Paper. 2016

Plural Eidola; «ειδωλον»; imatge, fantasma, aparició.

«A l’Hades o inframón, els morts són quelcom més que ombres privades d’existència real; són aparicions que es revelen a si mateixes com a pertanyents a llocs inaccessibles. En un dels passatges de «l’Odissea» d’Homer, Ulisses descendeix al cor de l’Hades. Un cop allà sacrifica una ovella negre, i de forma immediata apareixen unes ombres, atretes per la seva sang, que el poeta anomena Eidola. Per aquests «caps sense força», la sang és com un moment de la vida que els permet el reconeixement i la conversa abans del seu retorn a les profunditats de l’Erebus. Però tot i la revifalla, els morts continuen essent Eidola, és a dir, aparicions que apareixen només als somnis i amb les quals el contacte físic és impossible.

És important aclarir el significat d’aquesta paraula tant antiga que fou de les primeres utilitzades per definir el concepte d’imatge. Segons Gérard Simon, Eidolon es podria definir com «allò que vaga, que no pot ser tocat, però amb la importància suficient per ser capaç de manifestar-se».
Jean-Pierre Vernant, per la seva banda, va assenyalar que l’Eidolon arcaic es manifesta de tres formes: en primer lloc, el fantasma o phasma, creat per un déu a imatge d’un ésser viu; en segon lloc, la imatge del somni o Oneiros, el doble espectral que apareix durant el somni enviat pels déus amb la imatge d’un ésser real; i tercer, la pshuchê, o l’ombra dels morts, que és l’aspecte exacte del veritable ésser privat d’existència real, transformant-se en «fum que desapareix sota la terra amb un petit crit de ratpenat».

Contemporary Art and Classical Myth (Isabelle Loring Wallace)