NIKÉ

NIKÉ [Victòria alada] (2020)
Malla de cartró

La Victoria, que los griegos llamaron Niké [Νίκη], es una divinidad alegórica de cuya presencia hay registro en Grecia en el siglo VI a.C., pero que ya los egipcios conocían como Nefté, hermana nada menos que de Isis y Osiris. Simboliza el triunfo en la guerra, pero también la participación triunfante en la vida civil, y muy especialmente, en el deporte.
En torno a ella no se desarrolló ningún mito especial, probablemente porque tan extática sensación era directamente comprensible a quien quiera la hubiese experimentado o ambicionado. Pero sí generó, en cambio, una abundantísima iconografía. Los griegos la representaron a menudo como una mujer alada, aludiendo a que desciende rauda desde los cielos sobre el vencedor, para hacerle saber al mundo a quién han decidido favorecer los dioses. La agitación de sus vestiduras indica la celeridad con que viene a coronar al triunfador. […]
Pueblo conquistador, los romanos la adoptaron gozosamente, y en ese proceso terminó de asumir los atributos que han durado hasta nosotros: la palma en una mano, árbol universalmente asociado a la Victoria, desde luego, y cuyo significado derivos desde lo material a lo espiritual, alcanzando el sentido de regeneración, ascensión e inmortalidad. […] En la otra mano, lleva una corona de laurel. La corona denota el poder que entrega Niké y el laurel, como todas las plantas que permanecen verdes en invierno, es símbolo de inmortalidad; los romanos lo asociaron a la gloria, tamto de las armas como el espíritu, si bien atendieron más a la primera.

Sobre los símbolos, Francisco José Folch

Grècia a Girona

Ahir dissabte 28 de setembre vaig tenir el plaer d’explicar alguns mites de l’antiga Grècia a l’activitat «Contes d’origen», de la 10a edició del Dia del Visitant, al Museu d’Art de Girona.

Partint dels mites cosmogònics i teogònics, sobre la creació del món i dels déus, personatges com Europa, Ganimèdes i el Minotaure ens varen acompanyar durant l’hora i mitja que va durar l’activitat.

Uns mites que varen compartir espai al pati d’entrada del Museu amb les llegendes de Daniela Violi i dels seus companys i companyes de Colòmbia.

THÁNATOS

THÁNATOS
2018
Paper seda i marbre

El “trànsit”. Del grec Θάνατος (thánatos, “mort”). Geni masculí alat de la mitologia grega que personificava la mort.
Símbol de l’instint o impuls de la mort; de la caducitat i de la destrucció de l’existència. No és un final en si mateixa, sinó una obertura al regne de l’esperit.

Segons la mitologia grega, Tànatos (Θάνατος – Thánatos) és un personatge masculí alat que personifica la Mort. S’associa a la figura d’Àtropo, una de les tres moires o parques romanes).
Tot i no tenir un paper gaire rellevant en els mites, apareix com el germà d’Hipnos (el Son) a la Ilíada d’Homer; posteriorment Hesíode, a la Teogonia, el descriu  també com el fill de Nix (la Nit):
“Allà hi ha també, una al costat de l’altra, les fonts de la terra ombrívola, del Tàrtar bromós, de la mar eixorca i del cel estelat, confins esfereïdors i humits que els déus abominen, un abisme profund, al fons del qual hom no podria arribar en tot un any, si és que abans ha pogut travessar-ne les portes […]
Allà tenen la seva casa els fills de la negra Nit, Hipnos i Tànatos, déus esfereïdors. El Sol radiant no els mira amb els seus raigs ni quan s’enlaira cel amunt ni quan baixa cel avall. L’un camina tranquil i plàcid per als homes a través de la terra i de l’ampla esquena de la mar. L’altre, en canvi, té el cor de ferro i l’ànima de bronze dins el seu pit cruel i posseeix qualsevol home que primer ha agafat. És també abominat pels déus immortals.”

Teogonia. Hesíode

PANDORA

PANDORA (2018)
Paper kraft
Fons del Museu d’Art de Cerdanyola

Pandora (Πανδώρα), considerada la primera dona, va ser creada per ordre de Zeus com a càstig als humans per haver rebut, de mans de Prometeu, el foc diví que va robar als déus. Pandora va ser modelada per Hefest i Atena a imatge de les deesses immortals, rebent de cadascun dels déus olímpics diferents qualitats com la gràcia, la bellesa i la persuasió, però també la mentida i la fal·làcia, concedides per Hermes.
A l’obra Els treballs i els dies, Hesíode escriu que Zeus va enviar Pandora a Epimeteu, germà de Prometeu qui, desatenent els consells del seu germà de no acceptar cap present del déu, es va deixar seduir per la seva bellesa. Però el mite ens parla també d’una gerra molt ben tapada per evitar que es pogués escapar el contingut de l’interior. La curiositat, però, va fer que Pandora l’obrís, deixant escapar tots els mals. Només l’esperança, que es trobava al fons de la gerra, va romandre a l’interior com a consol per al gènere humà. 

FOBOS

FOBOS (2018)
Paper kraft natural

Fill d’Ares i d’Afrodita, Fobos (en grec antic Φόβος, ‘temor’) era la divinitat que personificava la por. Amb el seu germà Deimos (el ‘terror’) exercia d’auriga del déu de la guerra acompanyant-lo en la batalla. No se li atribueix cap mite en particular, però Homer i Hesíode en fan referència a les seves obres.
Etimològicament, la paraula ‘fòbia’ deriva del terme grec Φόβος (fobos). Si la por és un mecanisme indispensable per a la supervivència que ajuda a prevenir i a enfrontar-se als perills, la fòbia és una aversió que acompanya sempre a l’individu i bloqueja el desenvolupament de la seva existència.

Al llibre El poder de la por, Jorge L. Tizón ens diu que “quan ens domina la por tendim a presentar-nos davant dels altres «amb cara de por», «enervats per la por»: és l’actitud corporal, que ja Darwin havia descrit, formada per una expressió facial característica, una combinació de rigidesa i flacciditat a les extremitats i una actitud general encongida. Ara bé, defensivament, podem utilitzar la reacció oposada, l’«extrem heroic» de la por. Llavors ens podem mostrar irritables, desafiadors, provocadors”.

ELENI

Plàstic. 2017

No desdenyes, dona esplèndida,
la noble possessió del bé suprem!
Car sols a tu és oferta la sort més gran,
la fama de la bellesa que s’alça per damunt de totes.
A l’heroi el precedeix el ressò del seu nom,
per això avança altiu;
però l’home més tossut doblega a l’acte
la voluntat davant la bellesa que tot ho venç.

Goethe, Faust (vv. 8517-8522)

EL RAPTE DE GANIMEDES

Paper. 2016

Com a símbol de l’altura, de l’esperit identificat amb el sol i del principi espiritual, l’àliga o àguila es caracteritza pel seu vol intrèpid, la seva rapidesa i familiaritat amb el tro i el foc. Posseeix, doncs, el ritme de la noblesa heroica i des de l’Extrem Orient fins al nord d’Europa és l’animal associat als déus del poder i de la guerra.

El passatge del rapte de Ganimedes, en el qual Zeus es converteix en àguila per portar-lo a l’Olimp i convertir-lo en coper per servir nèctars i ambrosies als déus, és un dels molts exemples que podem trobar a l’àliga en la mitologia.

ASTERI (Minotaure)

Paper. 2015

El minotaure (Μινόταυρος), o Brau de Minos, fou un monstre que tenia cap de toro i cos d’home. En realitat, es deia Asteri, o Asterió, i era fill de Pasífae, esposa de Minos, i d’un toro enviat per Posidó. Minos, espantat i avergonyit al veure néixer aquests monstre fruit dels amors contranatura de Pasífae, va manar a Dèdal construir un immens palau format per un embolic de sales i corredors en el què ningú fos capaç de trobar la sortida, excepte Dèdal. Allà va tancar al minotaure, i cada any li oferia en sacrifici a set joves i set donzelles que la ciutat d’Atenes li pagava com a tribut. Teseu fou un dels joves que va entrar al laberint de manera voluntària i, gràcies a l’ajuda d’Ariadna, va aconseguir no només matar al monstre, sinó també trobar el camí de sortida del palau.

Diccionari de mitologia grega i romana. Jordi Parramón i Blasco. 1997