BUBO

Bubo
Paper. 2016
Col·lecció particular

Fins al 29 de gener a la Llibreria Geli (Carrer de l’Argenteria, 18, Girona)

Començo el cant per Pal·las Atena, divinitat gloriosa
d’ulls lluents com l’òliba, plena d’enginy, que té un cor implacable;
respectable donzella protectora de ciutats, plena de força,
Tritogènia, a qui va fer néixer el propi Zeus provident
del seu cap venerable, portant les armes de guerra
d’or tot lluent. Un temor respectuós s’emparà de tots els immortals
en veure-ho; i ella va saltar ràpidament del cap
immortal, davant de Zeus portador de l’ègida,
brandant una javelina punyent. Es va commoure el gran Olimp
de manera terrible sota l’ímpetu de la d’ulls d’òliba; a tot l’entorn, la terra
va fer un crit paorós i el mar, aleshores, s’arremorà
enterbolit amb onades de color de porpra; però de sobte, l’aigua
es va calmar i l’esplèndid fill d’Hipèrion va detenir
els cavalls de peus ràpids un llarg temps, fins que la donzella,
Pal·las Atena, es tragués de les espatlles immortals
les armes divines, i es va alegrar Zeus prudent.
I així, salut a tu, filla de Zeus portador de l’ègida!

Himnes Homèrics. Himne XVIII «A Atena»

JANTO

Cartró. 2016

D’acord amb la mitologia grega, Janto o Xantos (en grec antic Ξάνθος), fill del Zèfir i de l’harpia Podarge, va ser un dels dos cavalls immortals d’Aquil·les.
Juntament amb el seu germà Balio o Bali, fou donat a Aquil·les per Posidó. En un dels pasatge de la Ilíada es pot llegir com els déus li van concedir per un moment el do de la paraula perquè vaticinés la mort del seu amo:

(…) Automedonte
Y Álcimo diligentes los caballos
Al yugo uncieron los tirantes de oro
Atando á las armellas, con el freno
Su boca sujetaron, y las riendas
Tendieron hacia atrás. Y Automedonte,
El látigo tomando sonoroso
Y ligero, del carro la alta silla
Ocupó; y detrás de él subiendo Aquiles
Armado ya con sus lucientes armas,
Brillaba como el sol cuando camina
Por el mas alto punto de los cielos;
Y en espantosa voz a los caballos
Que de su padre fueran animaba.
«Janto y Balio, decía, ilustres hijos
De la harpía Podarga! victorioso
Y sin herida á las aquivas naos
Conducid, acabada la batalla,
Al que monta hoy el carro; y no en la arena
Muerto allí le dejeis, como á Patroclo. »
Oyó sus voces el ligero Janto
Uncido como estaba, y la cabeza
Inclinó á tierra; y las doradas crines,
En derredor del yugo derramadas,
Hasta el suelo llegaron; y la diosa
Juno le dió que articular pudiese
Voces humanas, y á su dueño él dijo:
«Salvo de la batalla en este dia
Te sacaremos, valeroso Aquiles;
Pero á tí ya se acerca de la muerte
El momento fatal, y no seremos
Nosotros los culpados; que la vida
Un dios te quitará muy poderoso
Y el hado inevitable. (…) »
Apenas el caballo
Habia proferido estas palabras
Las furias infernales contuvieron
Su voz; y airado Aquíles al oirle,
Así le respondió: «Porqué la muerte
Me vaticinas, Janto? No debieras
Anunciármela tú. Sabido tengo
Que el hado á perecer en esta playa
Y lejos de Peleo y de la augusta
Tétis, me condenó; (…) »

Homer. La Íliada. Libro XIX. Edició de José Gomez Hermosilla (1848)

 

ÍDOL 

Cartró. 2016

«El ídolo es una realidad marginal a la que no sólo miramos, sino que nos mira, puesto que es una presencia: no representa a un dios, sino que es el dios. (…)

Nuestro concepto corriente de imagen implica que ésta recibe nuestra mirada y que representa o se refiere a algo que no es ella, pues está en otro lado y en otro tiempo, y además está constituido por una materia y forma diferentes. Según esto, las figuras que, en vez de ser vistas o miradas por nosotros, nos miran, no deberían ser llamadas “imágenes representativas”. A objetos de ese tipo se los ha llamado, dentro de la tradición occidental judeocristiana, “ídolos”. Lamentablemente, tal denominación arrastra una serie de descalificaciones morales, ontológicas y doctrinales que impiden su valoración como algo positivo.»

Filosofía de la imagen: lenguaje, imagen y representación (Fernando Zamora Águila)

THORONDOR

Paper. 2016

Senyor de les Àguiles de les Crissaegrim a la Primera Edat del Sol, amic dels Noldor i dels Edain. Es coneix al Silmarillion, obra escrita per J.R.R. Tolkien, com «la més poderosa de totes les aus que mai han existit», amb una envergadura de 54,9 metres i un bec d’or.
El seu nom es tradueix del sindarin, una llengua èlfica ideada per Tolkien, com a ‘rei de les àguiles’; o de la seva forma afí, el quenya, una altra llengua èlfica, com Sorontar.

Entre les seves gestes cal destacar la vigilància sobre la ciutat secreta de Gondolin, el rescat de Maedhros del Thangorodrim, i el de Beren i Lúthien, i liderant al seu exèrcit d’Àguiles en la lluita que va mantenir contra els dracs alats de Morgoth durant la Gran Batalla.

EIDOLON

Paper. 2016

Plural Eidola; «ειδωλον»; imatge, fantasma, aparició.

«A l’Hades o inframón, els morts són quelcom més que ombres privades d’existència real; són aparicions que es revelen a si mateixes com a pertanyents a llocs inaccessibles. En un dels passatges de «l’Odissea» d’Homer, Ulisses descendeix al cor de l’Hades. Un cop allà sacrifica una ovella negre, i de forma immediata apareixen unes ombres, atretes per la seva sang, que el poeta anomena Eidola. Per aquests «caps sense força», la sang és com un moment de la vida que els permet el reconeixement i la conversa abans del seu retorn a les profunditats de l’Erebus. Però tot i la revifalla, els morts continuen essent Eidola, és a dir, aparicions que apareixen només als somnis i amb les quals el contacte físic és impossible.

És important aclarir el significat d’aquesta paraula tant antiga que fou de les primeres utilitzades per definir el concepte d’imatge. Segons Gérard Simon, Eidolon es podria definir com «allò que vaga, que no pot ser tocat, però amb la importància suficient per ser capaç de manifestar-se».
Jean-Pierre Vernant, per la seva banda, va assenyalar que l’Eidolon arcaic es manifesta de tres formes: en primer lloc, el fantasma o phasma, creat per un déu a imatge d’un ésser viu; en segon lloc, la imatge del somni o Oneiros, el doble espectral que apareix durant el somni enviat pels déus amb la imatge d’un ésser real; i tercer, la pshuchê, o l’ombra dels morts, que és l’aspecte exacte del veritable ésser privat d’existència real, transformant-se en «fum que desapareix sota la terra amb un petit crit de ratpenat».

Contemporary Art and Classical Myth (Isabelle Loring Wallace)

EL VOL D’ÍCAR

EL VOL D’ÍCAR (2016)
Paper i ferro forjat
Col·lecció privada

Ícar (Ιχαρος), fill de Dèdal i d’una esclava de Minos anomenada Nàucrate.
Quan Dèdal va haver ensenyat a Ariadna com Teseu podria trobar el seu camí de sortida del laberint i després d’haver donat mort al Minotaure, Minos, irritat, va tancar a Dèdal i al seu fill al laberint. Però Dèdal, a qui mai faltaven recursos, va fabricar per a Ícar i per a si mateix unes ales, fixant-les amb cera a les seves espatlles i a les del seu fill, amb la qual cosa tots dos van emprendre el vol per sortir del laberint. Abans de marxar, Dèdal havia recomanat a Ícar que no remuntés amb excés ni volés massa baix. Però Ícar, ple d’orgull i fascinat pel vol, no va atendre els consells del seu pare: es va enlairar molt amunt i es va acostar tant al sol que la cera de les ales es va fondre, fent que Ícar es precipités al mar, que a partir de llavors, es conegué com el mar d’Icària.

Pierre Grimal. ‘Diccionari de mitologia grega i romana’

LEÒNIDES

Cartró. 2016

Leònides fou rei d’Esparta i el seu nom esdevingué llegendari com a resultat dels esdeveniments de la batalla de les Termòpiles, l’any 480 aC, en la que una aliança de ciutats-estat gregues varen impedir l’avenç dels invasors perses, comandats per Xerxes, pel pas de les Termòpiles.
«En realidad los espartanos continuaron atrincherados en el istmo y destinaron a las Termópilas nada más que trescientos guerreros. Es cierto que se trataba de una unidad de élite que servía como guardia real, pero no dejaba de ser al fin y al cabo un puñado de hombres.
(…) El rey de Esparta mantuvo heroicamente su posición durante días y días contra la marea del ejército enemigo, hasta que un traidor, un tal Efialtes, les indicó a los persas un sendero que subía por la montaña para descender del otro lado por la espalda de los griegos.»
Akropolis (Valerio Massimo Manfredi)

CAVALL DE TROIA

Paper. 2016

Colossal estàtua de fusta en forma de cavall que construïren els grecs durant el setge a les infranquejables muralles de la ciutat de Troia, en la qual s’amagaren Ulisses i els seus homes mentre les tropes gregues simulaven retirar-se. Els troians, creient que era una ofrena religiosa, l’introduïren a la ciutat celebrant la fi del anys d’assetjament. A la nit, els grecs amagats sortiren de l’interior del cavall i obriren les portes a llurs compatriotes, saquejaren la ciutat fins a deixar-la reduïda a un munt de runes. Aquest episodi posà fi a la guerra de Troia, un conflicte que va ser, d’acord amb la llegenda, una guerra dels exèrcits aqueus (grecs) contra la ciutat de Troia (Àsia Menor), seguint el rapte d’Helena d’Esparta per part de Paris de Troia.

«Desfets per la guerra i rebutjats pels destins, els dirigents dels dànaus, en passar ja tants anys, construeixen, per inspiració divina de Pal•las, un cavall de la mida d’una muntanya, i en formen el costellam amb planxes d’avet; fan veure que és una ofrena per un bon retorn, i aquest rumor s’escampa. Dins els flancs obscurs, hi tanquen d’amagat els millors guerrers escollits per sorteig i omplen completament de soldats armats les enormes cavernes del ventre del cavall.»

L’Eneida. Llibre II. Virgili

 

PATHOS

Cartró. 2016

El «pathos» fa referència al concepte grec entès com la passió, el drama emocional, l’expressió patètica, l’angoixa, el sentiment tràgic; en aquest cas representat a través de la contorsió forçada del cartró, insinuant una forma gairebé humana.
Escopes de Paros (395 aC) fou l’escultor grec del «pathos». La seva escultura es caracteritzà per un particular sentiment de dolor, una tragèdia del viure la condició humana en tot el dramatisme del dolor i del patiment.