VITA FLUMEN (2023)
Paper seda metal·litzat, arrel i ferro. Col•lecció privada.
L’“instant”. Concepte derivat del Πάντα Ρει (Pánta Rei, “Tot flueix”), basat en la tesi del flux universal dels éssers del filòsof Heràclit. La vida, com un riu en moviment i transformació continua que flueix i que arriba fins al mar.
Metàfora de la vida i de la mort, del pas del temps i dels canvis inevitables.
THÁNATOS
2018
Paper seda i marbre
El “trànsit”. Del grec Θάνατος (thánatos, “mort”). Geni masculí alat de la mitologia grega que personificava la mort.
Símbol de l’instint o impuls de la mort; de la caducitat i de la destrucció de l’existència. No és un final en si mateixa, sinó una obertura al regne de l’esperit.
Segons la mitologia grega, Tànatos (Θάνατος – Thánatos) és un personatge masculí alat que personifica la Mort. S’associa a la figura d’Àtropo, una de les tres moires o parques romanes).
Tot i no tenir un paper gaire rellevant en els mites, apareix com el germà d’Hipnos (el Son) a la Ilíada d’Homer; posteriorment Hesíode, a la Teogonia, el descriu també com el fill de Nix (la Nit):
“Allà hi ha també, una al costat de l’altra, les fonts de la terra ombrívola, del Tàrtar bromós, de la mar eixorca i del cel estelat, confins esfereïdors i humits que els déus abominen, un abisme profund, al fons del qual hom no podria arribar en tot un any, si és que abans ha pogut travessar-ne les portes […]
Allà tenen la seva casa els fills de la negra Nit, Hipnos i Tànatos, déus esfereïdors. El Sol radiant no els mira amb els seus raigs ni quan s’enlaira cel amunt ni quan baixa cel avall. L’un camina tranquil i plàcid per als homes a través de la terra i de l’ampla esquena de la mar. L’altre, en canvi, té el cor de ferro i l’ànima de bronze dins el seu pit cruel i posseeix qualsevol home que primer ha agafat. És també abominat pels déus immortals.”
Teogonia. Hesíode
ELLA (2016)
Paper
Entonces ella, la muerte, se levantó, abrió el bolso que había dejado en la sala y sacó la carta color violeta. Miró alrededor como si buscara un lugar donde poder dejarla, sobre el piano, sujeta entre las cuerdas del violonchelo o quizás en el propio dormitorio, debajo de la almohada en que la cabeza del hombre descansaba. No lo hizo. Fue a la cocina, encendió una cerilla, una humilde cerilla, ella que podría deshacer el papel con una mirada, reducirlo a un impalpable polvo, ella que podría pegarle fuego sólo con el contacto de los dedos, y era una simple cerilla, una cerilla común, la cerilla de todos los días, la que hacía arder la carta de la muerte, esa que sólo la muerte podía destruir. No quedaron cenizas. La muerte volvió a la cama, se abrazó al hombre, y, sin comprender lo que le estaba sucediendo, ella que nunca dormía, sintió que el sueño le bajaba suavemente los párpados.
Al día siguiente no murió nadie.
Las intermitencias de la muerte, José Saramago. 2005
EL CRIT (2016)
Paper seda
Col·lecció privada
«A l’hora de la mort, la noia
sentia encara el crit de l’Empusa*
que aterria els moribunds
i sotjava les tombes.
Tenia una cama de metall,
l’altra de fems d’ase,
i cridava com criden les ombres dels morts
a les ribes de l’Aqueront.
EL CANT DEL CIGNE
2016. Cartró i marbre.
Del grec κύκνειον άσμα, el cant del cigne fa referència a una antiga creença per la qual els cignes canten una bella cançó just abans del moment de la seva mort.
Actualment, se sap que el cigne no canta, com es creia en l’antiguitat, sinó que emet un so aspre. Tanmateix, aquella creença sobre el cant del cigne va esdevenir una expressió utilitzada en l’àmbit artístic per referir-se a l’última obra d’un autor o a l’última actuació d’un actor.
PAPALLONA (2015)
Cartró
L’“efímer”. Símbol de la bellesa del que és fugaç i del misteri de la transformació física.
És el símbol escollit per representar la lletra grega Ψ («psi”), en relació amb la “psique» (Ψυχή, ”ànima”).
«… Pues lo bello no es nada más que el comienzo de lo terrible, que apenas conseguimos soportar, y lo admiramos tanto porque, serenamente, desdeña destruirnos».
«Antología» (R.M.Rilke)
PELL MORTA II (2014)
Cartró
Allò que es desprèn i es regenera.
La mort i la vida.
Patrícia Maseda 