DRAC

Paper. 2016

Qualsevol sap què és i com és un drac, tot i que pocs podrien descriure’l amb precisió, i molt menys aventurar el seu significat. Per a molta gent el drac és quelcom medieval, possiblement limitat Europa, però altres farien referència a la Xina perquè l’expansió mundial dels productes comercials a portat a tots el racons els seus dissenys i icones tradicionals, entre ells els fastuosos dracs. El que poques persones coneixen és que els dracs estan presents en l’art, els relats i la mitologia de la major part de les cultures que han anat sorgint i s’han desenvolupat en un o altre dels paisatges del planeta, des de les fosques èpoques de l’Edat de Bronze fins l’actualitat.

Dragones y Dioses. El arte y los símbolos de la civilización Maya (Miguel Rivera Dorado)

En el cas dels dracs catalans, aquests no custodien tresors, sinó que són monstres terribles que es dediquen a cruspir-se al habitants dels voltants de les seves coves, fins que arriba un cavaller i aconsegueix acabar amb ells. El més famós de tots els dracs catalans és, sens dubte, el que mort a mans del cavaller Sant Jordi, patró de Catalunya, per salvar a la donzella que tenia presonera.

«DE UNICORNIS»

Cartró. 2016

«El primer Unicornio llegó envuelto en una nube, impulsado por un blanco torbellino. Descendió con suavidad desde los cielos a los campos infantiles de la Tierra, aún antes que sus fuegos iniciales se hubieran extinguido. Posee entonces el Unicornio el brillo de la Luz y puede apartar de sí toda oscuridad, toda tiniebla. Se le llamó «Asallam», el primer Unicornio de los nacidos, creatura de conformación temible y para contemplar hermosa, dotado de un cuerno de luz en espiral señal del Galgallim, el guía.»
«Codex Unicornis, De Historia et Veritate Unicornis» (Magnalucius, segle XV)

DROMEAS

DROMEAS (2015)
Cartró

«Llamó a Fidípides, el corredor, y le mandó que se llegara a la ciudad (Atenas) para dar aviso de que no se rindieran bajo ningún concepto, ya que su victorioso ejército estaba a punto de llegar (…)
Fidípides había recorrido en pocas horas más de cuarenta kilómetros: su sacrificio es recordado cada cuatro años en las Olimpiadas modernas cuando atletas de todas las partes del mundo compiten sobre la misma distancia recorrida por él para ganarse el reconocimiento más codiciado y más prestigioso, el de los corredores del maratón.»
«Akropolis» (Valerio Massimo Manfredi, 2000)

GANESHA

Paper. 2015

Déu hindú representat amb un cap d’elefant, símbol de la sagacitat i deïtat de la bona sort. És fill de Xiva i Pārvatī, i germà de Skanda. Per a alguns hindús aquest déu constitueix l’objecte suprem d’adoració, i a la Ganapati Upanisa se’l considera creador, preservador i destructor de l’univers.
El mite més estès sobre el seu cap d’elefant figura al Brahmavaivarta Purana, en el què s’explica que mentre Xiva estava de viatge, els déus varen concedir a Pārvatī, com a premi per la seva devoció cap a ells, el do d’un fill, que era la pròpia encarnació de Krixna. Però el destí va voler que Sani (el planeta Saturn), condemnat a destruir tot allò que mirés, va sentir el desig de contemplar la bellesa del nadó, de manera que en el moment de girar el rostre cap a ell, el cap de l’infant va quedar separada del seu cos. Els déus, afligits, varen col·locar sobre el coll del nen el cap d’un paquiderm que en aquell moment passava per allà.

Diccionario Espasa de mitología universal. 2000

PAPALLONA

PAPALLONA (2015)
Cartró

L’“efímer”. Símbol de la bellesa del que és fugaç i del misteri de la transformació física.
És el símbol escollit per representar la lletra grega Ψ («psi”), en relació amb la “psique» (Ψυχή, ”ànima”).

«… Pues lo bello no es nada más que el comienzo de lo terrible, que apenas conseguimos soportar, y lo admiramos tanto porque, serenamente, desdeña destruirnos».
«Antología» (R.M.Rilke)

ASTERI (Minotaure)

Paper. 2015

El minotaure (Μινόταυρος), o Brau de Minos, fou un monstre que tenia cap de toro i cos d’home. En realitat, es deia Asteri, o Asterió, i era fill de Pasífae, esposa de Minos, i d’un toro enviat per Posidó. Minos, espantat i avergonyit al veure néixer aquests monstre fruit dels amors contranatura de Pasífae, va manar a Dèdal construir un immens palau format per un embolic de sales i corredors en el què ningú fos capaç de trobar la sortida, excepte Dèdal. Allà va tancar al minotaure, i cada any li oferia en sacrifici a set joves i set donzelles que la ciutat d’Atenes li pagava com a tribut. Teseu fou un dels joves que va entrar al laberint de manera voluntària i, gràcies a l’ajuda d’Ariadna, va aconseguir no només matar al monstre, sinó també trobar el camí de sortida del palau.

Diccionari de mitologia grega i romana. Jordi Parramón i Blasco. 1997

HERMES

Cartró. 2015

Hermes (Έρμῆς), fill de Zeus i de la plèiade Maia i germà petit d’Atenea. Missatger dels Déus Olímpics, de les fronteres i dels viatgers, dels pastors, dels oradors, dels lladres, de l’enginy, dels literats i poetes. La iconografia el representa amb sandàlies amb ales, barret i un caduceu, símbol de les funcions d’herald del déus.
A la “Ilíada” d’Homer (Cant XXIV) es parla de la seva funció de mediador. Representat amb aparença de kourós, Hermes guia al rei Príam a través de la frontera del país troià fins al campament aqueu, on es troba la tenda d’Aquil·les. Hermes agafa les regnes del carro de Príam permetent que l’ancià franquegi les portes del campament enemic adormint als sentinelles i, d’aquesta manera, protegint el seu pas. El vell monarca proposa a Aquil·les un rescat pel cos del seu fill Hèctor, mort a mans de l’heroi, per poder-lo portar de retorn a la ciutat de Troia i retre-li els honors funeraris corresponents.

Diccionario de las mitologías y de las religiones de las sociedades tradicionales y del mundo antiguo. Vol. II (Grecia). Yves Bonnefoy. 1997