Autor: patriciamaseda

Artista. Escultura de paper.

VENEZIA

en por patriciamasedaen Escultura, Exposició "Óneiros", Exposició “Lectures de paper” Biblioteques de GironaDeja un comentario

Venezia (2016)
Paper

Ese es el carácter mágico de la máscara, que, por tal motivo, tiene dos superficies: la interna, que es un molde, una réplica o recipiente vacío de la cara o cabeza del portador, visible y contactable solo para este; y la externa, que presenta al mundo la nueva identidad que el portador adopta. Comparten ese carácter mágico —la magia, como el milagro, es una transformación de lo normal en algo distinto, por una voluntad que apela a fuerzas sobrenaturales— tanto la máscara teatral griega como la máscara religiosa del hombre primitivo, o la del niño contemporáneo que “se transforma” en Superhombre.

Sobre símbolos. Francisco José Folch.

«MOSAIC». Nou projecte expositiu i participatiu a Girona

en por patriciamasedaen Exposició "Mosaic" ArtistejaDeja un comentario

Els volums imaginaris tornen a exposar-se a Girona, en aquesta ocasió a l’«Artisteja» de la Biblioteca Pública de Girona (Carles Rahola), una proposta participativa mensual amb la qual es convida els seus usuaris a prendre part en una activitat col·lectiva que surt de l’espurna creativa inicial d’un artista reconegut o emergent.

«Mosaic» és el títol de la proposta dels mesos de febrer i març en que convidem als participants a crear una escultura, partint dels materials habitualment utilitzats (paper i cartró), amb formes relacionades amb alguna de les temàtiques que es poden trobar al fons documental de la biblioteca.
Vídeo instruccions

Aquesta acció participativa va acompanyada d’una exposició d’obres seleccionades que es poden visitar a la sala d’art de la biblioteca fins al 15 de març.

Animeu-vos a participar!
#artistejo #volumsimaginaris

ELLA

en por patriciamasedaen Escultura, Tempus fugitDeja un comentario

ELLA (2016)
Paper

Entonces ella, la muerte, se levantó, abrió el bolso que había dejado en la sala y sacó la carta color violeta. Miró alrededor como si buscara un lugar donde poder dejarla, sobre el piano, sujeta entre las cuerdas del violonchelo o quizás en el propio dormitorio, debajo de la almohada en que la cabeza del hombre descansaba. No lo hizo. Fue a la cocina, encendió una cerilla, una humilde cerilla, ella que podría deshacer el papel con una mirada, reducirlo a un impalpable polvo, ella que podría pegarle fuego sólo con el contacto de los dedos, y era una simple cerilla, una cerilla común, la cerilla de todos los días, la que hacía arder la carta de la muerte, esa que sólo la muerte podía destruir. No quedaron cenizas. La muerte volvió a la cama, se abrazó al hombre, y, sin comprender lo que le estaba sucediendo, ella que nunca dormía, sintió que el sueño le bajaba suavemente los párpados.
Al día siguiente no murió nadie.

Las intermitencias de la muerte, José Saramago. 2005

PRIAP (Priapus)

en por patriciamasedaen Déus, semidéus i altres (mitologia), Escultura, Exposició "Óneiros"Deja un comentario

Paper. 2016

“Noia poca-solta, de què rius? No em van fer Praxíteles ni Escopas, tampoc no he estat polit per la mà de Fídias, sinó que un masover va tallar una fusta tosca i em va dir: «Tu seràs Priap.» Tanmateix, ¿em mires i novament rius? Sens dubte et sembla salada la columna que s’aixeca enmig del meu entrecuix.”

Els poemes priapeus (carmina Priapea en llatí) són una col·lecció de vuitanta epigrames d’un autor anònim d’època incerta, però amb tota probabilitat no posterior al segle I dC, que tenen, com a locutor o interlocutor, el déu Priap, una divinitat grecoromana menor representada sempre amb el fal·lus en erecció.
Les primeres referències d’aquest déu, tot i que era d’origen indoeuropeu, són del segle VI aC. El seu culte es propagà a Grècia en l’època alexandrina arran de la difusió del culte mistèric del déu Dionís, del seguici del qual Priap formava part juntament amb Silè i els sàtirs. A partir del segle II aC, comença a canviar la imatge tradicional de Priap com a déu de la fertilitat, i es difon i es generalitza en el seu culte l’element obscè. Cal recordar que el culte itifàl·lic a Roma s’inicià amb la personificació del terme fascinum, que vol dir «encanteri, amulet fàl·lic» i, per extensió, «fal·lus», i que es va convertir gairebé en un “déu” que protegia del malefici i del mal d’ull. De mica en mica, però, les creences i els costums primitius comencen a decaure i el culte al fal·lus esdevé senzillament un símbol de plaer; pren, en definitiva, un to plenament eròtic, i això és el primer pas perquè el seu culte, en principi de caràcter màgico-religiós, passi a ser objecte de burla, de divertiment i de gatzara.

Poemes priapeus. Traducció de Victòria Bescós i Josep M. Hidalgo.

Tancant el cercle: Diàlegs amb el mite

en por patriciamasedaen Déus, semidéus i altres (mitologia), Exposició "Diàlegs amb el mite" GironaDeja un comentario

Les darreres imatges de l’exposició #dialegsambelmite són amb els meus pares, la Mayte i en Toni, i amb la Raimonda Coll, coordinadora d’exposicions del AMdA.
I amb ells tanquem el cercle que varem iniciar el passat 2 de desembre al local dels Amics del Museu d’Art de Girona.
Una experiència màgica i, sobretot, un record molt especial que romandrà per sempre en la memòria, perquè la primera exposició mai s’oblida.

Mircea Eliade va escriure que els mites descriuen les diverses irrupcions del sagrat en el món i és aquesta irrupció del sagrat la que fa que el món sigui tal com és avui.

Moltes gràcies a tots i ens veiem a la propera exposició!

L’olivera

en por patriciamasedaen Déus, semidéus i altres (mitologia), Exposició "Diàlegs amb el mite" GironaDeja un comentario

L’olivera es considera un dels arbres que ha tingut una simbologia més destacada a la zona del Mediterrani durant l’antiguitat, essent un dels arbres mítics grecs més importants i venerats juntament amb el roure.

L’origen de l’olivera a la ciutat d’Atenes s’explica a través del mite de la disputa entre Posidó i Atena per la sobirania de l’Àtica. Posidó, déu dels mars i germà de Zeus, va reclamar la zona de l’Àtica clavant el seu trident sobre l’Acròpolis atenesa, d’on va començar a brollar aigua salada; Atena, per la seva part, va fer néixer una olivera. El tribunal format per divinitats de l’Olimp va posicionar-se al costat de la deessa, ja que consideraven que era la que havia atorgat el millor regal a la ciutat: la primera olivera. Des d’aquest moment, la ciutat va adoptar el nom d’Atenes i, durant segles, l’olivera fou venerada a l’Acròpolis com a símbol de victòria.

Com a símbol sagrat, també servia com ofrena dels mortals cap als déus. Així es demostra en alguns relats protagonitzats per personatges mítics com Teseu o Orestes.

També era present a les celebracions religioses tradicionals com la festa de les Panatenees, o Jocs Panatenaics, celebrats en honor a Atena, on tenien lloc curses de cavalls, exhibicions gimnàstiques i espectacles musicals i literaris i en els quals es premiava als vencedors de les competicions amb àmfores que contenien oli d’oliva. O els jocs esportius celebrats a la ciutat d’Olímpia, en els que no només es celebraven proves físiques sinó també de literatura i oratòria, i on el premi era una corona trenada feta de branques d’olivera que reconeixia a l’atleta com a un veritable heroi.

Moments de la inauguració

en por patriciamasedaen Exposició "Diàlegs amb el mite" GironaDeja un comentario

“En el cas de les obres d’art, com es medeix això de la qualitat? D’una manera que potser és molt difícil d’explicar però molt fàcil de notar; quant nosaltres ens posem davant de les obres de la Patrícia, notem alguna cosa, hi ha una vibració. Per tant, està passant alguna cosa. Aquí ho teniu.” (Pere Parramon)

“Tota una sèrie de divinitats que ens parlen del motor que portem a dins, de la creació, de la destrucció, de la superació, que és el que la Patrícia li mou per fer totes aquestes coses. Tota aquesta destrució, tota aquesta superació, és per alguna cosa, és per anar una mica més enllà per desvetllar tota aquesta realitat que de vegades no entenem però que, de tant en tant, els déus es manifesten i ens expliquen coses; es revelen i ens marquen un camí per superar les nostres realitats, que poden estar fetes de bocinets de paper, de trossets de cartró, que de vegades no ens semblen prou importants, però que al final és la matèria de la qual estan fets els déus, les divinitats i, fins i tot, nosaltres mateixos.”  (Toni Arco)

Extrets dels parlaments de Pere Parramon i Toni Arco per la presentació de l’exposició «Diàlegs amb el mite».