L’Àngel de la històriα | Àngel of History
Cartró / Cardboard. 2018

Tesi sobre la filosofia de la història. Walter Benjamin
L’Àngel de la històriα | Àngel of History
Cartró / Cardboard. 2018

PANDORA (2018)
Paper kraft
Fons del Museu d’Art de Cerdanyola

Pandora (Πανδώρα), considerada la primera dona, va ser creada per ordre de Zeus com a càstig als humans per haver rebut, de mans de Prometeu, el foc diví que va robar als déus. Pandora va ser modelada per Hefest i Atena a imatge de les deesses immortals, rebent de cadascun dels déus olímpics diferents qualitats com la gràcia, la bellesa i la persuasió, però també la mentida i la fal·làcia, concedides per Hermes.
A l’obra Els treballs i els dies, Hesíode escriu que Zeus va enviar Pandora a Epimeteu, germà de Prometeu qui, desatenent els consells del seu germà de no acceptar cap present del déu, es va deixar seduir per la seva bellesa. Però el mite ens parla també d’una gerra molt ben tapada per evitar que es pogués escapar el contingut de l’interior. La curiositat, però, va fer que Pandora l’obrís, deixant escapar tots els mals. Només l’esperança, que es trobava al fons de la gerra, va romandre a l’interior com a consol per al gènere humà.
El vent blanc | The White Wind
Paper. 2018

FOBOS (2018)
Paper kraft natural

Fill d’Ares i d’Afrodita, Fobos (en grec antic Φόβος, ‘temor’) era la divinitat que personificava la por. Amb el seu germà Deimos (el ‘terror’) exercia d’auriga del déu de la guerra acompanyant-lo en la batalla. No se li atribueix cap mite en particular, però Homer i Hesíode en fan referència a les seves obres.
Etimològicament, la paraula ‘fòbia’ deriva del terme grec Φόβος (fobos). Si la por és un mecanisme indispensable per a la supervivència que ajuda a prevenir i a enfrontar-se als perills, la fòbia és una aversió que acompanya sempre a l’individu i bloqueja el desenvolupament de la seva existència.
Al llibre El poder de la por, Jorge L. Tizón ens diu que “quan ens domina la por tendim a presentar-nos davant dels altres «amb cara de por», «enervats per la por»: és l’actitud corporal, que ja Darwin havia descrit, formada per una expressió facial característica, una combinació de rigidesa i flacciditat a les extremitats i una actitud general encongida. Ara bé, defensivament, podem utilitzar la reacció oposada, l’«extrem heroic» de la por. Llavors ens podem mostrar irritables, desafiadors, provocadors”.
FRENESIA [Mènada] (2017)
Paper de niu d’abella
¡Bienvenido él en los montes, cuando fuera del veloz cortejo cae al suelo, llevando puesto el sagrado vestido de la piel de corzo, con ansia de la sangre del cabrito sacrificado, la alegría de devorar su carne cruda, [140] lanzándose a los montes de Frigia, de Lidia! ¡Bromio (Dionisio) es el líder del cortejo! ¡Evohé!
¡Mana leche el suelo, mana vino, mana de las abejas su néctar! Y como el humo de incienso de Siria, el Baco, sosteniendo en alto la llama foguera de su antorcha, la agita vivamente desde el pie de su soporte, anima a las mujeres errantes a correr y a danzar y las pone en movimiento con sus gritos, [150] soltando al viento su cuidada melena.
Y al mismo tiempo que sus alaridos de bacanal, él va añadiendo gritos como éstos: «¡Vamos, bacantes! ¡Celebrad a Dioniso con cantos al son de vuestros tambores estridentes!»
Las Bacantes, Eurípides
GABRIEL (2017)
Paper kraft
Després vaig veure un altre àngel poderós que baixava del cel vestit amb un núvol i coronat amb l’arc iris; la seva cara era com el sol, i les seves cames, com columnes de foc. Duia a la mà un petit rotlle obert. Va posar el peu dret damunt el mar i el peu esquerre a la terra, i va cridar amb veu forta, com un lleó que rugeix. Així que hagué cridat, els set trons van fer ressonar les seves veus. Quan els set trons hagueren parlat, jo anava a escriure, però vaig sentir una veu del cel que em deia:
—Guarda sota segell el que han dit els set trons: no ho escriguis!
Apocalipsi 10:1-4
2018. Plàstic
Sèrie «Contravolums».
On és lo lloc on ma pensa repose?
On serà, on, que mon voler contente?
Ab escandall jo cerc tot fons e tempte,
e port no trob on aturar-me gose.
Ausiàs March. Poema LXXVI
(On és el lloc on reposarà el meu pensament? On serà, on, que satisfaré el meu voler? Amb l’escandall cerco i mesuro tots els fons marins, i no trobo cap port on jo gosi aturar-me.)
Paper. 2018
Las valquirias son «Las que eligen a los caídos en la batalla». Esa es su función, la de recoger a los muertos designados por Odín y Freya y llevarlos al Valhala. Conocemos muchos nombres de valquirias, siempre asociados a la batalla. Grimhild, «Batalla enmascarada»; Brynhild, «Cota (de malla) de la batalla»; Hilda, «Batalla», «Poder», «Destrucción de los escudos», «Parálisis del guerrero», y muchos más (aunque la mayoría de estos nombres, seguramente, son más literarios que tradicionales).
En su origen, probablemente, las valquirias eran espíritus de muerte, que sobrevolaban los campos de batalla, por lo que no era conveniente mirar hacia arriba durante el combate. Hacían morir a unos u otros. Cuando el campo de batalla se reinterpreta como Valhala, siguen cumpliendo su función, pero ahora entre los guerreros siempre renacidos. Les atienden, quizá le sirvan bebidas, como se ve en tantas piedras decoradas de época vikinga y en muchos bracteatos y otros objetos de tiempos anteriores.
Estas doncellas eran representadas como jóvenes y bellas, con brazos resplandecientemente blancos y cabellos dorados y sueltos. Vestían cascos de plata u oro y corseletes rojos como la sangre, y, portando lanzas y escudos resplandecientes, cargaban audazmente a través del fragor de la batalla sobre sus corceles blancos. Estos caballos galopaban a través de los dominios del aire, llevando también a los héroes caídos que eran transportados inmediatamente al Valhala. En la historia El Anillo del Nibelungo, Richard Wagner presenta una concepción particularmente, aunque no obstante más moderna, de la jefa de las valquirias y su desobediencia cuando Odín le ordenó que trajera al joven Sigmund al lado de su amada Sieglinde, para llevarle hasta el Palacio de los Benditos.
Mitología nórdica. Enrique Bernardez
Los vikingos. H.A. Guerber
MÀSCARA (2017)
Paper kraft i roca
En el mundo primitivo, donde hay que buscar la mayor parte de las claves de la mitología, los dioses y los demonios no se conciben a la manera de las realidades inflexibles, inalterables y positivas. Un dios puede estar simultáneamente en dos o más lugares, como una melodía o como la forma de una máscara tradicional. Y dondequiera que se presente, el impacto de su presencia es el mismo, no queda reducido por su multiplicación. Además, en un festival primitivo la máscara es reverenciada y experimentada como una auténtica aparición del ser mítico que representa, aunque todo el mundo sepa que un hombre hizo la máscara y que un hombre la lleva puesta. Y el que la lleva puesta es identificado con el dios mientras dura el ritual, del que la máscara es una parte. No representa simplemente al dios, él es el dios.
La máscara de dios. Mitología primitiva. Joseph Campbell.
2017. Paper
‘Encara pregava, quan Gabriel, l’home que havia vist al començament de la visió, se’m va acostar volant. Era l’hora de l’ofrena del capvespre’. (Dn 9,21)
Gabriel és un dels set arcàngels. Fa les funcions de missatger de Déu, que en la mitologia clàssica corresponien a Hermes.
És l’àngel de la vida i la mort i també de la venjança. Apareix esmentat a Llibre de Daniel (capítols 8-9), a l’Evangeli segons Lluc (Lc 1,9-26) i a l’Alcorà (capítol 96), considerat pels musulmans com el primer episodi (surah) revelat per Gabriel a Mahoma.