Categoría: Escultura

BABA IAGÀ

en por patriciamasedaen Escultura, Exposició "Diàlegs amb el mite" Cerdanyola, Exposició "Diàlegs amb el mite" Girona1 comentario

BABA IAGÀ (2016)
Paper kraft
Col·lecció privada

En aquest personatge es reuneixen molts dels temes dominants de la mitologia russa: cavalca sobre el vent, proporciona un vincle entre el món dels humans i dels esperits, està relacionada amb la mort, pot ser mare de dracs i fins i tot substitueix a la ved’ma en alguns contes.
Una de les seves característiques principals és que sempre és vella, amb el cabell gris i aspecte repulsiu. Pot tenir les dents de ferro, i com els animals té l’olfacte molt desenvolupat, la qual cosa li permet detectar qualsevol presencia propera a ella. El seu mitjà de transport és molt personal. Viatja a gran velocitat volant en un morter, remant amb una mà de morter i esborrant el seu rastre amb una escombra. La seva arribada és anunciada per un vent de tempesta.
En la major part de contes s’enfronta als humans, convertint-se en una rival venjativa i cruel si algú envaeix el seu territori, o la seva morada, sense el seu permís. També se la coneix com una ogressa devoradora de nens, que captura a les seves preses quan són més vulnerables. Tot i aquests aspectes aterradors i negatius, molts contes rebel·len un costat positiu del personatge: ajudar a l’heroi a resoldre un problema, evitar un perill o ajudant-lo a trobar un objecte o a la persona perduda, ja sigui l’amant o la germana.

El pasado legendario: Mitos rusos. Elizabeth Warner. 2005
La bruixeria és un tema desconegut o mal conegut, ignorat però no oblidat. I es comprèn que així sigui. Per la clandestinitat en la què s’ha mogut, per la persecució a què ha estat sotmesa i per la por, i alhora l’atracció, que ha provocat.
La bruixeria és un fenomen marcat per les circumstàncies històriques, socials i culturals en què s’ha donat. Amb el temps, les fronteres de la realitat de la bruixeria han anat canviant. Però… ha canviat la realitat o allò que hom té per real en el món de les bruixes? Perquè tot es va trastocar quan Tomàs d’Aquino va establir que «la fe catòlica vol que els dimonis siguin una realitat que pot danyar a través de les seves actuacions».
Però què és la bruixeria? Màgia, ciència o religió?

Les bruixes es pentinen: Mitologia i realitat de la bruixeria catalana (Joan Soler i Amigó; Roser Pubill i Porta)

JANTO

en por patriciamasedaen Déus, semidéus i altres (mitologia), EsculturaDeja un comentario

Cartró. 2016

D’acord amb la mitologia grega, Janto o Xantos (en grec antic Ξάνθος), fill del Zèfir i de l’harpia Podarge, va ser un dels dos cavalls immortals d’Aquil·les.
Juntament amb el seu germà Balio o Bali, fou donat a Aquil·les per Posidó. En un dels pasatge de la Ilíada es pot llegir com els déus li van concedir per un moment el do de la paraula perquè vaticinés la mort del seu amo:

(…) Automedonte
Y Álcimo diligentes los caballos
Al yugo uncieron los tirantes de oro
Atando á las armellas, con el freno
Su boca sujetaron, y las riendas
Tendieron hacia atrás. Y Automedonte,
El látigo tomando sonoroso
Y ligero, del carro la alta silla
Ocupó; y detrás de él subiendo Aquiles
Armado ya con sus lucientes armas,
Brillaba como el sol cuando camina
Por el mas alto punto de los cielos;
Y en espantosa voz a los caballos
Que de su padre fueran animaba.
«Janto y Balio, decía, ilustres hijos
De la harpía Podarga! victorioso
Y sin herida á las aquivas naos
Conducid, acabada la batalla,
Al que monta hoy el carro; y no en la arena
Muerto allí le dejeis, como á Patroclo. »
Oyó sus voces el ligero Janto
Uncido como estaba, y la cabeza
Inclinó á tierra; y las doradas crines,
En derredor del yugo derramadas,
Hasta el suelo llegaron; y la diosa
Juno le dió que articular pudiese
Voces humanas, y á su dueño él dijo:
«Salvo de la batalla en este dia
Te sacaremos, valeroso Aquiles;
Pero á tí ya se acerca de la muerte
El momento fatal, y no seremos
Nosotros los culpados; que la vida
Un dios te quitará muy poderoso
Y el hado inevitable. (…) »
Apenas el caballo
Habia proferido estas palabras
Las furias infernales contuvieron
Su voz; y airado Aquíles al oirle,
Así le respondió: «Porqué la muerte
Me vaticinas, Janto? No debieras
Anunciármela tú. Sabido tengo
Que el hado á perecer en esta playa
Y lejos de Peleo y de la augusta
Tétis, me condenó; (…) »

Homer. La Íliada. Libro XIX. Edició de José Gomez Hermosilla (1848)

 

EL CAVALLER

en por patriciamasedaen Escultura, Exposició "Óneiros", Exposició "Microcosmos", Exposició «Caps» Galga ArtDeja un comentario

EL CAVALLER (2016)
Cartolina i xapa de metall

El “coratge”. El cavaller arquetípic de la literatura respon a un model humà de qualitats superiors com la lleialtat, la noblesa, la temperança, la justícia i la llibertat, especialment reconegudes en la ideologia cavalleresca.

Potser la millor imatge del cavaller és una ombra fugaç que els escriptors invoquen i matisen des de les pàgines d’històries, novel·les i llegendes, encara que la brillantor de l’armadura els haja enlluernat a tots. A les armadures es podien reflectir les imatges d’adversaris temibles, dracs i dames expectants, com els pintors del segle XV es van encarregar de demostrar en les representacions de cavallers exemplars. No obstant això, la imatge més efímera i directa la captava l’espill abans que l’art del pintor: sobre la lluna argentada, realitat i ficció, memòria i imaginació, versemblança i engany, intenció i pudor solen entrecreuar-se, com succeeix en l’episodi en què Tirant revela a Carmesina el nom de la seua estimada.’
Amadeo Serra Desfilis. L’espill trencat. Les imatges del cavaller: del Tirant al Quixot, 2005

ORIGEN

en por patriciamasedaen Bestiari, Escultura, Exposició "Bestiari"1 comentario

Paper. 2016

L’home no ve del simi, tal com es diu massa sovint. L’home és un simi. Si en la història del món, des del Big Bang fins a la vida de la Terra, hi ha una continuïtat, també hi ha continuïtat entre els nostres avantpassats primat i nosaltres. Ja fa més d’un segle que ho sabem, gràcies a l’estudi dels fòssils. Ara la genètica ens n’ha donat una prova. Els gens, aquests fragments de cromosoma continguts a les cèl·lules, són els qui determinen el que som: individus de l’espècie humana.
Doncs bé, el gens humans no són gota originals. La majoria són idèntics als dels ximpanzés, n’hi ha que són semblants als de les mosques o del plàtan! Som parents propers del altres primats, però també dels mamífers i del conjunt del món viu.

La història més bella de l’home: Com la terra es va fer humana (André Langaney, Jean Clottes, Jean Guilaine i Dominique Simonnet)

ÍDOL 

en por patriciamasedaen Déus, semidéus i altres (mitologia), EsculturaDeja un comentario

Cartró. 2016

«El ídolo es una realidad marginal a la que no sólo miramos, sino que nos mira, puesto que es una presencia: no representa a un dios, sino que es el dios. (…)

Nuestro concepto corriente de imagen implica que ésta recibe nuestra mirada y que representa o se refiere a algo que no es ella, pues está en otro lado y en otro tiempo, y además está constituido por una materia y forma diferentes. Según esto, las figuras que, en vez de ser vistas o miradas por nosotros, nos miran, no deberían ser llamadas “imágenes representativas”. A objetos de ese tipo se los ha llamado, dentro de la tradición occidental judeocristiana, “ídolos”. Lamentablemente, tal denominación arrastra una serie de descalificaciones morales, ontológicas y doctrinales que impiden su valoración como algo positivo.»

Filosofía de la imagen: lenguaje, imagen y representación (Fernando Zamora Águila)

THORONDOR

en por patriciamasedaen Bestiari, Déus, semidéus i altres (mitologia), Escultura2 comentarios

Paper. 2016

Senyor de les Àguiles de les Crissaegrim a la Primera Edat del Sol, amic dels Noldor i dels Edain. Es coneix al Silmarillion, obra escrita per J.R.R. Tolkien, com «la més poderosa de totes les aus que mai han existit», amb una envergadura de 54,9 metres i un bec d’or.
El seu nom es tradueix del sindarin, una llengua èlfica ideada per Tolkien, com a ‘rei de les àguiles’; o de la seva forma afí, el quenya, una altra llengua èlfica, com Sorontar.

Entre les seves gestes cal destacar la vigilància sobre la ciutat secreta de Gondolin, el rescat de Maedhros del Thangorodrim, i el de Beren i Lúthien, i liderant al seu exèrcit d’Àguiles en la lluita que va mantenir contra els dracs alats de Morgoth durant la Gran Batalla.

EL SOMNI

en por patriciamasedaen Escultura, Exposició "Óneiros"Deja un comentario

EL SOMNI (2016)
Paper kraft

«Es bien conocido que el tercer Himno a la Noche de Novalis es una evocación lírica del “acontecimiento fundamental” acaecido al poeta el 13 de mayo de 1797, dos meses después de la muerte de Sophie von Kühn. El propio Novalis relata en su diario las características especiales que rodearon a su reencuentro con Sophie bajo la luz crepuscular del cementerio de Grüningen: “Me sentía indeciblemente feliz. Me sobrecogieron relámpagos de entusiasmo. La tumba se desvanecía ante mí como una polvareda. Los siglos eran como instantes. Su presencia era sensible y yo creía, a cada momento, que ella iba a aparecer”.

A partir de este hecho misterioso Novalis se identifica, en cierto modo, con la perspectiva de Dante al iniciar el viaje a los ultramundo. También él, como Dante, había vivido en la ignorancia y erraba en la selva oscura (“cuando buscaba allí ayuda en torno mío, había delante no podía y hacia atrás nada…”); y también él, en la encrucijada de la mayor ansia y la mayor inmovilidad, había recibido la visión salvadora de una mujer que debía advertirle del camino. Sophie, como Beatriz, señala los horizontes yuxtapuestos del amor y del conocimiento en los que emerge una promesa de resurrección. Novalis, aceptando el reto, se deja conducir hasta el fondo de la revelación: surge así, en el sueño iniciático absoluto, la imagen de una eternidad ante la cual “los milenios huyen como tempestades” y en cuyo centro palpita la esperanza de una vita nuova.»

El descenso místico de Novalis. Rafael Argullol. Dins de “Novalis. Himnos de la noche” (traducció de José María Valverde)

EIDOLON

en por patriciamasedaen Déus, semidéus i altres (mitologia), Escultura, Exposició «Caps» Galga ArtDeja un comentario

Paper. 2016

Plural Eidola; «ειδωλον»; imatge, fantasma, aparició.

«A l’Hades o inframón, els morts són quelcom més que ombres privades d’existència real; són aparicions que es revelen a si mateixes com a pertanyents a llocs inaccessibles. En un dels passatges de «l’Odissea» d’Homer, Ulisses descendeix al cor de l’Hades. Un cop allà sacrifica una ovella negre, i de forma immediata apareixen unes ombres, atretes per la seva sang, que el poeta anomena Eidola. Per aquests «caps sense força», la sang és com un moment de la vida que els permet el reconeixement i la conversa abans del seu retorn a les profunditats de l’Erebus. Però tot i la revifalla, els morts continuen essent Eidola, és a dir, aparicions que apareixen només als somnis i amb les quals el contacte físic és impossible.

És important aclarir el significat d’aquesta paraula tant antiga que fou de les primeres utilitzades per definir el concepte d’imatge. Segons Gérard Simon, Eidolon es podria definir com «allò que vaga, que no pot ser tocat, però amb la importància suficient per ser capaç de manifestar-se».
Jean-Pierre Vernant, per la seva banda, va assenyalar que l’Eidolon arcaic es manifesta de tres formes: en primer lloc, el fantasma o phasma, creat per un déu a imatge d’un ésser viu; en segon lloc, la imatge del somni o Oneiros, el doble espectral que apareix durant el somni enviat pels déus amb la imatge d’un ésser real; i tercer, la pshuchê, o l’ombra dels morts, que és l’aspecte exacte del veritable ésser privat d’existència real, transformant-se en «fum que desapareix sota la terra amb un petit crit de ratpenat».

Contemporary Art and Classical Myth (Isabelle Loring Wallace)