube.
Las nubes desempeñan cierto papel en la mitología. Aristófanes las ha convertido en personajes de una de sus comedias, y las ha dotado de una genealogía: son hijas de Océano (como todas las divinidades del agua); habitan ora en las cumbres del Olimpo, ora en los jardines del Océano, en el país de las Hespérides, ora en las lejanas fuentes del Nilo, en el país de los etíopes. Tal vez haya referencia, en Aristófanes, a unas creencias órficas, o bien son más probablemente creación personal de un mito poético basado en datos folklóricos bastante vagos

Néfele se toma a veces en sentido propio, y en este caso designa la «nube» mágica modelada por Zeus a imagen de Hera para burlar los deseos de Ixión hacia ella. Unida a éste, Néfele engendró a los centauros, seres mitad hombre mitad caballo.

Diccionario de mitología griega y romana, Pierre Grimal

VENUS ANADYOMENE

Venus Anadyomene (2019)
Paper metal·litzat

Venus Anadyomene (del grec antic, Ἀφροδίτη Ἀναδυομένη, Afroditα nascuda [del mar]) fa referència a la representació iconogràfica del naixement de Venus, deessa de l’amor, emergint de l’escuma del mar. El pintor Apel·les (340 a.C.), el més important del pintors grecs clàssics, va representar aquest motiu en una pintura de la qual coneixem la seva existència a partir de la descripció que Plini el Vell fa a la seva obra Naturalis Historia:
«Venerem exeuntem e mari divus Agustus dicavit in delubro patris Caesaris, quae anadyomene vocatur, versibus Graecis tantopere dum laudatur, aevis victa, sed inlustrata».
«La Venus eixint de la mar fou consagrada pel diví August al temple de son pare, Cèsar. Aquesta pintura, anomenada «Anadyomene», ha estat elogiada en els versos grecs, vençuda pel temps, però glorificada».
Amb el Renaixement, la Venus Anadyomene o ‘Venus emergint del mar’ es va convertir en un motiu que va inspirar a molts artistes al llarg de la història de l’art, com Botticelli, Tiziano, Ingres, Bouguereau i, fins i tot, Picasso.

FRENESIA

FRENESIA [Mènada] (2017)
Paper de niu d’abella

¡Bienvenido él en los montes, cuando fuera del veloz cortejo cae al suelo, llevando puesto el sagrado vestido de la piel de corzo, con ansia de la sangre del cabrito sacrificado, la alegría de devorar su carne cruda, [140] lanzándose a los montes de Frigia, de Lidia! ¡Bromio (Dionisio) es el líder del cortejo! ¡Evohé!
¡Mana leche el suelo, mana vino, mana de las abejas su néctar! Y como el humo de incienso de Siria, el Baco, sosteniendo en alto la llama foguera de su antorcha, la agita vivamente desde el pie de su soporte, anima a las mujeres errantes a correr y a danzar y las pone en movimiento con sus gritos, [150] soltando al viento su cuidada melena.
Y al mismo tiempo que sus alaridos de bacanal, él va añadiendo gritos como éstos: «¡Vamos, bacantes! ¡Celebrad a Dioniso con cantos al son de vuestros tambores estridentes!»

Las Bacantes, Eurípides

GLAUX

GLAUX [Atena] (2016)
Paper kraft i acer envellit

L’epopeia sol donar a alguns déus epítets que caracteritzen la seva essència i la seva impressió aparents. D’aquesta manera, el mussol (glaux en grec) es considerava l’au d’Atena i una manifestació de la seva presència; i el que més impressiona del mussol és, justament, l’ull lluminós. Quan a Atena se li associa un animal anomenat glaux pel seu gran ull agut i lluent, tal como ella mateixa (Glaucopis, «la dels ulls clars»), no hi ha dubte que per la seva mirada singular el seu esperit es trobava en aquell ull.

Atena era filla de Zeus i de Metis i, segons la mitologia, va néixer del cap del seu pare completament armada, amb la llança i l’ègida, després de que el déu Hefest li obrís el cap amb un cop de destral. A més de ser la deessa de la guerra, també era la protectora de les arts, la literatura i la filosofia. També se l’associa a l’olivera per la seva disputa amb Posidó per la sobirania de l’Àtica. A la “Ilíada” participa en la lluita al costat dels aqueus, donant suport a Aquil·les a Troia, o ajudant a Ulisses a tornar a Ítaca.

Durant segles s’ha atribuït de manera errònia el nom d’òliba (lechuza) d’Atena, donat que en realitat es tracta de l’Athene noctua, nom científic del mussol comú.Walter F. Otto escriu al seu llibre ‘Los dioses de Grecia’ (1987): «No podríamos comprender a Atenea, como a todas las deidades genuinas, desde una sola actividad, singularmente visible. Su mente vigorosa, que hace de ella el genio de la victoria, tiene una amplitud que no se limita a los horizontes de un campo de batalla. Sólo la «inteligencia de los ojos claros», que percibe en cada momento lo decisivo y lo realiza adecuadamente, llena por entero el ideal con la grandeza multiforme de su viva actividad.
(…) Cuando imaginamos el ser de la diosa -espíritu del vivo despertar que comprende rígidamente la exigencia del momento, que siempre encuentra consejo con claridad nunca turbada y enfrenta las tareas más difíciles con la presteza más rápida- , ¿se puede idear un señal y símbolo mejor para este ser que la clara y reluciente mirada del ojo?»