PASSER DOMESTICUS (2016)
Paper reciclat
Col·lecció privada
El pardal, dit també passer domesticus, és un ocell de la família Passeridae originari d’Europa i Àsia.
PASSER DOMESTICUS -Pardal-
Autor: patriciamaseda
Artista. Escultura de paper.
EL PELEGRÍ
Paper. 2016
Entre todos los viajeros uno de ellos recibe especial atención porque caracteriza como pocos al viajero medieval. Me refiero al peregrino. Y no solo a quién hacía las peregrinaciones mayores, a Santiago, Jerusalén o Roma, sinó a todos aquellos viajeros que recorrían distancias mucho más cortas, para visitar pequeños santuarios que guardasen algunas reliquias, por modestas que fueran. Durante siglos una humanidad en movimiento llenó los caminos medievales de peregrinación: bordoneros, juglares, pordioseros, vagabundos, gentes que usufructuaban los servicios del peregrinaje y que vivían de él… Cómo recuerda el profesor Paolo G. Caucci, son muchos los testimonios que se refieren al peregrino: textos litúrgicos, testamentos, diarios de peregrinación, estatutos de hospitales y hermandades, todos hablan de un “viandante de lo sagrado”, cuyas costumbres, comportamientos y exigencias eran distintas a las de caulquier otro viajero. Si la peregrinación fue primero más cosa de reyes y caballeros, la idea de que la salvación del alma es algo personal que no puede delegarse en nadie, en ningún intermediario, sino que ha de ser una actitud personal, lanzó a muchos cristianos a los caminos de peregrinación.
Viajes y viajeros en la España medieval. Actas del V Curso de Cultura Medieval (Aguilar de Campo, 20 al 23 de septiembre de 1993). Joaquín Rubio Tovar
“Diàlegs amb el mite”
Amigues i amics, estic molt contenta d’anunciar-vos que a finals d’any faré la meva primera exposició a Girona.
La cita serà el proper divendres 2 de desembre, a les 19h., a l’espai de l’Associació dels Amics del Museu d’Art de Girona (Ciutadans, 18).
Sota el títol “Diàlegs amb el mite” presentaré una selecció de les meves escultures, realitzades en paper i cartró, inspirades en alguns personatges fantàstics i éssers sobrenaturals que conformen el panteó mitològic dels diferents continents. Uns volums imaginaris que neixen de l’entusiasme de la creació artística, i que representen allò que ha començat a ser, que s’ha revelat, igual que el mite.
Al següent enllaç podeu consultar la programació d’activitats del Museu d’Art de Girona i dels Amics del Museu d’Art previstes per als mesos de setembre-desembre.
https://issuu.com/museuartgirona/docs/ag_mda_16_imp_p?e=0
No cal dir que, esteu tots convidats!
__________
Amigos y amigas, estoy muy contenta de anunciaros mi primera exposición en Girona para finales de este año.
La cita será el próximo viernes 2 de diciembre, a las 19h., en el espai de l’Associació dels Amics del Museu d’Art de Girona (Ciutadans, 18).
Bajo el título «Diálogos con el mito» presentaré una selección de mis esculturas realizadas en papel y cartón, inspiradas en algunos personajes fantásticos y seres sobrenaturales que conforman el panteón mitológico de los distintos continentes. Unos volúmenes imaginarios que nacen del entusiasmo de la creación artística, y que representan lo que ha empezado a ser, aquello que se ha revelado, igual que el mito.
En el siguiente enlace podéis consultar la programación de las actividades del Museu d’Art de Girona y de los Amics del Museu d’Art previstas para los meses de septiembre-diciembre.
https://issuu.com/museuartgirona/docs/ag_mda_16_imp_p?e=0
No hace falta decir que, ¡estáis todos invitados!
BÒREAS
Paper. 2016
Segons la mitologia grega, Bòreas (Βορέας) fill d’Eos (l’Aurora) i d’Astreu, és la personificació del vent del nord. Vivia a Tràcia, que a Grècia és la regió més freda, i era considerat el vent més violent i impetuós de tots.
Forma part dels Anemoi, els Déus dels Vents, que marquen les quatre direccions i representen les estacions de l’any: Bòreas, Zèfir, Noto i Euro. De tots ells, Bòreas és el més conegut i el que més representacions té en l’art i en la literatura. Els Anemoi eren representats sovint amb la forma de cavall, d’home o de déus alats.
Homer va donar una explicació poètica a l’origen dels vents a l’Odissea. Havent arribat Ulisses i els seus mariners a l’illa d’Eòlia, el seu amo i senyor Èol els afalagà amb honors i diversos dies de celebracions, i va decidir regalar a Ulisses un present que li facilités el retorn al costat de Penèlope. Es tractava de l’odre dels Vents, que contenia tots els vents excepte el que l’havia de portar a Ítaca. Eol va advertí a Ulisses que no l’obrís, però durant el trajecte els mariners varen obrir l’odre pensant que contenia vi o altres tresors, i els vents varen escapar-se desencadenant una tempesta ferotge que va portar les naus, novament, cap a les costes d’Eòlia.
Bòreas raptà a Oritia, filla d’Erecteu, rei d’Atenes, amb la qual tingué dos fills (Càlais i Zetes), els anomenats Borèades, i dues filles (Cleòpatra i Quíone). També es transformà en cavall, engendrant dotze poltres que podien córrer sobre un camp de blat sense tocar les espigues, i que quan galopaven sobre la superfície del mar, no l’encrespaven.
Sobre els vents, Hans Biedermann escriu al seu ‘Diccionario de símbolos’: «Simbológicamente, los vientos no son meros movimientos de aire, sino manifestaciones sobrenaturales que representan las intenciones de los dioses. Por un lado se tiene en cuenta el carácter imprevisible del viento, y por otro su acción perceptible a pesar de su invisibilidad. En regiones en las que aparecen vientos con una dirección determinada (bora, siroco), la personificación es fácil de imaginar; así, por ejemplo, en la antigua Grecia, el rudo viento del norte, Bóreas, rapta a la princesa ateniense Oritia y se la lleva a su patria; en Tracia, Céfiro, el suave viento del oeste, lleva a la joven Psique a Eros, el dios del amor. Menos importancia de les daba al viento del sur (Notos) y al viento del este (Euros). Generalmente se les representaba alados.
(…) En general, el viento representa el efecto, reconocible por sus consecuencias, pero “invisible”, del aliento de la Divinidad.»
JUSTINE
JUSTINE (2016)
Paper de seda
Inspirada en la protagonista del film Melancholia, escrit i dirigit pel director de cinema Lars Von Trier l’any 2011.
“La Tierra es perversa”, dice Justine con desgano. “No es necesario hacer duelo por ella. Nadie la va a extrañar.” Su hermana Claire, sumida en el pánico, la mira sin entender. Ambas esperan el fin del mundo, que ocurrirá en unas cuantas horas cuando el planeta Melancolía haga colisión con el nuestro. No queda más que esperar. Se le ve cada vez más grande (es decir, más cercano) y el espectáculo es majestuoso. (…)
Musicalizada con fragmentos de Tristán e Isolda de Wagner, y escenas en interiores oscuros que contrastan con exteriores en los que la naturaleza adquiere proporciones sobrenaturales (empezando por un horizonte dominado por un planeta enorme), Melancolía sería la película que, de haber existido el cine, hoy se conocería como emblemática de ese movimiento. Justine es la heroína romántica que escapa de su propia boda porque no puede acatar las reglas de una vida “ordenada” y, en cambio, acepta tranquila la inminencia de la destrucción. Desnuda, a la intemperie, tendida sobre unas rocas a la luz que refleja el planeta, la joven lo contempla como si fuera un amante. Eternamente triste y melancólica, lo mira con añoranza. Ese –y no la Tierra– es su hogar.»
Fernanda Solórzano
Font: letraslibres.com
NEFERTITI
Plàstic. 2016
La palabra «Nefertiti» se lee, de manera técnica, Neferet-ity, «la hermosa ha llegado». Esta «hermosa» es la diosa lejana que, después de abandonar el sol creador, se dirige hacia el desierto de Nubia. Sin ella, las Dos Tierras están condenadas a la esterilidad y a la desolación. Gracias a la intervención de las divinidades, sobretodo de Thot y de Shu, la diosa lejana regresará a Egipto y la naturaleza y todos los seres vivos volverán a ser dichosos.
Nefertiti es la encarnación de esta diosa que llega o, mejor dicho, que regresa para prodigar su amor al faraón, para que resplandezca como un sol. Ella es, a la vez, Hator, amor celeste, y Maat, la regla eterna, por eso recrea la luz y protege al rey encargado de hacerla brillar sobre la tierra. Éste era, por otra parte, el papel principal de todas las reinas de Egipto.
(…)
Lo que llama la atención del observador interesado en el arte egipcio es el inmenso respeto de que era objeto la mujer. Bella, serena, luminosa, la mujer egipcia contribuyó de forma muy activa a la construcción cotidiana de una civilización que hizo un culto de la belleza, sobretodo de la belleza femenina. Una belleza que turbó a los primeros cristianos: temerosos de la seducción de las egipcias, destruyeron numerosas representaciones de mujeres o las cubrieron de yeso para escapar de su mirada. Por suerte fueron muchas las hijas del Nilo que se salvaron de estas múltiples formas de vandalismo y todavía hoy siguen cautivándonos.
Las egipcias. Retratos de mujeres del Egipto faraónico (Christian Jacq)
LA DANSA DELS DRACS
La dansa dels dracs
Paper. 2016
FIns al 29 de gener a la Llibreria Calmot (Carrer de les Hortes, 4, Girona)
Quan jo era petit hi havia dracs.
Hi havia dracs grans i sinistres, dracs voladors que feien el niu a les parts més altes dels peya-segats com si fossin ocells gegantins. Hi havia dracs petits, marrons i porucs que caçaven rates i ratolins en escamots organitzats. Hi havia Dracs Marins tan enormes que no semblava increïble, vint vegades més grans que la Gran Balena Blava, els quals mataven només per diversió.
M’heu de creure, perquè desapareixen tan de pressa que es podrien extingir ben aviat.
Cressida Cowell. Com ensinistrar un drac
BUBO
Bubo
Paper. 2016
Col·lecció particular
Fins al 29 de gener a la Llibreria Geli (Carrer de l’Argenteria, 18, Girona)
Començo el cant per Pal·las Atena, divinitat gloriosa
d’ulls lluents com l’òliba, plena d’enginy, que té un cor implacable;
respectable donzella protectora de ciutats, plena de força,
Tritogènia, a qui va fer néixer el propi Zeus provident
del seu cap venerable, portant les armes de guerra
d’or tot lluent. Un temor respectuós s’emparà de tots els immortals
en veure-ho; i ella va saltar ràpidament del cap
immortal, davant de Zeus portador de l’ègida,
brandant una javelina punyent. Es va commoure el gran Olimp
de manera terrible sota l’ímpetu de la d’ulls d’òliba; a tot l’entorn, la terra
va fer un crit paorós i el mar, aleshores, s’arremorà
enterbolit amb onades de color de porpra; però de sobte, l’aigua
es va calmar i l’esplèndid fill d’Hipèrion va detenir
els cavalls de peus ràpids un llarg temps, fins que la donzella,
Pal·las Atena, es tragués de les espatlles immortals
les armes divines, i es va alegrar Zeus prudent.
I així, salut a tu, filla de Zeus portador de l’ègida!
Himnes Homèrics. Himne XVIII «A Atena»
BABA IAGÀ
BABA IAGÀ (2016)
Paper kraft
Col·lecció privada
En aquest personatge es reuneixen molts dels temes dominants de la mitologia russa: cavalca sobre el vent, proporciona un vincle entre el món dels humans i dels esperits, està relacionada amb la mort, pot ser mare de dracs i fins i tot substitueix a la ved’ma en alguns contes.
Una de les seves característiques principals és que sempre és vella, amb el cabell gris i aspecte repulsiu. Pot tenir les dents de ferro, i com els animals té l’olfacte molt desenvolupat, la qual cosa li permet detectar qualsevol presencia propera a ella. El seu mitjà de transport és molt personal. Viatja a gran velocitat volant en un morter, remant amb una mà de morter i esborrant el seu rastre amb una escombra. La seva arribada és anunciada per un vent de tempesta.
En la major part de contes s’enfronta als humans, convertint-se en una rival venjativa i cruel si algú envaeix el seu territori, o la seva morada, sense el seu permís. També se la coneix com una ogressa devoradora de nens, que captura a les seves preses quan són més vulnerables. Tot i aquests aspectes aterradors i negatius, molts contes rebel·len un costat positiu del personatge: ajudar a l’heroi a resoldre un problema, evitar un perill o ajudant-lo a trobar un objecte o a la persona perduda, ja sigui l’amant o la germana.
El pasado legendario: Mitos rusos. Elizabeth Warner. 2005
La bruixeria és un tema desconegut o mal conegut, ignorat però no oblidat. I es comprèn que així sigui. Per la clandestinitat en la què s’ha mogut, per la persecució a què ha estat sotmesa i per la por, i alhora l’atracció, que ha provocat.
La bruixeria és un fenomen marcat per les circumstàncies històriques, socials i culturals en què s’ha donat. Amb el temps, les fronteres de la realitat de la bruixeria han anat canviant. Però… ha canviat la realitat o allò que hom té per real en el món de les bruixes? Perquè tot es va trastocar quan Tomàs d’Aquino va establir que «la fe catòlica vol que els dimonis siguin una realitat que pot danyar a través de les seves actuacions».
Però què és la bruixeria? Màgia, ciència o religió?
Les bruixes es pentinen: Mitologia i realitat de la bruixeria catalana (Joan Soler i Amigó; Roser Pubill i Porta)
JANTO
Cartró. 2016
D’acord amb la mitologia grega, Janto o Xantos (en grec antic Ξάνθος), fill del Zèfir i de l’harpia Podarge, va ser un dels dos cavalls immortals d’Aquil·les.
Juntament amb el seu germà Balio o Bali, fou donat a Aquil·les per Posidó. En un dels pasatge de la Ilíada es pot llegir com els déus li van concedir per un moment el do de la paraula perquè vaticinés la mort del seu amo:
(…) Automedonte
Y Álcimo diligentes los caballos
Al yugo uncieron los tirantes de oro
Atando á las armellas, con el freno
Su boca sujetaron, y las riendas
Tendieron hacia atrás. Y Automedonte,
El látigo tomando sonoroso
Y ligero, del carro la alta silla
Ocupó; y detrás de él subiendo Aquiles
Armado ya con sus lucientes armas,
Brillaba como el sol cuando camina
Por el mas alto punto de los cielos;
Y en espantosa voz a los caballos
Que de su padre fueran animaba.
«Janto y Balio, decía, ilustres hijos
De la harpía Podarga! victorioso
Y sin herida á las aquivas naos
Conducid, acabada la batalla,
Al que monta hoy el carro; y no en la arena
Muerto allí le dejeis, como á Patroclo. »
Oyó sus voces el ligero Janto
Uncido como estaba, y la cabeza
Inclinó á tierra; y las doradas crines,
En derredor del yugo derramadas,
Hasta el suelo llegaron; y la diosa
Juno le dió que articular pudiese
Voces humanas, y á su dueño él dijo:
«Salvo de la batalla en este dia
Te sacaremos, valeroso Aquiles;
Pero á tí ya se acerca de la muerte
El momento fatal, y no seremos
Nosotros los culpados; que la vida
Un dios te quitará muy poderoso
Y el hado inevitable. (…) »
Apenas el caballo
Habia proferido estas palabras
Las furias infernales contuvieron
Su voz; y airado Aquíles al oirle,
Así le respondió: «Porqué la muerte
Me vaticinas, Janto? No debieras
Anunciármela tú. Sabido tengo
Que el hado á perecer en esta playa
Y lejos de Peleo y de la augusta
Tétis, me condenó; (…) »
Homer. La Íliada. Libro XIX. Edició de José Gomez Hermosilla (1848)
