VENT D’ESPERANÇA
2020
Paper i os
Sèrie ‘Vents’
L’“esperança”. Acte que ens mou i ens ajuda a continuar endavant, amb la confiança i l’optimisme en el futur i la creença de poder assolir una determinada fita.
«La esperanza es eso con plumas
que se posa en el alma
y canta la melodía sin palabras
que nunca cesa, nunca.»
Emily Dickinson
METAMORFOSI (2019)
Pell rebaixada i quars
La “transformació”. Procés de canvi que sol tenir lloc ocult a la vista.
Evoca la revelació interior de l’ànima.
Del griego μετα (‘cambiar’) y μορφή (‘forma’), la metamorfosis es un poderoso símbolo de la transformación, y refleja un aspecto de la psique con su evolución: cambios radicales en la forma, la función, el carácter y el estado del ser. El propio símbolo, que suele evocar la noción del alma o la liberación o encarnación verdadera de la psique, yace en una antigua visión de la unidad esencial del ser, reflejada en la multiplicidad de formas y estructuras que la psique y la materia pueden adoptar. […] La metamorfosis suele tener lugar oculta de la vista, y da fe de la dinámica inconsciente en movimiento.
El libro de los símbolos. Reflexiones sobre las imágenes arquetípicas.
THÁNATOS
2018
Paper seda i marbre
El “trànsit”. Del grec Θάνατος (thánatos, “mort”). Geni masculí alat de la mitologia grega que personificava la mort.
Símbol de l’instint o impuls de la mort; de la caducitat i de la destrucció de l’existència. No és un final en si mateixa, sinó una obertura al regne de l’esperit.
Segons la mitologia grega, Tànatos (Θάνατος – Thánatos) és un personatge masculí alat que personifica la Mort. S’associa a la figura d’Àtropo, una de les tres moires o parques romanes).
Tot i no tenir un paper gaire rellevant en els mites, apareix com el germà d’Hipnos (el Son) a la Ilíada d’Homer; posteriorment Hesíode, a la Teogonia, el descriu també com el fill de Nix (la Nit):
“Allà hi ha també, una al costat de l’altra, les fonts de la terra ombrívola, del Tàrtar bromós, de la mar eixorca i del cel estelat, confins esfereïdors i humits que els déus abominen, un abisme profund, al fons del qual hom no podria arribar en tot un any, si és que abans ha pogut travessar-ne les portes […]
Allà tenen la seva casa els fills de la negra Nit, Hipnos i Tànatos, déus esfereïdors. El Sol radiant no els mira amb els seus raigs ni quan s’enlaira cel amunt ni quan baixa cel avall. L’un camina tranquil i plàcid per als homes a través de la terra i de l’ampla esquena de la mar. L’altre, en canvi, té el cor de ferro i l’ànima de bronze dins el seu pit cruel i posseeix qualsevol home que primer ha agafat. És també abominat pels déus immortals.”
Teogonia. Hesíode
EL CAVALLER (2016)
Cartolina i xapa de metall
El “coratge”. El cavaller arquetípic de la literatura respon a un model humà de qualitats superiors com la lleialtat, la noblesa, la temperança, la justícia i la llibertat, especialment reconegudes en la ideologia cavalleresca.
Potser la millor imatge del cavaller és una ombra fugaç que els escriptors invoquen i matisen des de les pàgines d’històries, novel·les i llegendes, encara que la brillantor de l’armadura els haja enlluernat a tots. A les armadures es podien reflectir les imatges d’adversaris temibles, dracs i dames expectants, com els pintors del segle XV es van encarregar de demostrar en les representacions de cavallers exemplars. No obstant això, la imatge més efímera i directa la captava l’espill abans que l’art del pintor: sobre la lluna argentada, realitat i ficció, memòria i imaginació, versemblança i engany, intenció i pudor solen entrecreuar-se, com succeeix en l’episodi en què Tirant revela a Carmesina el nom de la seua estimada.’
Amadeo Serra Desfilis. L’espill trencat. Les imatges del cavaller: del Tirant al Quixot, 2005
EL CANT DEL CIGNE
2016. Cartró i marbre.
Del grec κύκνειον άσμα, el cant del cigne fa referència a una antiga creença per la qual els cignes canten una bella cançó just abans del moment de la seva mort.
Actualment, se sap que el cigne no canta, com es creia en l’antiguitat, sinó que emet un so aspre. Tanmateix, aquella creença sobre el cant del cigne va esdevenir una expressió utilitzada en l’àmbit artístic per referir-se a l’última obra d’un autor o a l’última actuació d’un actor.
PAPALLONA (2015)
Cartró
L’“efímer”. Símbol de la bellesa del que és fugaç i del misteri de la transformació física.
És el símbol escollit per representar la lletra grega Ψ («psi”), en relació amb la “psique» (Ψυχή, ”ànima”).
«… Pues lo bello no es nada más que el comienzo de lo terrible, que apenas conseguimos soportar, y lo admiramos tanto porque, serenamente, desdeña destruirnos».
«Antología» (R.M.Rilke)
LOULOÚDI [flor] (2015)
Cartró
La “bellesa”. Del grec λουλούδι (louloúdi, “flor”). Símbol de la sensualitat, de la renovació del món, del despertar i del renaixement. Però també, del recordatori de la mortalitat.
Patrícia Maseda 