Paper. 2016
Segons la mitologia grega, Bòreas (Βορέας) fill d’Eos (l’Aurora) i d’Astreu, és la personificació del vent del nord. Vivia a Tràcia, que a Grècia és la regió més freda, i era considerat el vent més violent i impetuós de tots.
Forma part dels Anemoi, els Déus dels Vents, que marquen les quatre direccions i representen les estacions de l’any: Bòreas, Zèfir, Noto i Euro. De tots ells, Bòreas és el més conegut i el que més representacions té en l’art i en la literatura. Els Anemoi eren representats sovint amb la forma de cavall, d’home o de déus alats.
Homer va donar una explicació poètica a l’origen dels vents a l’Odissea. Havent arribat Ulisses i els seus mariners a l’illa d’Eòlia, el seu amo i senyor Èol els afalagà amb honors i diversos dies de celebracions, i va decidir regalar a Ulisses un present que li facilités el retorn al costat de Penèlope. Es tractava de l’odre dels Vents, que contenia tots els vents excepte el que l’havia de portar a Ítaca. Eol va advertí a Ulisses que no l’obrís, però durant el trajecte els mariners varen obrir l’odre pensant que contenia vi o altres tresors, i els vents varen escapar-se desencadenant una tempesta ferotge que va portar les naus, novament, cap a les costes d’Eòlia.
Bòreas raptà a Oritia, filla d’Erecteu, rei d’Atenes, amb la qual tingué dos fills (Càlais i Zetes), els anomenats Borèades, i dues filles (Cleòpatra i Quíone). També es transformà en cavall, engendrant dotze poltres que podien córrer sobre un camp de blat sense tocar les espigues, i que quan galopaven sobre la superfície del mar, no l’encrespaven.
Sobre els vents, Hans Biedermann escriu al seu ‘Diccionario de símbolos’: «Simbológicamente, los vientos no son meros movimientos de aire, sino manifestaciones sobrenaturales que representan las intenciones de los dioses. Por un lado se tiene en cuenta el carácter imprevisible del viento, y por otro su acción perceptible a pesar de su invisibilidad. En regiones en las que aparecen vientos con una dirección determinada (bora, siroco), la personificación es fácil de imaginar; así, por ejemplo, en la antigua Grecia, el rudo viento del norte, Bóreas, rapta a la princesa ateniense Oritia y se la lleva a su patria; en Tracia, Céfiro, el suave viento del oeste, lleva a la joven Psique a Eros, el dios del amor. Menos importancia de les daba al viento del sur (Notos) y al viento del este (Euros). Generalmente se les representaba alados.
(…) En general, el viento representa el efecto, reconocible por sus consecuencias, pero “invisible”, del aliento de la Divinidad.»
Patrícia Maseda 