PRIAP (Priapus)

Paper. 2016

“Noia poca-solta, de què rius? No em van fer Praxíteles ni Escopas, tampoc no he estat polit per la mà de Fídias, sinó que un masover va tallar una fusta tosca i em va dir: «Tu seràs Priap.» Tanmateix, ¿em mires i novament rius? Sens dubte et sembla salada la columna que s’aixeca enmig del meu entrecuix.”

Els poemes priapeus (carmina Priapea en llatí) són una col·lecció de vuitanta epigrames d’un autor anònim d’època incerta, però amb tota probabilitat no posterior al segle I dC, que tenen, com a locutor o interlocutor, el déu Priap, una divinitat grecoromana menor representada sempre amb el fal·lus en erecció.
Les primeres referències d’aquest déu, tot i que era d’origen indoeuropeu, són del segle VI aC. El seu culte es propagà a Grècia en l’època alexandrina arran de la difusió del culte mistèric del déu Dionís, del seguici del qual Priap formava part juntament amb Silè i els sàtirs. A partir del segle II aC, comença a canviar la imatge tradicional de Priap com a déu de la fertilitat, i es difon i es generalitza en el seu culte l’element obscè. Cal recordar que el culte itifàl·lic a Roma s’inicià amb la personificació del terme fascinum, que vol dir «encanteri, amulet fàl·lic» i, per extensió, «fal·lus», i que es va convertir gairebé en un “déu” que protegia del malefici i del mal d’ull. De mica en mica, però, les creences i els costums primitius comencen a decaure i el culte al fal·lus esdevé senzillament un símbol de plaer; pren, en definitiva, un to plenament eròtic, i això és el primer pas perquè el seu culte, en principi de caràcter màgico-religiós, passi a ser objecte de burla, de divertiment i de gatzara.

Poemes priapeus. Traducció de Victòria Bescós i Josep M. Hidalgo.

EL PELEGRÍ

Paper. 2016

Entre todos los viajeros uno de ellos recibe especial atención porque caracteriza como pocos al viajero medieval. Me refiero al peregrino. Y no solo a quién hacía las peregrinaciones mayores, a Santiago, Jerusalén o Roma, sinó a todos aquellos viajeros que recorrían distancias mucho más cortas, para visitar pequeños santuarios que guardasen algunas reliquias, por modestas que fueran. Durante siglos una humanidad en movimiento llenó los caminos medievales de peregrinación: bordoneros, juglares, pordioseros, vagabundos, gentes que usufructuaban los servicios del peregrinaje y que vivían de él… Cómo recuerda el profesor Paolo G. Caucci, son muchos los testimonios que se refieren al peregrino: textos litúrgicos, testamentos, diarios de peregrinación, estatutos de hospitales y hermandades, todos hablan de un “viandante de lo sagrado”, cuyas costumbres, comportamientos y exigencias eran distintas a las de caulquier otro viajero. Si la peregrinación fue primero más cosa de reyes y caballeros, la idea de que la salvación del alma es algo personal que no puede delegarse en nadie, en ningún intermediario, sino que ha de ser una actitud personal, lanzó a muchos cristianos a los caminos de peregrinación.

Viajes y viajeros en la España medieval. Actas del V Curso de Cultura Medieval (Aguilar de Campo, 20 al 23 de septiembre de 1993). Joaquín Rubio Tovar

BUBO

Bubo
Paper. 2016
Col·lecció particular

Fins al 29 de gener a la Llibreria Geli (Carrer de l’Argenteria, 18, Girona)

Començo el cant per Pal·las Atena, divinitat gloriosa
d’ulls lluents com l’òliba, plena d’enginy, que té un cor implacable;
respectable donzella protectora de ciutats, plena de força,
Tritogènia, a qui va fer néixer el propi Zeus provident
del seu cap venerable, portant les armes de guerra
d’or tot lluent. Un temor respectuós s’emparà de tots els immortals
en veure-ho; i ella va saltar ràpidament del cap
immortal, davant de Zeus portador de l’ègida,
brandant una javelina punyent. Es va commoure el gran Olimp
de manera terrible sota l’ímpetu de la d’ulls d’òliba; a tot l’entorn, la terra
va fer un crit paorós i el mar, aleshores, s’arremorà
enterbolit amb onades de color de porpra; però de sobte, l’aigua
es va calmar i l’esplèndid fill d’Hipèrion va detenir
els cavalls de peus ràpids un llarg temps, fins que la donzella,
Pal·las Atena, es tragués de les espatlles immortals
les armes divines, i es va alegrar Zeus prudent.
I així, salut a tu, filla de Zeus portador de l’ègida!

Himnes Homèrics. Himne XVIII «A Atena»

CAVALLER (Knight)

Cartró. 2016

‘Potser la millor imatge del cavaller és una ombra fugaç que els escriptors invoquen i matisen des de les pàgines d’històries, novel·les i llegendes, encara que la brillantor de l’armadura els haja enlluernat a tots. A les armadures es podien reflectir les imatges d’adversaris temibles, dracs i dames expectants, com els pintors del segle XV es van encarregar de demostrar en les representacions de cavallers exemplars. No obstant això, la imatge més efímera i directa la captava l’espill abans que l’art del pintor: sobre la lluna argentada, realitat i ficció, memòria i imaginació, versemblança i engany, intenció i pudor solen entrecreuar-se, com succeeix en l’episodi en què Tirant revela a Carmesina el nom de la seua estimada.’

«L’espill trencat. Les imatges del cavaller: del Tirant al Quixot.» Amadeo Serra Desfilis. Del Tirant al Quixot. La imatge del cavaller (catàleg d’exposició). 2005

EL CRIT (Scream)

Paper. 2016
Col·lecció particular.

«A l’hora de la mort, la noia
sentia encara el crit de l’Empusa*
que aterria els moribunds 
i sotjava les tombes.
Tenia una cama de metall,
l’altra de fems d’ase,
i cridava com criden les ombres dels morts
a les ribes de l’Aqueront.

Sí, és clar! Els vells fantasmes han mort,
però sempre en neixen de nous.»

El crit dels fantasmes i altres poemes. Jaroslav Seifert*

 

* Fantasma de la mitologia grega
* Jaroslav Seifert (Praga, 1901-1986), premi Nobel de Literatura l’any 1984, és el representant de la primera generació de literats entusiasmats per la creació de la República Txecoslovaca independent. La inspiració bàsica de la seva obra és la nostàlgia de la joventut perduda, la mort, la inutilitat de la vida, en definitiva, una malenconia incurable que s’estén com un cercle viciós de volences, recerques i desigs que el poeta mai no podrà apaivagar. Des d’aquest laberint de pessimisme, però, el poeta intenta una fugida cap al món de la bellesa, de l’idil·li i del paradís.

EL SOMNI (The dream)

Paper. 2016

«Es bien conocido que el tercer Himno a la Noche de Novalis es una evocación lírica del “acontecimiento fundamental” acaecido al poeta el 13 de mayo de 1797, dos meses después de la muerte de Sophie von Kühn. El propio Novalis relata en su diario las características especiales que rodearon a su reencuentro con Sophie bajo la luz crepuscular del cementerio de Grüningen: “Me sentía indeciblemente feliz. Me sobrecogieron relámpagos de entusiasmo. La tumba se desvanecía ante mí como una polvareda. Los siglos eran como instantes. Su presencia era sensible y yo creía, a cada momento, que ella iba a aparecer”.

A partir de este hecho misterioso Novalis se identifica, en cierto modo, con la perspectiva de Dante al iniciar el viaje a los ultramundo. También él, como Dante, había vivido en la ignorancia y erraba en la selva oscura (“cuando buscaba allí ayuda en torno mío, había delante no podía y hacia atrás nada…”); y también él, en la encrucijada de la mayor ansia y la mayor inmovilidad, había recibido la visión salvadora de una mujer que debía advertirle del camino. Sophie, como Beatriz, señala los horizontes yuxtapuestos del amor y del conocimiento en los que emerge una promesa de resurrección. Novalis, aceptando el reto, se deja conducir hasta el fondo de la revelación: surge así, en el sueño iniciático absoluto, la imagen de una eternidad ante la cual “los milenios huyen como tempestades” y en cuyo centro palpita la esperanza de una vita nuova

El descenso místico de Novalis. Rafael Argullol. Dins de “Novalis. Himnos de la noche” (traducció de José María Valverde)