Després vaig veure un altre àngel poderós que baixava del cel vestit amb un núvol i coronat amb l’arc iris; la seva cara era com el sol, i les seves cames, com columnes de foc. Duia a la mà un petit rotlle obert. Va posar el peu dret damunt el mar i el peu esquerre a la terra, i va cridar amb veu forta, com un lleó que rugeix. Així que hagué cridat, els set trons van fer ressonar les seves veus. Quan els set trons hagueren parlat, jo anava a escriure, però vaig sentir una veu del cel que em deia: —Guarda sota segell el que han dit els set trons: no ho escriguis!
Ese es el carácter mágico de la máscara, que, por tal motivo, tiene dos superficies: la interna, que es un molde, una réplica o recipiente vacío de la cara o cabeza del portador, visible y contactable solo para este; y la externa, que presenta al mundo la nueva identidad que el portador adopta. Comparten ese carácter mágico —la magia, como el milagro, es una transformación de lo normal en algo distinto, por una voluntad que apela a fuerzas sobrenaturales— tanto la máscara teatral griega como la máscara religiosa del hombre primitivo, o la del niño contemporáneo que “se transforma” en Superhombre.
«Como mensajeros plenamente encarnados, los ángeles flotan en más de la mitad de los libros de la Biblia, algunos anónimos, otros con nombre: Gabriel, Rafael, Miguel.»
Los orígenes sagrados de las cosas profundas Charles Panati, 2002
L’epopeia sol donar a alguns déus epítets que caracteritzen la seva essència i la seva impressió aparents. D’aquesta manera, el mussol (glaux en grec) es considerava l’au d’Atena i una manifestació de la seva presència; i el que més impressiona del mussol és, justament, l’ull lluminós. Quan a Atena se li associa un animal anomenat glaux pel seu gran ull agut i lluent, tal como ella mateixa (Glaucopis, «la dels ulls clars»), no hi ha dubte que per la seva mirada singular el seu esperit es trobava en aquell ull.
Atena era filla de Zeus i de Metis i, segons la mitologia, va néixer del cap del seu pare completament armada, amb la llança i l’ègida, després de que el déu Hefest li obrís el cap amb un cop de destral. A més de ser la deessa de la guerra, també era la protectora de les arts, la literatura i la filosofia. També se l’associa a l’olivera per la seva disputa amb Posidó per la sobirania de l’Àtica. A la “Ilíada” participa en la lluita al costat dels aqueus, donant suport a Aquil·les a Troia, o ajudant a Ulisses a tornar a Ítaca.
Durant segles s’ha atribuït de manera errònia el nom d’òliba (lechuza) d’Atena, donat que en realitat es tracta de l’Athene noctua, nom científic del mussol comú.Walter F. Otto escriu al seu llibre ‘Los dioses de Grecia’ (1987): «No podríamos comprender a Atenea, como a todas las deidades genuinas, desde una sola actividad, singularmente visible. Su mente vigorosa, que hace de ella el genio de la victoria, tiene una amplitud que no se limita a los horizontes de un campo de batalla. Sólo la «inteligencia de los ojos claros», que percibe en cada momento lo decisivo y lo realiza adecuadamente, llena por entero el ideal con la grandeza multiforme de su viva actividad. (…) Cuando imaginamos el ser de la diosa -espíritu del vivo despertar que comprende rígidamente la exigencia del momento, que siempre encuentra consejo con claridad nunca turbada y enfrenta las tareas más difíciles con la presteza más rápida- , ¿se puede idear un señal y símbolo mejor para este ser que la clara y reluciente mirada del ojo?»
La “bellesa”. Del grec λουλούδι (louloúdi, “flor”). Símbol de la sensualitat, de la renovació del món, del despertar i del renaixement. Però també, del recordatori de la mortalitat.
Patrícia Maseda 