L’HEROI DESCONEGUT

L’heroi desconegut | The Unknown Hero
Paper. 2018

El veritable heroi, el veritable tema, el centre de la Ilíada, és la força. La força exercida pels homes, la força que sotmet els homes, la força davant la qual es contrau la carn humana. L’ànima humana no deixa d’aparèixer-hi modificada per les seves relacions amb la força, arrossegada, cegada per la força de què creu disposar, plegada per la passió de la força que pateix.

“La Ilíada o el poema de la força”. Escrits sobre la guerra. Simone Weil

PANDORA

PANDORA (2018)
Paper kraft
Fons del Museu d’Art de Cerdanyola

Pandora (Πανδώρα), considerada la primera dona, va ser creada per ordre de Zeus com a càstig als humans per haver rebut, de mans de Prometeu, el foc diví que va robar als déus. Pandora va ser modelada per Hefest i Atena a imatge de les deesses immortals, rebent de cadascun dels déus olímpics diferents qualitats com la gràcia, la bellesa i la persuasió, però també la mentida i la fal·làcia, concedides per Hermes.
A l’obra Els treballs i els dies, Hesíode escriu que Zeus va enviar Pandora a Epimeteu, germà de Prometeu qui, desatenent els consells del seu germà de no acceptar cap present del déu, es va deixar seduir per la seva bellesa. Però el mite ens parla també d’una gerra molt ben tapada per evitar que es pogués escapar el contingut de l’interior. La curiositat, però, va fer que Pandora l’obrís, deixant escapar tots els mals. Només l’esperança, que es trobava al fons de la gerra, va romandre a l’interior com a consol per al gènere humà. 

Propera exposició!

Si al 2016 «Diàlegs amb el mite» es va presentar per primera vegada a la ciutat de Girona (Espai dels Amics del Museu d’Art), aquest 2018 l’exposició viatja a Cerdanyola del Vallès (Barcelona) on es tornaran a mostrar algunes de les escultures de paper i de cartró, així com d’altres de noves, inspirades també en la mitologia.
L’acte d’obertura de l’exposició serà el proper divendres 28 de setembre (19h) al Museu d’Art de Cerdanyola (MAC) – Can Domènec (c/ Sant Martí, 88).

L’exposició es podrà visitar fins a finals de novembre i comptarà amb una celebració de cloenda (finissage) el diumenge 18 de novembre a les 12h.

Al següent enllaç podeu consultar el tríptic de l’exposició que compta amb un meravellós text del professor, crític d’art i escriptor Pere Parramon Rubio.
Tríptic «Diàlegs amb el Mite»

Portada trípticWP

EL VENT BLANC

El vent blanc | The White Wind
Paper. 2018

El viento es en realidad aire en movimiento […] El viento brama, gime, ruge y susurra.
Es esta animada naturaleza del viento y el abanico de su carcácter con los que alguna fuerza autónoma y salvaje situada dentro de la psique se ha identificado desde siempre. «El viento existió primero como persona y, cuando la tierra comenzó su existencia, el Viento la cuidó.» [W. Matthews].
Totalmente independiente de nuestras órdenes y nuestro control, el viento evoca un invisible espíritu de generación, inspiración y éxtasis religioso hecho de fieltro. […]
El viento es suave, mecedor, agresivo, violento, nos atrae, se instala sobre nosotros, fluye en nuestro interior.

El libro de los símbolos. Reflexiones sobre las imágenes arquetípicas

FOBOS

FOBOS (2018)
Paper kraft natural

Fill d’Ares i d’Afrodita, Fobos (en grec antic Φόβος, ‘temor’) era la divinitat que personificava la por. Amb el seu germà Deimos (el ‘terror’) exercia d’auriga del déu de la guerra acompanyant-lo en la batalla. No se li atribueix cap mite en particular, però Homer i Hesíode en fan referència a les seves obres.
Etimològicament, la paraula ‘fòbia’ deriva del terme grec Φόβος (fobos). Si la por és un mecanisme indispensable per a la supervivència que ajuda a prevenir i a enfrontar-se als perills, la fòbia és una aversió que acompanya sempre a l’individu i bloqueja el desenvolupament de la seva existència.

Al llibre El poder de la por, Jorge L. Tizón ens diu que “quan ens domina la por tendim a presentar-nos davant dels altres «amb cara de por», «enervats per la por»: és l’actitud corporal, que ja Darwin havia descrit, formada per una expressió facial característica, una combinació de rigidesa i flacciditat a les extremitats i una actitud general encongida. Ara bé, defensivament, podem utilitzar la reacció oposada, l’«extrem heroic» de la por. Llavors ens podem mostrar irritables, desafiadors, provocadors”.

FRENESIA

FRENESIA [Mènada] (2017)
Paper de niu d’abella

¡Bienvenido él en los montes, cuando fuera del veloz cortejo cae al suelo, llevando puesto el sagrado vestido de la piel de corzo, con ansia de la sangre del cabrito sacrificado, la alegría de devorar su carne cruda, [140] lanzándose a los montes de Frigia, de Lidia! ¡Bromio (Dionisio) es el líder del cortejo! ¡Evohé!
¡Mana leche el suelo, mana vino, mana de las abejas su néctar! Y como el humo de incienso de Siria, el Baco, sosteniendo en alto la llama foguera de su antorcha, la agita vivamente desde el pie de su soporte, anima a las mujeres errantes a correr y a danzar y las pone en movimiento con sus gritos, [150] soltando al viento su cuidada melena.
Y al mismo tiempo que sus alaridos de bacanal, él va añadiendo gritos como éstos: «¡Vamos, bacantes! ¡Celebrad a Dioniso con cantos al son de vuestros tambores estridentes!»

Las Bacantes, Eurípides

VALQUIRIA

Paper. 2018

Las valquirias son «Las que eligen a los caídos en la batalla». Esa es su función, la de recoger a los muertos designados por Odín y Freya y llevarlos al Valhala. Conocemos muchos nombres de valquirias, siempre asociados a la batalla. Grimhild, «Batalla enmascarada»; Brynhild, «Cota (de malla) de la batalla»; Hilda, «Batalla», «Poder», «Destrucción de los escudos», «Parálisis del guerrero», y muchos más (aunque la mayoría de estos nombres, seguramente, son más literarios que tradicionales).
En su origen, probablemente, las valquirias eran espíritus de muerte, que sobrevolaban los campos de batalla, por lo que no era conveniente mirar  hacia arriba durante el combate. Hacían morir a unos u otros. Cuando el campo de batalla se reinterpreta como Valhala, siguen cumpliendo su función, pero ahora entre los guerreros siempre renacidos. Les atienden, quizá le sirvan bebidas, como se ve en tantas piedras decoradas de época vikinga y en muchos bracteatos y otros objetos de tiempos anteriores.

Estas doncellas eran representadas como jóvenes y bellas, con brazos resplandecientemente blancos y cabellos dorados y sueltos. Vestían cascos de plata u oro y corseletes rojos como la sangre, y, portando lanzas y escudos resplandecientes,  cargaban audazmente a través del fragor de la batalla sobre sus corceles blancos. Estos caballos galopaban a través de los dominios del aire, llevando también a los héroes caídos que eran transportados inmediatamente al Valhala. En la historia El Anillo del Nibelungo, Richard Wagner presenta una concepción particularmente, aunque no obstante más moderna, de la jefa de las valquirias y su desobediencia cuando Odín le ordenó que trajera al joven Sigmund al lado de su amada Sieglinde, para llevarle hasta el Palacio de los Benditos.

Mitología nórdica. Enrique Bernardez
Los vikingos. H.A. Guerber

HEFEST

HEFEST (2017)
Paper reciclat i roca volcànica
Col·lecció privada

Hefest (Ἥφαιστος) –Vulcà, segons la mitologia romana-, déu del foc i fill de Zeus i Hera.
Pertany al grup dels grans déus olímpics. És el senyor de l’element igni i divinitat poderosa dels metalls i de la metal·lúrgia que regna sobre els volcans, que són els tallers on treballa amb els seus ajudants, els Cíclops.
D’aspecte deforme i coix, Hefest havia tingut aventures amb dones de gran bellesa, com la deessa Afrodita. La tradició també li atribuí diversos fills, com Erictoni, llegendari heroi atenès nascut de la terra fruit del desig del déu per la deessa Atena.

Font: Diccionario de mitología griega y romana (Pierre Grimal)

EL VOL

Paper. 2017

En los mitos, como el de Ícaro, y en los sueños, el vuelo expresa un deseo de sublimación, de búsqueda de una armonía interior, de una superación de los conflictos. Este sueño se encuentra particularmente en los nerviosos, que son poco capaces de realizar por sí mismos sus deseos de elevarse. Significa simbólicamente «no poder volar». Cuanto más se exalta este deseo, más evoluciona esta incapacidad hacia la angustia, y más la vanidad que lo inspira se trueca en culpabilidad. El sueño de vuelo termina en pesadilla de caída: expresión simbólica de la realidad vivida, de los fracasos reales, consecuencia ineluctable de una falsa actitud hacia la vida real.

Diccionario de símbolos (Jean Chevalier)

CANT DE SIRENA

Paper. 2017

Las sirenas y las mujeres-pez eran otro de los problemas urgentes con los que se enfrentaban los investigadores del alma. Estas hijas del mar parecían estar en todas partes. Agresivas y depredadoras, guiadas por la incesante necesidad sexual de la ninfómana, no deben ser confundidas con ese grupo de criaturas acuáticas, las ondinas*, es decir, ‘mujeres-ola’ (…)

La sirena era lo opuesto a la manifiestamente violable ondina. Había permitido que resurgiese en ella la fuerza masculina del estadio bisexual primitivo, por eso representaba el elemento agresivo y bestial de la naturaleza de la mujer. No era precisamente la perla cultivada de la feminidad pasiva y moderna, sino la atávica, brutal y peligrosa de las entrañas húmedas y frías del mar.

Las flores venenosas: las ménades de la decadencia y el tórrido gimoteo de la sirena, dins de Ídolos de perversidad. La imagen de la cultura de fin de siglo (Bram Dijkstra)

* ninfas que viven en el fondo de las aguas, que tienen bella forma humana, pero que carecen de alma inmortal, que solo pueden adquirir si se unen a un humano para siempre.