VICTÒRIA (Victory)

Paper. 2017

Esta grandiosa escultura parece bien fechada por restos cerámicos, y sabemos que se realizó en Rodas porque su pedestal está tallado en caliza de esa isla. Por tanto, se afianza la opinión de que fue un grandioso exvoto levantado por los rodios para conmemorar su victoria naval en Side (191 a.C.) sobre la flota de Antíoco III de Siria. El aspecto de la obra no llamaba a engaño: seguía un esquema documentado desde principios del siglo II a.C. en monedas y otros monumentos: el de Nike colocada sobre una proa de navío. Sin embargo, no es una figura más de ese modelo: tanto por su realización como por su emplazamiento, constituye una cima del arte monumental.

Ante todo, cabe señalar que esta escultura (conocida como Victoria o Niké de Samotracia) fue colocada en un ambiente paisajístico, con un estanque y rocas a sus pies, y con un muro de pantalla como escenario. Además, la proa que le sirvió de base aparecía sesgada, en escorzo, mostrando de forma preferente su lado izquierdo; de este modo, se apreciaban bien lo atributos que portaba la diosa en sus manos, y que, por desgracia, no han llegado hasta nosotros: acaso una corona o rama de laurel en la diestra y un remo o timón en la izquierda. Este punto de vista resaltaba también las zonas trabajadas con mayor lujo de detalles: los vestidos agitados por el viento marino y las alas a punto de emprender el vuelo. Todo parece vivo, desde las telas hasta las plumas, y la retórica sabe fundirse con la minucia de la observación.

Manual del arte griego (Miguel Ángel Elvira Barba)

PRIAP (Priapus)

Paper. 2016

“Noia poca-solta, de què rius? No em van fer Praxíteles ni Escopas, tampoc no he estat polit per la mà de Fídias, sinó que un masover va tallar una fusta tosca i em va dir: «Tu seràs Priap.» Tanmateix, ¿em mires i novament rius? Sens dubte et sembla salada la columna que s’aixeca enmig del meu entrecuix.”

Els poemes priapeus (carmina Priapea en llatí) són una col·lecció de vuitanta epigrames d’un autor anònim d’època incerta, però amb tota probabilitat no posterior al segle I dC, que tenen, com a locutor o interlocutor, el déu Priap, una divinitat grecoromana menor representada sempre amb el fal·lus en erecció.
Les primeres referències d’aquest déu, tot i que era d’origen indoeuropeu, són del segle VI aC. El seu culte es propagà a Grècia en l’època alexandrina arran de la difusió del culte mistèric del déu Dionís, del seguici del qual Priap formava part juntament amb Silè i els sàtirs. A partir del segle II aC, comença a canviar la imatge tradicional de Priap com a déu de la fertilitat, i es difon i es generalitza en el seu culte l’element obscè. Cal recordar que el culte itifàl·lic a Roma s’inicià amb la personificació del terme fascinum, que vol dir «encanteri, amulet fàl·lic» i, per extensió, «fal·lus», i que es va convertir gairebé en un “déu” que protegia del malefici i del mal d’ull. De mica en mica, però, les creences i els costums primitius comencen a decaure i el culte al fal·lus esdevé senzillament un símbol de plaer; pren, en definitiva, un to plenament eròtic, i això és el primer pas perquè el seu culte, en principi de caràcter màgico-religiós, passi a ser objecte de burla, de divertiment i de gatzara.

Poemes priapeus. Traducció de Victòria Bescós i Josep M. Hidalgo.

Tancant el cercle: Diàlegs amb el mite

Les darreres imatges de l’exposició #dialegsambelmite són amb els meus pares, la Mayte i en Toni, i amb la Raimonda Coll, coordinadora d’exposicions del AMdA.
I amb ells tanquem el cercle que varem iniciar el passat 2 de desembre al local dels Amics del Museu d’Art de Girona.
Una experiència màgica i, sobretot, un record molt especial que romandrà per sempre en la memòria, perquè la primera exposició mai s’oblida.

Mircea Eliade va escriure que els mites descriuen les diverses irrupcions del sagrat en el món i és aquesta irrupció del sagrat la que fa que el món sigui tal com és avui.

Moltes gràcies a tots i ens veiem a la propera exposició!

L’olivera

L’olivera es considera un dels arbres que ha tingut una simbologia més destacada a la zona del Mediterrani durant l’antiguitat, essent un dels arbres mítics grecs més importants i venerats juntament amb el roure.

L’origen de l’olivera a la ciutat d’Atenes s’explica a través del mite de la disputa entre Posidó i Atena per la sobirania de l’Àtica. Posidó, déu dels mars i germà de Zeus, va reclamar la zona de l’Àtica clavant el seu trident sobre l’Acròpolis atenesa, d’on va començar a brollar aigua salada; Atena, per la seva part, va fer néixer una olivera. El tribunal format per divinitats de l’Olimp va posicionar-se al costat de la deessa, ja que consideraven que era la que havia atorgat el millor regal a la ciutat: la primera olivera. Des d’aquest moment, la ciutat va adoptar el nom d’Atenes i, durant segles, l’olivera fou venerada a l’Acròpolis com a símbol de victòria.

Com a símbol sagrat, també servia com ofrena dels mortals cap als déus. Així es demostra en alguns relats protagonitzats per personatges mítics com Teseu o Orestes.

També era present a les celebracions religioses tradicionals com la festa de les Panatenees, o Jocs Panatenaics, celebrats en honor a Atena, on tenien lloc curses de cavalls, exhibicions gimnàstiques i espectacles musicals i literaris i en els quals es premiava als vencedors de les competicions amb àmfores que contenien oli d’oliva. O els jocs esportius celebrats a la ciutat d’Olímpia, en els que no només es celebraven proves físiques sinó també de literatura i oratòria, i on el premi era una corona trenada feta de branques d’olivera que reconeixia a l’atleta com a un veritable heroi.

ODISSEU

ODISSEU [Ulisses] (2016)
Paper kraft

Conta’m, Musa, les accions d’aquell home astut, que va anar errant durant molt de temps, després d’haver destruït la sagrada ciutadella de Troia. Va veure les ciutats de molts homes i en va conèixer la seva manera de ser. Per la mar, ell va patir moltes penalitats en el seu ànim, lluitant per la seva vida i pel retorn dels seus companys. Però ni així els va salvar, tot i que ho desitjava molt, perquè van sucumbir per les seves pròpies follies; infeliços, van menjar les vaques d’Hèlios, el fill d’Hiperíon. Immediatament aquesta deïtat els prengué el dia del retorn. Parla’ns-en a partir de qualsevol episodi, dea, filla de Zeus.

L’Odissea, Homer.

GLAUX

GLAUX [Atena] (2016)
Paper kraft i acer envellit

L’epopeia sol donar a alguns déus epítets que caracteritzen la seva essència i la seva impressió aparents. D’aquesta manera, el mussol (glaux en grec) es considerava l’au d’Atena i una manifestació de la seva presència; i el que més impressiona del mussol és, justament, l’ull lluminós. Quan a Atena se li associa un animal anomenat glaux pel seu gran ull agut i lluent, tal como ella mateixa (Glaucopis, «la dels ulls clars»), no hi ha dubte que per la seva mirada singular el seu esperit es trobava en aquell ull.

Atena era filla de Zeus i de Metis i, segons la mitologia, va néixer del cap del seu pare completament armada, amb la llança i l’ègida, després de que el déu Hefest li obrís el cap amb un cop de destral. A més de ser la deessa de la guerra, també era la protectora de les arts, la literatura i la filosofia. També se l’associa a l’olivera per la seva disputa amb Posidó per la sobirania de l’Àtica. A la “Ilíada” participa en la lluita al costat dels aqueus, donant suport a Aquil·les a Troia, o ajudant a Ulisses a tornar a Ítaca.

Durant segles s’ha atribuït de manera errònia el nom d’òliba (lechuza) d’Atena, donat que en realitat es tracta de l’Athene noctua, nom científic del mussol comú.Walter F. Otto escriu al seu llibre ‘Los dioses de Grecia’ (1987): «No podríamos comprender a Atenea, como a todas las deidades genuinas, desde una sola actividad, singularmente visible. Su mente vigorosa, que hace de ella el genio de la victoria, tiene una amplitud que no se limita a los horizontes de un campo de batalla. Sólo la «inteligencia de los ojos claros», que percibe en cada momento lo decisivo y lo realiza adecuadamente, llena por entero el ideal con la grandeza multiforme de su viva actividad.
(…) Cuando imaginamos el ser de la diosa -espíritu del vivo despertar que comprende rígidamente la exigencia del momento, que siempre encuentra consejo con claridad nunca turbada y enfrenta las tareas más difíciles con la presteza más rápida- , ¿se puede idear un señal y símbolo mejor para este ser que la clara y reluciente mirada del ojo?»

“Diàlegs amb el mite”

Amigues i amics, estic molt contenta d’anunciar-vos que a finals d’any faré la meva primera exposició a Girona.
La cita serà el proper divendres 2 de desembre, a les 19h., a l’espai de l’Associació dels Amics del Museu d’Art de Girona (Ciutadans, 18).

Sota el títol “Diàlegs amb el mite” presentaré una selecció de les meves escultures, realitzades en paper i cartró, inspirades en alguns personatges fantàstics i éssers sobrenaturals que conformen el panteó mitològic dels diferents continents. Uns volums imaginaris que neixen de l’entusiasme de la creació artística, i que representen allò que ha començat a ser, que s’ha revelat, igual que el mite.

Al següent enllaç podeu consultar la programació d’activitats del Museu d’Art de Girona i dels Amics del Museu d’Art previstes per als mesos de setembre-desembre.
https://issuu.com/museuartgirona/docs/ag_mda_16_imp_p?e=0

No cal dir que, esteu tots convidats!

__________

Amigos y amigas, estoy muy contenta de anunciaros mi primera exposición en Girona para finales de este año.

La cita será el próximo viernes 2 de diciembre, a las 19h., en el espai de l’Associació dels Amics del Museu d’Art de Girona (Ciutadans, 18).

Bajo el título «Diálogos con el mito» presentaré una selección de mis esculturas realizadas en papel y cartón, inspiradas en algunos personajes fantásticos y seres sobrenaturales que conforman el panteón mitológico de los distintos continentes. Unos volúmenes imaginarios que nacen del entusiasmo de la creación artística, y que representan lo que ha empezado a ser, aquello que se ha revelado, igual que el mito.

En el siguiente enlace podéis consultar la programación de las actividades del Museu d’Art de Girona y de los Amics del Museu d’Art previstas para los meses de septiembre-diciembre.
https://issuu.com/museuartgirona/docs/ag_mda_16_imp_p?e=0

No hace falta decir que, ¡estáis todos invitados!

BÒREAS

Paper. 2016

Segons la mitologia grega, Bòreas (Βορέας) fill d’Eos (l’Aurora) i d’Astreu, és la personificació del vent del nord. Vivia a Tràcia, que a Grècia és la regió més freda, i era considerat el vent més violent i impetuós de tots.
Forma part dels Anemoi, els Déus dels Vents, que marquen les quatre direccions i representen les estacions de l’any: Bòreas, Zèfir, Noto i Euro. De tots ells, Bòreas és el més conegut i el que més representacions té en l’art i en la literatura. Els Anemoi eren representats sovint amb la forma de cavall, d’home o de déus alats.
Homer va donar una explicació poètica a l’origen dels vents a l’Odissea. Havent arribat Ulisses i els seus mariners a l’illa d’Eòlia, el seu amo i senyor Èol els afalagà amb honors i diversos dies de celebracions, i va decidir regalar a Ulisses un present que li facilités el retorn al costat de Penèlope. Es tractava de l’odre dels Vents, que contenia tots els vents excepte el que l’havia de portar a Ítaca. Eol va advertí a Ulisses que no l’obrís, però durant el trajecte els mariners varen obrir l’odre pensant que contenia vi o altres tresors, i els vents varen escapar-se desencadenant una tempesta ferotge que va portar les naus, novament, cap a les costes d’Eòlia.

Bòreas raptà a Oritia, filla d’Erecteu, rei d’Atenes, amb la qual tingué dos fills (Càlais i Zetes), els anomenats Borèades, i dues filles (Cleòpatra i Quíone). També es transformà en cavall, engendrant dotze poltres que podien córrer sobre un camp de blat sense tocar les espigues, i que quan galopaven sobre la superfície del mar, no l’encrespaven.

Sobre els vents, Hans Biedermann escriu al seu ‘Diccionario de símbolos’: «Simbológicamente, los vientos no son meros movimientos de aire, sino manifestaciones sobrenaturales que representan las intenciones de los dioses. Por un lado se tiene en cuenta el carácter imprevisible del viento, y por otro su acción perceptible a pesar de su invisibilidad. En regiones en las que aparecen vientos con una dirección determinada (bora, siroco), la personificación es fácil de imaginar; así, por ejemplo, en la antigua Grecia, el rudo viento del norte, Bóreas, rapta a la princesa ateniense Oritia y se la lleva a su patria; en Tracia, Céfiro, el suave viento del oeste, lleva a la joven Psique a Eros, el dios del amor. Menos importancia de les daba al viento del sur (Notos) y al viento del este (Euros). Generalmente se les representaba alados.
(…) En general, el viento representa el efecto, reconocible por sus consecuencias, pero “invisible”, del aliento de la Divinidad.»

NEFERTITI

Plàstic. 2016

La palabra «Nefertiti» se lee, de manera técnica, Neferet-ity, «la hermosa ha llegado». Esta «hermosa» es la diosa lejana que, después de abandonar el sol creador, se dirige hacia el desierto de Nubia. Sin ella, las Dos Tierras están condenadas a la esterilidad y a la desolación. Gracias a la intervención de las divinidades, sobretodo de Thot y de Shu, la diosa lejana regresará a Egipto y la naturaleza y todos los seres vivos volverán a ser dichosos.
Nefertiti es la encarnación de esta diosa que llega o, mejor dicho, que regresa para prodigar su amor al faraón, para que resplandezca como un sol. Ella es, a la vez, Hator, amor celeste, y Maat, la regla eterna, por eso recrea la luz y protege al rey encargado de hacerla brillar sobre la tierra. Éste era, por otra parte, el papel principal de todas las reinas de Egipto.

(…)

Lo que llama la atención del observador interesado en el arte egipcio es el inmenso respeto de que era objeto la mujer. Bella, serena, luminosa, la mujer egipcia contribuyó de forma muy activa a la construcción cotidiana de una civilización que hizo un culto de la belleza, sobretodo de la belleza femenina. Una belleza que turbó a los primeros cristianos: temerosos de la seducción de las egipcias, destruyeron numerosas representaciones de mujeres o las cubrieron de yeso para escapar de su mirada. Por suerte fueron muchas las hijas del Nilo que se salvaron de estas múltiples formas de vandalismo y todavía hoy siguen cautivándonos.

Las egipcias. Retratos de mujeres del Egipto faraónico (Christian Jacq)

LA DANSA DELS DRACS

La dansa dels dracs
Paper. 2016

FIns al 29 de gener a la Llibreria Calmot (Carrer de les Hortes, 4, Girona)

Quan jo era petit hi havia dracs.
Hi havia dracs grans i sinistres, dracs voladors que feien el niu a les parts més altes dels peya-segats com si fossin ocells gegantins. Hi havia dracs petits, marrons i porucs que caçaven rates i ratolins en escamots organitzats. Hi havia Dracs Marins tan enormes que no semblava increïble, vint vegades més grans que la Gran Balena Blava, els quals mataven només per diversió.
M’heu de creure, perquè desapareixen tan de pressa que es podrien extingir ben aviat.

Cressida Cowell. Com ensinistrar un drac