VICTÒRIA (Victory)

Paper. 2017

Esta grandiosa escultura parece bien fechada por restos cerámicos, y sabemos que se realizó en Rodas porque su pedestal está tallado en caliza de esa isla. Por tanto, se afianza la opinión de que fue un grandioso exvoto levantado por los rodios para conmemorar su victoria naval en Side (191 a.C.) sobre la flota de Antíoco III de Siria. El aspecto de la obra no llamaba a engaño: seguía un esquema documentado desde principios del siglo II a.C. en monedas y otros monumentos: el de Nike colocada sobre una proa de navío. Sin embargo, no es una figura más de ese modelo: tanto por su realización como por su emplazamiento, constituye una cima del arte monumental.

Ante todo, cabe señalar que esta escultura (conocida como Victoria o Niké de Samotracia) fue colocada en un ambiente paisajístico, con un estanque y rocas a sus pies, y con un muro de pantalla como escenario. Además, la proa que le sirvió de base aparecía sesgada, en escorzo, mostrando de forma preferente su lado izquierdo; de este modo, se apreciaban bien lo atributos que portaba la diosa en sus manos, y que, por desgracia, no han llegado hasta nosotros: acaso una corona o rama de laurel en la diestra y un remo o timón en la izquierda. Este punto de vista resaltaba también las zonas trabajadas con mayor lujo de detalles: los vestidos agitados por el viento marino y las alas a punto de emprender el vuelo. Todo parece vivo, desde las telas hasta las plumas, y la retórica sabe fundirse con la minucia de la observación.

Manual del arte griego (Miguel Ángel Elvira Barba)

Finalitzant el Mosaic

Ha estat una experiència molt bonica i enriquidora! Molt contenta i agraïda amb la Biblioteca Carles Rahola de Girona per haver-me convidat a participar a l’Artisteja d’aquests dos darrers mesos; i especialment amb totes aquelles persones que han participat fent una escultura de paper per donar forma al Mosaic.

I a continuació, el contingut media de la participació a l’Artisteja:

Entrevista

Reportatge TV Girona

LA IRA

LA IRA (2017)
Paper kraft

La ira es una de las cinco o seis emociones universales. La literatura europea comienza con un canto a la ira de Aquiles, en la Ilíada. Es una emoción desencadenada por la aparición de un obstáculo que bloquea el desarrollo de los deseos o de las expectativas. Por ejemplo, la inmovilidad forzada de un niño, o una ofensa en un adulto. Despierta un movimiento contra el responsable del daño. Es, pues, un «movimiento contra». Se convierte en pasión y en vicio cuando es violenta, duradera, aceptada, y al hacer perder el control, pasa con facilidad a la acción. Es una locura breve. En muchas culturas se expresa con las mismas metáforas: la presión sube y hace estallar a quien la sufre. Los filósofos griegos y romanos estuvieron obsesionados con la ira, y son muy numerosos los tratados que le dedicaron. Junto a la locura, se la consideraba la pasión más feroz, intensa y peligrosa.

Pequeño tratado de los grandes vicios, Juan Antonio Marina, 2011

VENEZIA

Venezia (2016)
Paper

Ese es el carácter mágico de la máscara, que, por tal motivo, tiene dos superficies: la interna, que es un molde, una réplica o recipiente vacío de la cara o cabeza del portador, visible y contactable solo para este; y la externa, que presenta al mundo la nueva identidad que el portador adopta. Comparten ese carácter mágico —la magia, como el milagro, es una transformación de lo normal en algo distinto, por una voluntad que apela a fuerzas sobrenaturales— tanto la máscara teatral griega como la máscara religiosa del hombre primitivo, o la del niño contemporáneo que “se transforma” en Superhombre.

Sobre símbolos. Francisco José Folch.

«MOSAIC». Nou projecte expositiu i participatiu a Girona

Els volums imaginaris tornen a exposar-se a Girona, en aquesta ocasió a l’«Artisteja» de la Biblioteca Pública de Girona (Carles Rahola), una proposta participativa mensual amb la qual es convida els seus usuaris a prendre part en una activitat col·lectiva que surt de l’espurna creativa inicial d’un artista reconegut o emergent.

«Mosaic» és el títol de la proposta dels mesos de febrer i març en que convidem als participants a crear una escultura, partint dels materials habitualment utilitzats (paper i cartró), amb formes relacionades amb alguna de les temàtiques que es poden trobar al fons documental de la biblioteca.
Vídeo instruccions

Aquesta acció participativa va acompanyada d’una exposició d’obres seleccionades que es poden visitar a la sala d’art de la biblioteca fins al 15 de març.

Animeu-vos a participar!
#artistejo #volumsimaginaris

ELLA

ELLA (2016)
Paper

Entonces ella, la muerte, se levantó, abrió el bolso que había dejado en la sala y sacó la carta color violeta. Miró alrededor como si buscara un lugar donde poder dejarla, sobre el piano, sujeta entre las cuerdas del violonchelo o quizás en el propio dormitorio, debajo de la almohada en que la cabeza del hombre descansaba. No lo hizo. Fue a la cocina, encendió una cerilla, una humilde cerilla, ella que podría deshacer el papel con una mirada, reducirlo a un impalpable polvo, ella que podría pegarle fuego sólo con el contacto de los dedos, y era una simple cerilla, una cerilla común, la cerilla de todos los días, la que hacía arder la carta de la muerte, esa que sólo la muerte podía destruir. No quedaron cenizas. La muerte volvió a la cama, se abrazó al hombre, y, sin comprender lo que le estaba sucediendo, ella que nunca dormía, sintió que el sueño le bajaba suavemente los párpados.
Al día siguiente no murió nadie.

Las intermitencias de la muerte, José Saramago. 2005

PRIAP (Priapus)

Paper. 2016

“Noia poca-solta, de què rius? No em van fer Praxíteles ni Escopas, tampoc no he estat polit per la mà de Fídias, sinó que un masover va tallar una fusta tosca i em va dir: «Tu seràs Priap.» Tanmateix, ¿em mires i novament rius? Sens dubte et sembla salada la columna que s’aixeca enmig del meu entrecuix.”

Els poemes priapeus (carmina Priapea en llatí) són una col·lecció de vuitanta epigrames d’un autor anònim d’època incerta, però amb tota probabilitat no posterior al segle I dC, que tenen, com a locutor o interlocutor, el déu Priap, una divinitat grecoromana menor representada sempre amb el fal·lus en erecció.
Les primeres referències d’aquest déu, tot i que era d’origen indoeuropeu, són del segle VI aC. El seu culte es propagà a Grècia en l’època alexandrina arran de la difusió del culte mistèric del déu Dionís, del seguici del qual Priap formava part juntament amb Silè i els sàtirs. A partir del segle II aC, comença a canviar la imatge tradicional de Priap com a déu de la fertilitat, i es difon i es generalitza en el seu culte l’element obscè. Cal recordar que el culte itifàl·lic a Roma s’inicià amb la personificació del terme fascinum, que vol dir «encanteri, amulet fàl·lic» i, per extensió, «fal·lus», i que es va convertir gairebé en un “déu” que protegia del malefici i del mal d’ull. De mica en mica, però, les creences i els costums primitius comencen a decaure i el culte al fal·lus esdevé senzillament un símbol de plaer; pren, en definitiva, un to plenament eròtic, i això és el primer pas perquè el seu culte, en principi de caràcter màgico-religiós, passi a ser objecte de burla, de divertiment i de gatzara.

Poemes priapeus. Traducció de Victòria Bescós i Josep M. Hidalgo.

Tancant el cercle: Diàlegs amb el mite

Les darreres imatges de l’exposició #dialegsambelmite són amb els meus pares, la Mayte i en Toni, i amb la Raimonda Coll, coordinadora d’exposicions del AMdA.
I amb ells tanquem el cercle que varem iniciar el passat 2 de desembre al local dels Amics del Museu d’Art de Girona.
Una experiència màgica i, sobretot, un record molt especial que romandrà per sempre en la memòria, perquè la primera exposició mai s’oblida.

Mircea Eliade va escriure que els mites descriuen les diverses irrupcions del sagrat en el món i és aquesta irrupció del sagrat la que fa que el món sigui tal com és avui.

Moltes gràcies a tots i ens veiem a la propera exposició!

L’olivera

L’olivera es considera un dels arbres que ha tingut una simbologia més destacada a la zona del Mediterrani durant l’antiguitat, essent un dels arbres mítics grecs més importants i venerats juntament amb el roure.

L’origen de l’olivera a la ciutat d’Atenes s’explica a través del mite de la disputa entre Posidó i Atena per la sobirania de l’Àtica. Posidó, déu dels mars i germà de Zeus, va reclamar la zona de l’Àtica clavant el seu trident sobre l’Acròpolis atenesa, d’on va començar a brollar aigua salada; Atena, per la seva part, va fer néixer una olivera. El tribunal format per divinitats de l’Olimp va posicionar-se al costat de la deessa, ja que consideraven que era la que havia atorgat el millor regal a la ciutat: la primera olivera. Des d’aquest moment, la ciutat va adoptar el nom d’Atenes i, durant segles, l’olivera fou venerada a l’Acròpolis com a símbol de victòria.

Com a símbol sagrat, també servia com ofrena dels mortals cap als déus. Així es demostra en alguns relats protagonitzats per personatges mítics com Teseu o Orestes.

També era present a les celebracions religioses tradicionals com la festa de les Panatenees, o Jocs Panatenaics, celebrats en honor a Atena, on tenien lloc curses de cavalls, exhibicions gimnàstiques i espectacles musicals i literaris i en els quals es premiava als vencedors de les competicions amb àmfores que contenien oli d’oliva. O els jocs esportius celebrats a la ciutat d’Olímpia, en els que no només es celebraven proves físiques sinó també de literatura i oratòria, i on el premi era una corona trenada feta de branques d’olivera que reconeixia a l’atleta com a un veritable heroi.